No és un blog qualsevol més, aquest és menorquí!
Un dissabte de Cap d’any
uns quants mos vam ajuntar
i a La Cova vam anar
a menjar una fideuà.
Mentre pujavem sa costa
en Fonso ja va sortir
i ell matiex ja mos va dir
açò és sa casa i ca vostra.
Na Berta (na berta)
Lo mateix (lo mateix)
Es moixet (es moixet)
Ben igual (ben igual)
No vos prengueu res a mal
que quasi tots sóm xalandriers
i de sa banda de llevant.
I tra-la-ra-la-rà
i tra-la-ra-la-rà……
Impactes: 0
Ja fa dies que us volia parlar d’un dels plaers culinaris més genuïnament menorquins que existeixen: el pa amb sobrassada frita.
Llevar-se un dematí de diumenge i encendre la paella amb una miqueta d’oli, mentres escalfes un got de cafè amb llet… tallar unes llesques de sobrassada i posar-les a fregir (encenent s’extractor de fums, esclar)… i en pocs segons ja pots disfrutar d’aquella flaire, d’aquell aroma tan especial. Només cal que la posis en una llesca de pa per gaudir d’aquell gust tan exquisit que és el pa amb sobrassada frita!
Sa versió més “heavy” recomana sucar el pa amb l’oli de la paella encara calent, i així obtens unes llesques de pa cruixent i gustós que acompanyen millor que cap altre aquest deliciós menjar.
Bon profit.
Impactes: 4
No voldria semblar nostàlgic ni deprimir ningú, però el cert és que fa pocs dies que m’he adonat que mos hem fet grans.
Potser és perquè fa poc que he fet 31 anys, o perquè l’altre dia vaig fer 5 anys de casat, o perquè tenc un fill de quatre, o -i açò sí que és el meu greu- perquè els meus alumnes van néixer l’any 1992, l’any de les Olimpíades de Barcelona!!! Vos enrecordau? Idò ja fa 14 anys, l’edat dels meus alumnes.
Com pot ser que faci tants anys que vam celebrar els Jocs Olímpics? Que faci tants anys que vam començar la facultat? El cert és que aquests anys m’han passat volant i cada any que va em passa més a deveres. Segurament sigui per la rutina diària, setmanal o anual, que fa que el calendari passi més ràpid: sempre tenc ganes que arribin les vacances, però açò vol dir que ha passat un altre any…
En fi, algú té una solució?
Impactes: 3
Desgraciat. Així em sento després d’aquesta enèssima punyalada del pitjor enemic que tenim els catalanoparlants.
“Desgraciat” li va dir n’Alejo a un francès catalanoparlant que li havia parlat de genocidi cultural en referència a la persecució del català per part dels estats espanyol i francès.
Resulta que gràcies a aquest que diu “desgraciat” als altres no ens podrem adreçar en català, en la nostra llengua, a les institucions europees, que també són nostres (?). Després de fer-nos tan mal, no creu aquest “senyor” que el millor que podria fer és fotre el camp, desparèixer, o és que encara ens en pot fer més, de mal? Ningú li pot aturar els peus?
Realment em sento molt dolgut, ferit i desgraciat.
Impactes: 208