Trucades intempestives

És un clàssic. Tot i que pot succeir en altres moments del dia, el més habitual és que ho faci en haver dinat, segurament a mitjan xubec (la tan necessària mitja hora de rellotge estirat al sofà). Sona el telèfon, el fix, aquell aparell que acumula pols al rebedor de casa perquè ja no l’empra ningú i que, segurament per aquest motiu, ni tan sols no té activat el servei d’identificació de trucades. Després de pegar un bon bot, el sobresalt que et rescata de la profunditat dels somnis —n’hi ha que ronquen, fins i tot, dormint la sesta— et deixa mig estabornit. Arribar a temps al dispositiu, que sona insistentment, abans que deixi de fer-ho i que, per tant, la maniobra hagi esdevingut inútil, és tota una aventura. Embolcallat per la son, sense saber ben bé on ets, deixant-te guiar per l’oïda i no pas per la vista, encara entelada, sol venir d’un pèl no entropessar amb qualsevol dels mobles que hi ha escampats per la casa.

Pel camí, mentre es va recuperant a marxes forçades la consciència, el cervell comença a barrinar a vam què pot estar passant: per l’hora que és —gens habitual—, segur que haurà passat una desgràcia. És com quan truquen a altres hores de la matinada: mal senyal! En despenjar, després d’haver endevinat de xiripa el botó amb què fer-ho, i de posar-s’hi, a l’altra banda de l’aparell s’escolta una veu que deixa anar una cantarella mecànicament, un exemple de la qual podria ser aquest, que traduesc al català perquè sempre és dita en castellà: «es vostè el titular de la línia? Li telefon de X [posau aquí, aleatòriament, qualsevol nom d’empresa que ara mateix us vengui al cap] per a fer-li una oferta que no podrà refusar». Potser no ho diu ben bé així, tan cinematogràficament, però el missatge que hi ha implícit en el discurs és aquest.

I ja hi som. Hi hem tornat a caure. A vegades, la promoció té a veure amb la telefonia i amb tot el que s’hi relaciona —cadenes de televisió incloses en la tarifa, dades il·limitades, amb o sense permanència, alarmes o, fins i tot, proves PCR a preus molt competitius!—; en d’altres, amb el món de les assegurances —perquè es veu que tot són perills en aquesta vida i cal tenir les espatlles cobertes davant de qualsevol imprevist— o amb entitats bancàries —sempre hi ha un préstec a la teva mida, amb què no havies pensat i que t’està esperant, amb què comprar-te qualsevol caprici, tot i no saber que el necessitaves— o amb les companyies elèctriques —per què pagar més per la teva tarifa de la llum, ara que en puja el preu endimoniadament?—, per citar-ne algunes que han esdevingut clàssiques.

La tipologia de les trucades és variada. Ara bé, no ho és tant, com hem dit, l’hora en què les rebem: les més intempestives, les que més molèsties ocasionen. Bàsicament, perquè són aquelles en què hi ha més possibilitats de trobar-nos a casa. Les companyies ho saben perfectament i els surt a compte fer-ho així, a pesar de la mala bava —traduïda en tota mena de desercions— que aquesta pràctica genera entre els potencials clients (per cada client que pesquen, en perden un fotimer). Tothom sap que una de les coses pitjors que poden passar en aquesta vida és deixar un xubec a mitges. És un moment del dia sagrat: el de la petita pausa amb què poder afrontar la segona part de la jornada amb garanties. Reprendre’l, després d’una d’aquestes telefonades intempestives, és una tasca impossible, amb la qual cosa el mal humor o el fet d’estar malapler queda garantit per a tot el capvespre.

A continuació, m’agradaria centrar-me en un punt concret de tot el que acabam d’explicar: quines són les diferents reaccions que es donen després de saber quin tipus de telefonada és la que ens ha enviat la sesta a filar. Pot semblar un aspecte fútil, aquest, però crec que si l’analitzam a fons en podrem treure profit i aprendre’n algunes coses. Per a fer-ho, hi ha una premissa bàsica: cal conservar el cap fred. Açò, evidentment, en una situació com la que acabam de comentar —casos de sesta interruptus per mor de trucades intempestives— és molt mal de fer. Però no impossible.

La primera de les reaccions possibles és la sortida fàcil. Ho és pel fet de ser intuïtiva, una mena d’acte reflex amb què ens deixam endur per l’animal que ens habita: penjar immediatament. Fins i tot, fent-ho de males maneres. Aquesta és una maniobra inútil. No serveix per a res, ni tan sols per a esbravar la mala llet que se’n genera, la qual seguirà acumulada al nostre interior amb tot el que açò implica: ho acabarà pagant qui no en té cap culpa. Ja que s’ha fet un esforç —titànic— per arribar fins al telèfon, cal que de tot plegat en surti, com ja hem apuntat, alguna cosa de profit.

D’aquesta primera i primària reacció en deriva una segona que n’és una variant. Es tracta de penjar, però just després d’haver deixar anar un renec o, fins i tot, un insult adreçat a la persona que hi ha a l’altra banda de l’auricular. En aquest cas, no es pot negar que hom es pugui desfogar amb la maniobra, tot i que segueix presentant més inconvenients que no pas avantatges. D’una banda, sobretot en aquelles famílies en què hi ha fillets petits pel mig —la reflexió també es vàlida si es tracta d’adolescents o, ben mirat, de qualsevol tipus de persones—, hi ha una derivada ètica de tot plegat que cal tenir molt en compte: l’exemple que estem donant amb la nostra actuació, generadora sempre de valors que la canalla absorbeix com si fossin esponges, no és bo. Es poden acabar pensant que aquesta és la manera correcta d’anar per la vida, insultant i enrabiant-se quan les coses no són com hom voldria. D’altra banda, en un context com aquest és fonamental l’empatia i, en conseqüència, saber-se posar en el lloc de l’altre. Ho dic perquè els treballadors dels centres d’atenció telefònica no tenen cap culpa de la situació generada. Ells, d’una altra manera, però sense cap mena de dubtes, en són també víctimes: explotats laboralment, amb horaris impossibles, condicions inhumanes, no es mereixen que a la llista de vexacions patides a la feina s’hi inclogui la de ser l’ase dels cops de la gent. Pensem-hi.

Un altre procediment habitual en aquests casos és el de recórrer a la mentida. És molt bo de fer tendir-hi. Per exemple, dient que la persona per qui es demana no és a casa en aquell moment (quan la tens al davant, compartint l’empipada, observant-te amb cara de no saber ben bé què està passant, de què va la cosa: la trucada també la desvetllat, però ha arribat al telèfon més tard). O dient que hom no és el titular de la línia quan, en efecte, l’és. Hi ha, aquí, moltes possibilitats: fer-se passar per altri, fins i tot, intentant imitar-ne la veu. No cal dir, però, que aquest procediment no és gens recomanable. És una maniobra l’efectivitat de la qual no sé veure enlloc. A més, en cas d’haver-hi fillets petits al voltant, els estem ensenyant, a la pràctica, que la falsedat és vàlida, útil i necessària. Hi ha un darrer inconvenient. D’acord amb Michel de Montaigne, la mentida no és bona perquè posa a prova la memòria (i la deixa sempre en evidència): sostenir-ne l’engany obliga a haver de recordar moltes coses per tal de no caure en contradiccions. De fet, ja ho diu la saviesa popular: s’agafa abans un mentider que un coix. Val més no posar-la en pràctica. En són molts més els inconvenients que els avantatges.

Derivada del cas anterior, amb mentida o sense, hi ha la possibilitat de dir que en aquell moment la persona per qui es demana no és a casa, però que la podran localitzar a una hora determinada, més tard o un altre dia. Aquesta maniobra dilatòria és reprovable, a més d’inútil. Primer, perquè no soluciona el problema, només l’endarrereix. Segon, perquè ens traiem de sobre una patata calenta per a encolomar-la a qualcú altre sense el seu consentiment. És una actitud egoista, gens solidària —tot i que típica de la societat ultraconsumista en què estem instal·lats: ja s’ho farà l’altre quan li toqui posar-s’hi i atendre la telefonada. Si, a més, no l’avisam de la situació, esperant que se la trobi de manera inesperada, la jugada encara és més menyspreable.

Evidentment, hi ha moltes variants més. Segur que els incomptables lectors d’aquest blog empren estratègies que no hem consignat —i que, amb tota seguretat, voldrien fer constar a la secció de comentaris, al final del text, per tal d’enriquir aquest xalandrot: no em cansaré de dir que estan convidats a fer-ho. Ara bé, per acabar, voldria citar la que és, a parer meu, la més efectiva en aquests casos: demanar, amablement, de ser atès en català. Amb un somriure a la cara, si pot ser, en dir-ho. Encara que no el puguin veure, segur que el capten. Després de fer aquesta demanda, sorprenentment, solen ser ells qui pengen i donen la trucada per acabada. Sense haver-te fet cap oferta. A vegades, poquíssimes, ho fan després d’haver-se disculpat (ho dic per experiència: m’hi he trobat); en ocasions, també puntuals, ho fan després d’acomiadar-se amb mala educació; generalment, però, la comunicació es talla sense haver dit res.

Sobretot per a qui té gent al voltant, una demanda com aquesta, la de ser atès en la llengua pròpia, feta amb tota la correcció del món, i la resposta obtinguda, val més que un curs sencer de sociolingüística. La lliçó pràctica —en el marc de les actituds, valors i normes d’ús lingüístiques— de com no es respecten els drets dels catalanoparlants és significativa, perquè no es basa en situacions artificials d’aprenentatge generades dins l’aula, sinó que ocorre en la vida real. En aquest sentit, és també fonamental mostrar que no s’ha de renunciar a la llengua pròpia, si cal exigint-la. Sempre de bones maneres, però (és allò d’en Llach: i, amb el somriure, la revolta). És la millor manera d’ensenyar que, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú en nom nostre.

En aquest darrer sentit, qualcú podria pensar en una possibilitat, insòlita ara mateix, però plausible si l’exemple es comencés a estendre: que en demanar de ser atesos en català, la persona de l’altra banda de l’auricular se’ns adrecés en aquesta llengua (o, millor encara, que aquesta fos la llengua inicial de la interlocució). Si algun dia açò acaba passant, voldrà dir que les empreses hauran captat la idiosincràsia dels clients i s’hi adaptaran. Tot sigui per fer més fàcil l’intent d’encolomar-los qualsevol de les meravelloses ofertes de què disposen.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    15 març, 2022

    Gràcies pel comentari, Antoni. La teva és una variant de la que coment al final, potser millorada: actues emprant la llengua amb total normalitat des d’un primer moment. Ho he posat en pràctica alguna vegada i, efectivament, la comunicació no sol durar gaire més de tres segons. Pengen ells. No el deuen trobar normal, el català.

  • Antoni Barber Moll

    14 març, 2022

    M’has endevinat la tècnica. El que passa és que jo no deman que m’atenguin en català… directament els xerr en català… I al segon que fa tres… Ja han penjat…

Els comentaris estan tancats.