Segona dosi

Ras i curt: em van vaccinar. O, més ben dit, m’injectaren la primera dosi del vaccí del coronavirus, tal i com es va fer amb una part molt important del personal docent de l’illa, el passat cap de setmana. Tot va anar molt ràpid. Massa. Perquè, confiat que les coses es farien a poc a poc i en bones, com sol ésser habitual, no vaig tenir temps de pensar què hauria de fer quan m’avisessin i em donessin hora per acudir a l’hospital. Ho van fer d’un dia per un altre. Deixadesa per part meva. En no ser obligatori, abans de decidir si em posava o no el vaccí, el més lògic hauria estat reflexionar, amb calma, què fer. I intentar actuar en conseqüència. Però l’excusa de mal pagador és que el darrer mes ha estat molt intens a la feina (treballs, exàmens, avaluacions) i no m’he pogut dedicar a altres coses, com per exemple decidir si em vaccinava o no. Sigui com sigui, ho vaig fer, tot i que no puc evitar una sensació de penediment davant dels fets ocorreguts.

Aquesta sensació, de què em dolc, no deriva del fet que, per culpa de la injecció rebuda, em toqués passar un mal cap de setmana, amb molta febre i amb el cap astrazenecament emboirat. Açò res, per molt que els efectes secundaris hi van ser, prou evidents. Tampoc no és deguda al fet que tingués la sensació de formar part d’una campanya pública de la Conselleria d’Educació amb què blanquejar-ne la imatge. Que la vaig tenir. Davant de tanta ineficàcia demostrada darrerament, en aquesta ocasió han demostrat que, quan volen, poden fer les coses amb un mínim d’eficiència, amb espai, fins i tot, per a les anècdotes. Per exemple, la de veure un espai hospitalari ple de personal docent, esperant passar els primers quinze minuts després d’haver-se vaccinat, comportant-se a l’inrevés del que ells troben que han de comportar-se els seus alumnes quan són a classe: acumulats, no respectant les distàncies de seguretat, parlant en veu alta, cridant fins i tot, celebrant retrobaments, mesos després de deixar enrere la vida social… De fet, més d’una vegada, el personal sanitari va haver de cridar-nos l’atenció (jo també hi era) perquè allò semblava el carrer Nou. La situació tenia, no cal dir-ho, la seva part de comicitat esperpèntica.

No va per aquí, però, el meu lament. Tampoc no deriva d’una actitud negacionista per part meva. De cap de les maneres. A mi, les teories de la conspiració em fan més pena que gràcia. No crec en conspiracions mundials, ni que ara corrin per les meves venes xips 5G que, el dia de demà, em converteixin en esclau de ningú. Al contrari, som conscient dels beneficis que la ciència ha aportat a l’espècie humana, començant pels vaccins. I no puc deixar de recordar, en aquest sentit, que Menorca, quan era britànica, va ser un dels primers llocs del món on es van posar en pràctica aquest mètode, inventat per Edward Jenner, amb què es va combatre, si no vaig errat, el volatge, justament en acabar el segle XVIII (tal i com s’explica al tom tretzè de l’Enciclopèdia de Menorca).

Que no sigui terraplanista, però, no vol dir que no intenti estar informat de les coses abans de prendre algunes decisions, especialment aquelles que tenen a veure amb la salut, meva i de qui m’envolta. En el cas del coronavirus, entre la infoxicació i la rapidesa amb què s’han anat cremant etapes, hi ha més d’un aspecte que no m’acaba de quedar prou clar. Per exemple, al full informatiu que ens van donar a l’hospital, l’altre dia, s’hi podia llegir que «encara no se sap si estar vaccinat impedeix contagiar el virus de la COVID-19 a altres persones ni quant de temps dura la protecció que proporciona». Una informació com aquesta no és gaire tranquil·litzadora: que potser hem volgut córrer massa? No cal un major temps d’estudi per estar més segur que el remei és fiable? Veure que a Dinamarca, Noruega i Islàndia han aturat l’administració del medicament d’AstraZeneca, després de confirmar-se algunes trombosis entre els vaccinats, no hi ajuda gaire.

Ara bé, tampoc no sorprenen les presses a l’hora de trobar el remei amb què acabar amb el virus. Tot, a més, en nom de l’economia, que cal salvar sí o sí. Perquè el model no es posa en qüestió quan, segurament, és una part molt important del problema. Fonamental. La crisi sanitària no deixa de ser-ne una conseqüència. Però l’amagam gràcies als pegats que posa el cientisme. De l’escalfament global, gran causa de tot el que està passant, ningú no en parla o, pitjor, a la pràctica ningú (dels qui podrien fer-ho, vull dir) no es planteja aturar la dinàmica que viu el planeta i que ens condemnarà a moltes més calamitats en el futur. I tot, perquè el model econòmic actual no s’ho pot permetre. La salut de la gent, aquí, no deixa de ser un aspecte secundari. I, si interessa, sembla que és perquè fins i tot aquí hi ha un nínxol de negoci que cal aprofitar.

Bé, potser tot açò que acab de dir no té gaire fonament. La realitat és massa complexa i necessitam trobar-ne respostes senzilles i simples per a poder-la acceptar i sentir-nos-hi còmodes, quan les coses volen temps, perspectiva i enfocaments complexos per a començar a capir-la. Però és açò darrer que acab de comentar el que ara mateix més em preocupa de la situació. És la causa d’haver-me penedit del que vaig fer l’altre dia: el marc econòmic i les connotacions ètiques que en deriven.

La gestió del vaccí ha tornat a fer evident el desequilibri que existeix al món entre rics i pobres, gentilesa de la hipocresia del sistema capitalista que prioritza el negoci per damunt de qualsevol altre valor. Ho demostra el fet que les patents mèdiques no siguin de domini públic, en aquest cas. D’açò en deriva un debat, molt interessant, que no podem abordar, ara i aquí, però que caldria emprendre en algun moment: fins a quin punt és legítim —i lícit— que algunes indústries juguin al joc de l’oferta i la demanda (amb l’objectiu gens dissimulat de voler augmentar beneficis, per a la qual cosa calen més vendes)? Pens en el sector armamentístic (el negoci de la guerra), però també amb el farmacèutic. No caldria intervenir per a treure’ls del mercat? En el cas dels vaccins, hi ha precedents de metges que han alliberat patents en benefici de la col·lectivitat. Per què no s’ha fet així en aquesta ocasió, en què la pandèmia és global?

Me n’anava, per variar, per les branques. Deia que la gestió de la pandèmia ha posat damunt la taula, d’una manera sagnant, les diferències socials entre la gent, però també entre territoris. Ha diferenciat clarament els privilegiats, uns pocs, de la resta. Per açò, em dol que, davant d’un problema que afecta tothom, hagin sorgit els comportaments egoistes gràcies als quals, mig món no tindrà accés als vaccins fins d’aquí a un parell d’anys, com a mínim, quan els països mal anomenats occidentals ja farà un temps que hauran immunitzat la seva població. Ser part d’aquest sector de privilegiats, a nivell local (pel fet de ser docent), però sobretot a escala planetària, només pel fet de viure on visc, fa que, ara mateix, em trobi molt incòmode amb la primera dosi del vaccí circulant per les meves venes.

I, justament, per açò mateix, no sé què fer a partir d’ara. La darrera setmana de maig hauria de rebre’n la segona. Tenc temps per a pensar-hi, però ara mateix no tenc cap ganes de posar-me-la. No me sembla correcte passar per davant de tanta gent que, injustament, no tenen els privilegis que jo tenc. Açò és el que hi ha. M’amoïna i, per açò mateix, m’agradaria que aquest text servís per fomentar un debat amb què, bàsicament (perquè en cap moment no qüestiona les virtuts de la ciència), voldria aprofundir en les conseqüències ètiques de tot plegat. M’ajudaria molt a l’hora de prendre una decisió.

Visits: 0