Turisme llibreter

Hi ha una gran diversitat de motius amb què justificar un viatge no laboral. A vegades, ho és el simple fet de tocar el dos, les ganes de canviar d’aires i d’abandonar temporalment la quotidianitat. En d’altres, hi ha qui cerca determinats entorns naturals o qui, senzillament, no vol altra cosa que engatar-se enfora de ca seva, on les ressaques són igual de males de passar, tot i que es té la sensació que l’anonimat n’atenua els efectes. Aquest darrer vessant, bàsicament noctàmbul, es pot complementar amb el conegut binomi sol i platja, diürn. Hi ha, també, qui embolcalla el fet de viatjar amb una pàtina cultural: conèixer monuments o museus, anar de concerts… En aquesta darrera tipologia, hi podríem incloure el fet de visitar llibreries. Parlem-ne.

Tot i que no té perquè estar-hi relacionat, viure en un lloc petit, allunyat de les grans metròpolis, pot ajudar a potenciar aquesta mena de turisme llibreterístic. Diria que passa una cosa semblant amb els discos: habitar en una petita illa mediterrània, per exemple, on no en queda cap botiga tal vegada explica que, a Barcelona, les incursions al desmantellat carrer dels Tallers i encontorns —ara sense les diferents versions de Discos Castelló, però amb la mítica Revolver que encara aguanta— siguin obligades per als degustadors de vinils i discos compactes. El mateix passa amb els llibres. Açò no treu que, a pesar de viure en una ciutat en què aquesta mena de necessitats puguin estar més o menys cobertes, pugui sorgir la necessitat de desplaçar-se a altres indrets del món a la recerca de les llibreries.

No cal anar enfora, però, per a posar aquest costum en pràctica. També hi ha, en aquest àmbit, el que podríem denominar turisme d’interior, de proximitat. Un maonès, posem per cas, pot sobreviure —molt mínimament, és ver— amb les llibreries del seu municipi. Sobretot, amb la petita i acollidora Espai 14 que, d’acord amb la inviolabilitat de les lleis fonamentals de la física, només pot donar cabuda a un número molt limitat d’exemplars al seu local, una mancança que substitueix amb una web solvent des de la qual hom pot encomanar-los gran part dels llibres que vol. També hi ajuda la històrica Llibreria Catalana, de cada dia —malauradament— més desangelada, tot i que encara són imbatibles a l’hora de trobar llibres, perdonau-me l’aporia, introbables (quan ningú no coneixia El cep i la nansa, editorial vilanovina, en feien dur exemplars, per exemple). Fins i tot, en aquest llistat, per molt que tenguin una visió molt allunyada de la meva respecte d’allò que hauria de ser un bon mostrador —fet amb criteri, vull dir, sobretot quan es disposa d’un dels caps de cantó més privilegiats de la geografia maonesa—, cal consignar-hi Sa Catòlica, que et pot treure d’un mal pas en alguna ocasió gràcies a la seva ubicació estratègica.

Ara bé, la rutina sempre exigeix, per a ser-ho, l’existència de punts escapats, els canvis d’hàbits, les excepcions. Entrar en espais poc habituals, desconeguts fins i tot, a la recerca de títols inesperats, com qui s’endinsa en un temple si cal, amb ulls d’observador, sense voler carregar, és a dir, conscient de l’espai que ocupen els llibres a casa i que, per açò mateix, moltes vegades el plaer dins d’una llibreria s’ha de limitar al fet de fullejar els exemplars que cridin l’atenció, és també un exercici enriquidor. I, com he dit, es pot fer des de la proximitat. Per al maonès de què parlàvem abans, li pot bastar un recorregut relativament curt per a satisfer la seva bibliolatria. Aquí, però, cal tenir en compte la dimensió mental de la maniobra. Les distàncies, a l’illa, són percebudes d’una manera força particular, per la qual cosa quaranta-cinc quilòmetres, travessar Menorca de punta a punta, en menys de tres quarts d’hora, poden esdevenir una distància titànica, equivalent a travessar d’un cap de món a l’altre. De fet, en la cosmovisió illenca, ve a ser ben bé açò, la distància més llarga possible que hi ha entre dos punts.

Temps enrere, però, n’hi havia prou amb una visita a Alaior, a la llibreria Tau, de vida efímera. Estava estratègicament ubicada entre l’aparcament i l’escola d’adults en què treballava, la qual cosa la convertia en un lloc de visita habitual. Per cert, és l’única vegada que un servidor, en veure’n el rètol de traspàs, es va interessar per la gestió d’un negoci, tot i que després d’un parell de converses amb l’encarregat, no m’hi vaig embarcar. Bo vaig fer! Actualment, en canvi, per satisfer les necessitats bibliòfiles, cal arribar fins a Ferreries, on hi ha la que, segurament, és l’única llibreria d’autor de Menorca. Açò vol dir que el criteri del llibreter és personal i, alhora, fiable. Te’n pots fiar quan et fa una recomanació. És un d’aquells casos en què s’entén perfectament la diferència que hi ha entre aquesta figura i un simple venedor de llibres.

Sa Llibreria de Ferreries, aquest és el nom del negoci, seria la primera aturada d’una excursió que, a Ciutadella, es completaria amb la incursió, sense condicionants previs, a la Pau. Sota piles i piles de llibres, caòticament ordenats —més d’una vegada m’he fet la il·lusió que hi havia un ordre ocult al darrere d’aquesta distribució, tot i que, en cas d’existir, he estat incapaç de trobar-lo—, sempre acaba apareixent un o altre volum que justifica el viatge transillenc. A VaDllibres, la maniobra és una altra. Allà, menys és més. Poc i bo. L’espai és relativament petit, però esdevé espaiós perquè està ben distribuït. Hi tenc, amb el local, un lligam emocional intens, del temps en què duien el negoci na Marta i en Joan Pere, aleshores company de feina. Compartíem departament a l’institut, un espai que esdevingué una mena de subseu maonesa de la la llibreria. Poques foren les setmanes en què no hi arribava alguna bossa carregada de llibres.

Menorca, però, prest es queda petita. Travessar la mar esdevé una necessitat per a continuar donant compte de les llibreries. A Mallorca, Palma presenta una oferta prou digna: Quart Creixent, que enguany està d’aniversari; Embat, de la qual col·leccion targes de fidelitat mig emplenades (mai no pens a dur-les dins la cartera, en viatjar, i toca encetar-ne una de nova cada vegada); o Drac Màgic, un espai acollidor, a tocar de la plaça dels Patins, la darrera de les descobertes fetes a Ciutat, esdevenen visites indispensables a l’illa del costat. A les dues darreres hi he pogut presentar llibres i m’hi he sentit molt a gust. Tenc pendent, a la capital mallorquina, visitar Finis Africae. I he de confessar, finalment, que un dia em vaig aturar a Agapea. A favor meu he de dir que venia de la universitat, anava amb el temps just per agafar el bus cap a l’aeroport i, per tant, era la llibreria que tenia més a prop. Em va treure de l’enfango.

Barcelona juga a una altra lliga. No sé si a la Champions, però sí a l’Europa League de les llibreries. A més, m’hi lliga el fet d’haver viscut cinc anys a la ciutat, els universitaris. Estudiar-hi filologia i disposar, per tant, d’uns recursos econòmics limitats, va propiciar un cert coneixement del circuit local de llibreries de vell —tot un submón pel que fa al turisme de què parlam, a pesar que quan hi vivia, no hi anava per oci sinó per necessitat—, gràcies al qual es van anar satisfent les necessàries lectures acadèmiques. Amb el tancament, no fa tant, de la mítica Canuda i amb un mercat de Sant Antoni en hores baixes, aquest és un més dels meus paradisos perduts a la ciutat comtal. Poc, per no dir res, hi queda d’aquell circuit, ubicat bàsicament al centre de la ciutat, en què, llista en mà, anava adquirint els títols que apareixien als temaris de les assignatures. Tot allò que no trobava en aquelles excursions maratonianes en què posàvem a prova la capacitat de les motxilles escolars, ho acabàvem trobant, entre d’altres, a la també desapareguda Catalònia o a l’antiga Ona de Gran Via (a l’actual, curiosament, encara no hi he entrat). I si, pel que fos, algun llibre no es volia fer trobador, la Herder del carrer de Balmes era infal·lible. Bé que s’ho feien cobrar!

Avui, a la capital del Principat, la Central ha esdevingut imprescindible —especialment la del carrer de Mallorca, amb una bona secció d’assaig i llibre estranger,  tot i que, per ubicació, la del Raval es troba més a mà—, al costat de la clàssica Documenta —una altra llibreria d’autor, abans i després del canvi d’ubicació que me l’ha feta un poc més mala de trobar: a l’Eixample tots els carrers són iguals— o, al carrer de Pau Claris, la Laie. D’entre les noves incorporacions, cal citar La Impossible, que vaig descobrir en anar-hi a presentar De l’animal que s’imposa, o la Finestres, la darrera troballa, gràcies a un col·lega de na Diana que sempre en parlava. Per sort, a més, hi ha una bona llista de locals per descobrir que justificaran visites futures a Barcelona: la Nollegiu, la Calders… I, des d’allà, per extensió, es podrà fer el bot a la resta de Catalunya: la Llibreria 22 de Girona, la Foster & Wallace de Vic…

També, cal incloure en la geografia llibretera que anam perfilant la ciutat de València. En aquest indret, la referència és clara: la Fan Set, nom del negoci que dona continuïtat a l’antiga Tres i Quatre. És fàcil establir-ne la relació amb què es vol remarcar el lligam entre ambdues: tres i quatre fan set! Ara bé, amb la nova denominació s’ha perdut pel camí la referència als tres regnes (Mallorca, València i Catalunya) i a les quatre barres del nom original, molt més combatiu. Hi ha un munt d’editorials valencianes molt recomanables que, per la mala distribució, un mal endèmic del nostre sistema literari, no solen arribar enllà de la mar. Una visita a la ciutat del Túria és una ocasió per a compensar aquesta mancança, que no és inversa, com demostra el fet que, fins i tot, a la Fan Set hi he trobat llibres de l’IME. A més, a qui li agradi perdre’s dins de locals semblants als dels antics Happy Books barcelonins, a les llibreries París-València trobarà un bon lloc per a fer-ho.

Podríem continuar amb la passejada i allargar-la gairebé fins a l’infinit. De fet, fins ara, no hem fet res més que deixar mig apuntat un mapa llibreter molt concret, el que correspon a l’àmbit territorial de la literatura catalana. L’hauríem de cloure, però, a la Llibreria Catalana de Perpinyà, un oasi cultural dins d’un feréstec territori governat per la ultradreta francesa. Més d’un llibre de l’editorial Trabucaire que tenc a casa el vaig comprar allà. En desconec, però, la situació actual, la qual cosa vol dir que hauria de tornar relativament prest a la capital del Rosselló per a esmenar-ho .

Hi ha, en la cartografia que hem traçat fins ara, una coda: París. Quina relació pot tenir la capital de la França jacobina amb la nostra literatura? Allà hi havia la llibreria Pam de Nas, un lloc ple de llibres en català i en occità,  un local on era més bo de fer trobar segons quins títols que no pas a Menorca, illa que l’amo del negoci coneixia força bé. Un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila —i un concert de Bruce Springsteen, tot s’ha de dir— motivaren el primer viatge turístic que tenia com a objectiu prioritari la visita a una llibreria.

Som a tocar de la diada de Sant Jordi. Tot sembla indicar que tornarem a celebrar-la amb normalitat, amb tot allò que aquest mot pugui significar. Aquest dia assenyalat, els llibres —i les roses— sortiran al carrer, gràcies a les llibreries i als llibreters, a la recerca dels lectors o, més ben dit, dels compradors. Aquesta ha estat l’excusa, agafada amb pinces si es vol, per dedicar el dos-cents setanta-cinquè xalandrot a rallar de la situació inversa, a quan som nosaltres que hi anam, a les llibreries, i de quan fer-ho pot justificar, fins i tot, un viatge.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 5