No sé fins a quin punt haver rallat fa un parell de setmanes d’allò que ens diuen els noms dels carrers hi ha influït o no, però la veritat és que avui matí, en travessar una part de Maó per anar de l’institut Joan Ramis fins a la biblioteca pública, ho he fet venir bé per passar pel carrer de Sant Bartomeu. En entrar-hi, venint del carrer del Forn, m’he fixat —més que mai— en la placa en què hi consta el nom oficial i, sobretot, en la que, enrajolada, just davall, reprodueix la denominació popular de la via, coneguda com de sa Comèdia.
Aquest és, d’entre tots els carrers de Maó, el que em genera una major intriga. Bàsicament per tot allò que suggereix el nom amb què el coneix la majoria de la gent. Perquè la denominació popular ens amaga molta més informació de la que ens diu. Allò que el fa interessant és, per tant, tot allò que no en sabem i, per tant, el marge que ofereix a tota mena d’especulacions. Sembla evident que el carrer, d’acord amb el nom, estava relacionat d’alguna manera amb l’activitat teatral. Sabia, perquè ho havia sentit a dir a gent que hi entén (i perquè ho he cercat a l’enciclopèdia francesa Larousse), que al segle XVII la paraula comédie feia referència a qualsevol tipus de peça teatral i que, per extensió, també s’aplicava a l’edifici on eren represades.
Si hi afegim el fet que coneixem, gràcies a Maria Lluïsa Serra, un parell de pintures franceses vuitcentistes en què es pot veure una representació escènica d’El malalt imaginari de Molièrie, d’una banda, i del públic que hi assisteix, de l’altra, en un teatre maonès durant la dominació francesa de l’illa (1756-1763) —molt abans, per tant, que s’hi construís el Principal—, és fàcil fer l’associació i pensar que aquest espai escènic estava situat al carrer de sa Comèdia, sense que hi hagi cap raó fonamentada al darrere, com també ho és imaginar que Joan Ramis, el gran dramaturg il·lustrat, des de ca seva, a tocar del portal de Sant Roc, el tenia tan a prop que, sortint per la porta del pati de darrere, hi podia accedir fàcilment. En aquest sentit, cada vegada que pas per aquest carrer, m’imagín en Jaume Gomila Saura, especialista ramisià que ha efectuat algunes investigacions al respecte, trobant la ubicació exacta de l’antic teatre (després d’anys de cercar-lo!), en visitar la reforma d’algun soterrani del carrer.
He dit, en començar, que avui m’hi havia fixat més que mai, en passar-hi. Estar treballant, aquests dies, les obres que Deseado Mercadal va dedicar a l’activitat teatral maonesa (de cara a la jornada d’homenatge i d’estudi que l’Institut Menorquí d’Estudis li retrà el proper cap de setmana) en té tota la culpa. En una de les seves monografies, Teatros de Mahón (1999), en què, a banda del Teatre Principal, fa un llistat dels diferents espais escènics que hi ha hagut a la ciutat, dedica un breu apartat al carrer de sa Comèdia. Al carrer, en genèric. El primer que ens diu és que al segle XVIII ja devia acollir un local on es representaven obres teatrals. Ho fonamenta, tot i que no ho diu en aquesta obra (ho fa a El Teatro Principal de Mahón 1829-2001, publicada pòstumament dos anys després de l’anterior), en el fet que està documentat que a Maó es va representar l’obra anglesa The Beggar’s Opera en algun moment de la dècada de 1720, dada a partir de la qual s’atreveix a afirmar, més endavant, que van ser els anglesos, durant la primera dominació britànica, els constructors del primer teatre de la ciutat.
El més sorprenent de tot, però, en parlar d’aquest carrer, són un parell d’afirmacions que hi apareixen. D’una banda, hi llegim que
una información recogida de persona anciana, nos da por seguro que en tiempos remotos se representaban comedias y funciones de polichinelas en el primer piso de la casa de dicha calle que forma esquina con la de la Luna, conocida por «A ca na Germana» y señalada actualmente con el núm 17. (Mercadal 1999, 148-149)
Cal dir que Teatros de Mahón, tot i la data de publicació, està fonamentat en una sèrie d’articles que Mercadal va publicar al diari Menorca en començar la dècada dels setanta del segle passat. Tot i que no especifica res més respecte de la font, no seria tan estrany que l’autor hagués pogut entrevistar qualcú que hagués conegut de primera mà algun tipus d’activitat teatral en aquell carrer, tot i que no la del vuitcents, lògicament. Ara bé, encara és més desconcertant la segona informació que ens dona, incorporada després de la publicació del text original en forma de nota a peu de pàgina, en què s’afirma que
Investigaciones posteriores nos han permitido conocer la existencia de una sala en la que se representaban comedias, sita en el número 1 de la calle San Bartolomé formando esquina con la Plaza Bastión. (Mercadal 1999, 149)
Només ho diu. En cap cas, però, fonamenta les seves paraules. No hi ha manera de saber d’on ha tret la informació. Aquestes coses, mestre Deseado, no es fan! En un altre document (una entrada de blog), consultat a la correguda, Joana Maria Garau cita Àngels Hernández a l’hora d’afirmar que
Al segle XVIII s’erigí el carrer de Sant Bartomeu, per comunicar els carrers des Forn i Bastió (també denominat carrer de sa Comèdia, per les representacions que hi tenien lloc en un petit teatre que hi havia a l’alçada del nombre 14). (Garau 2015)
Per a treure’n el desllorigador, he consultat l’impressionant El teatre a Menorca. 250 anys d’activitat teatral, de Gabriel Julià, publicat per l’Enciclopèdia de Menorca. Tampoc no hi ha hagut sort. Hi he pogut llegir que «el teatre era quelcom present en la vida social dels maonesos» del segle XVIII (Julià 2020, 72). Per a demostrar-ho, l’obra citar l’estrena menorquina de The Beggar’s Opera. A més, l’autor coincideix amb Mercadal en el fet que el teatre, «aquell representat en una sala adequada, sobre un escenari» (Julià 2020, 72) va arribar a Maó durant la primera dominació britànica, tot i que, en aquest cas, ho concreta en la dècada dels trenta. A més, dona compte d’un document que anuncia diverses representacions, el 3 de maig de 1761, al Teatre de la Comèdia de la ciutat (Julià 2020, 77), reporta les anotacions al diari del capità Joan Roca i Vinent en què indica que el 5 de febrer de 1786 es va fer una representació al «Teatro de Maó» i transcriu un document en el qual el folklorista Antoni Orfila (Fila-Or) consigna les representacions que es van fer a un «teatre públic» el 1786, a benefici de l’Hospital de la Caritat de Maó, entre d’altres. La darrera dada, per cert, ens parla d’un context que ens pot fer pensar, tot i que caldrà esperar a l’inici del segle XIX, en les versions de Vicenç Albertí, representades per recaptar fons per a l’hospici. La conclusió a què arriba Gabriel Julià, però, tanca la porta a la resolució de l’enigma: «On es trobava? Com i quan va desaparèixer? No queda cap testimoni per a aclarir-ho» (Julià 2020, 76).
Roman, per tant, la incògnita. Reconec que, per part meva, no hi he pogut aprofundir gaire més. El temps disponible, les prioritats… Les excuses de sempre. Segurament, hi ha gent que en sap molt més que no pas jo a qui agrairia que completés o esmenés el que acab d’exposar. Així i tot, potser va ser el teatre del carrer de sa Comèdia el lloc on es va representar l’Arminda de Joan Ramis. Malgrat no tenir cap certesa, sabem pel diari del capità Roca que va ser representada i, fins i tot, se’n conserva un manuscrit mallorquí, la qual cosa fa pensar que, fins i tot, va rodar fora de l’illa. Sigui com sigui, després de dos-cents cinquanta anys, l’obra torna als escenaris, gràcies a la tasca impagable de la companyia La Trup, que s’ha entestat a situar el patrimoni dramàtic il·lustrat al lloc destacat que li correspon en la nostra historiografia literària i cultural. El Teatre Principal de Maó acull aquest segon dissabte d’octubre l’estrena d’Arminda. Una història d’homes, una versió que vol ser una lectura actualitzada del clàssic de la literatura catalana escrit per Joan Ramis.
Com ja succeir amb Lucrècia o amb la Ifigenia a Tàurida, en la traducció catalana de Joana de Vigo i Esquella, estic convençut que faran arribar al públic la força del teatre vuitcentista amb tota la solvència del món. Qui sap si, potser, els assistents a la representació reviurem, en certa manera, sensacions semblants a les que molts espectadors, fa un parell i mig de segles, van experimentar veient teatre tot just a un centenar de metres del Principal, en un local situat —segurament— a l’actual carrer de sa Comèdia.
Visits: 7