Disfresses

Avui matí, dissabte de carnaval, na Pràxedes Sintes Gibeli està immersa en la confecció de la disfressa. Perquè ella és d’aquelles persones que l’elaboren a casa. Com toca. La coses, quan es fan, s’han de fer bé, pensa. Tot i que ja fa dies que va començar a cosir les diferents peces amb què ha de vestir-se de papallona, fa un parell de dies que batalla amb les ales. Li estan suposant un repte molt mal de resoldre. Ahir vespre, tot semblava aclarit. En canvi, en aixecar-se, ha comprovat que les cartolines amb què les havia dissenyades s’havien doblegat estrepitosament. Un error de càlcul en l’enginyeria. Massa cola de fuster i, en tost d’aferrar-les, va reblanir-les en excés. No se li ocorre, però, com solucionar-ho. I avui capvespre, quan ha de lluir la disfressa, és gairebé ja.

Per dimarts, en canvi, no passa cap pena. La disfressa de vídua ploradora és molt senzilla. Roba negra, en té per donar i vendre. Fins i tot, es sol col·locar un vel que, per a l’ocasió, és ideal. Ja fa molts d’anys que, a l’enterrament d’en Camestortes, duu el mateix equipament. De fet, si hi pensa bé, és la roba que es posa gairebé cada dia de la setmana, amb petites variacions. El negre és un color que sempre queda bé. Açò sí, per acomiadar el carnaval, sempre hi afegeix la perruca blanca, per semblar una anciana venerable i inconsolable alhora. Perquè, fins i tot en aquest acte, bastant desangelat d’un temps ençà —tot i que darrerament ha reviscolat (segurament perquè el sorteig que s’hi fa, i en el qual poden participar totes aquelles persones que hi vagin disfressades, ha exercit el seu poder d’atracció)—, les coses s’han de fer ben fetes.

Per variar, na Pràxedes Sintes Gibeli es queixa de la deriva que ha pres una festa que, almenys abans, era una manera col·lectiva de capgirar-ho tot durant uns dies per fugir de la rutina matador, per desconnectar-hi, invertint els papers que cadascú juga dins la societat. Durant unes hores llargues de descontrol, s’agafaven prou energies per afrontar el temps de recolliment i de sacrifici que significava la quaresma. I tot, gràcies a la irreverència. De fet, el carnaval no era res més que una revolució controlada, en què tot acabava bé. Ara, en canvi, troba que, com amb tantes altres coses, la festa s’ha venut al consumisme que tot ho devora, i la festa s’ha convertit en un espectacle en què és més important mirar que no pas participar, en què s’ha de consumir i no pas subvertir. N’han domesticat l’esperit i l’han convertit en un tràmit innocu de venda en grans superfícies. Tot açò i més pensa na Pràxedes Sintes Gibeli mentre es baralla amb el disseny d’unes ales a les quals no sap com donar consistència.

Pensa, a més, que la gent s’ha tornat massa còmoda. S’ha perdut la cultura de l’esforç: tothom s’estima més que l’hi donin tot fet. I així, per exemple, salven el carnaval, a l’escoleta, amb l’infame costum de fer dur als fillets una penyora d’un color diferent durant els dies de la setmana en què hi ha el dijous jarder. Quina manera més poc elaborada de salvar la papereta! Per no dir de la normalitat amb què tothom es compra disfresses fetes —en venen a qualsevol supermercat—, amb la qual cosa la vista es cansa de veure clons abillats amb roba flaca, dissenys gens originals, pensats per durar quatre telenotícies. No té cap mèrit, fer-ho així. Ara bé, la cirereta del pastís se l’enduen els jovenots que, fent gala d’unes ganes d’innovar que t’hi cagues, es posen una granota blava de mecànic, es tapen la cara amb una màscara impersonal qualsevol i es pensen que fer festa és buidar el major número d’esprais damunt qualsevol superfície que se’ls posi a l’abast (incloses les humanes).

Per a na Pràxedes Sintes Gibeli, el carnaval és deixar de ser un mateix per uns moments, viure en la pell d’un altre, real o imaginari, i celebrar-ho amb la gent, tots junts, al carrer. Per açò, el moment culminant de la festa és anar a la rua. No a veure-la sinó a viure-la. Des de dins. I sí, també és per mirar com ho han fet els altres per disfressar-se. I agafar-ne idees, fins i tot, per al proper any. Per exemple, de com fer unes ales de papallona consistents, que no es dobleguin a la primera de canvi. Perquè hi ha gent que, es veu d’una hora enfora, fan les coses com toca i passen molt de gust elaborant les comparses, dissenyant la roba que duen. Com ella, que té el costum de posar-s’hi aprofitant la diada de Sant Antoni. Amb la colla d’amigues, planifiquen tot el procés en un dinar que celebren el desset de gener. Després, durant gairebé un mes, es troben per anar elaborant les diferents peces que conformaran les disfresses. Enguany, per variar, fa tres setmanes que va preparant els materials, tot i que, a diferència del que fins ara era habitual, ho està fent tota sola. Ha vingut així i ara no cal parlar d’un perquè pandèmic que tothom coneix.

I, malgrat que el context no és el mateix, sí que ho ha estat el procés. Sense repartir papers, com solien fer quan la colla decidia representar, per exemple, alguna pel·lícula famosa, però pensant com resoldre el repte de ser, durant unes hores, una esplèndida papallona rei d’ales grogues i negres, amb taques irisades: reaprofitant el major número de materials possibles, tallant, cosint, emprant velles revistes de patrons, cercant —senyals dels temps— solucions enginyoses en tutorials de Youtube. I emprant maquillatge per al rostre! Les màscares, pensa na Pràxedes Sintes Gibeli, són de covards! No hi ha res més artístic que personalitzar una cara a base de pinzells i colors. Amb paciència i manya, els resultats poden ser espectaculars (per molt que, després, durant dies, llueixi unes bones ombres als ulls perquè, tot s’ha de dir, no hi ha res més mal de llevar que el maquillatge, per molta base que hi posi de crema hidratant).

També pensa que, en aquest sentit, té sort de ser una dona. Hi ha molt més marge de joc a l’hora de disfressar-se. Pel que fa als homes, pocs n’hi ha que fugin del patró típic i tòpic: els encanta vestir-se de dones, amb perruca rossa, unes bones tetes (sobretot! Per pits que no es perdi: els globus, quan més inflats millor) i sabates de taló. Hi tenen una tendència generalitzada, tot i fer un ridícul espantós. Potser tenen algun trauma infantil que no han superat. Ves a saber! Potser és que ens tenen enveja i, per un dia, volen aparentar allò que mai no podran ser.

Sigui com sigui, per a na Pràxedes Sintes Gibeli els dies de carnaval són assenyalats. Els viu intensament i, com toca, n’hi ha uns quants que li han quedat gravats al cervell. Han esdevingut memorables. Mítics, fins i tot. Com ho acabarà essent, quin remei, el d’enguany, però per unes circumstàncies lamentables. Què en recordarà, d’aquí a uns anys, d’aquesta celebració atípica en què n’haurà passat un fum per aconseguir una disfressa reeixida de papallona, sobretot perquè les ales l’hauran menada pel camí de l’amargura? Segur, però, que serà un d’aquells que li quedaran fixats a la memòria. No en té cap mena de dubte. Com aquell altre —quants d’anys deu fer d’allò? No ho vol ni pensar: ha plogut molt de llavors ençà— en què va conèixer en Pere. Se li va aparèixer vestit d’arlequí, a la barra d’aquell bar on s’havia aturat, amb les amigues, a aixeregar-se. Justament, ella anava disfressada de Colombina. Ni fet a posta. I congeniaren. Tant que, uns anys després, es van acabar casant. Va ser una bona època, aquella. Encara no s’havien esguerrat les coses. Van haver de passar un temps perquè en Pere es convertís en allò en què es va convertir.

El canvi, sobretot, va venir amb el naixement d’en Lluís. El narcisista, l’egòlatra, va començar a emergir a mesura que el fill anava reclamant el seu espai en la família, com si d’una competició es tractés. O d’una gelosia. En canvi, abans, mentre la flama de la passió crepitava intensament, cada carnaval esdevenia una fita central en el seu calendari. La parella es dedicava, amb devoció —no seria fins més endavant, justament després de tenir el petit, que començarien a fer-ho en colla, amb els amics— a preparar les disfresses, amb una única consigna: superar les de l’any anterior. Per açò, per treure profit de l’esforç que hi esmerçaven, després es dedicaven a assistir a tots els balls que es feien a l’illa. O gairebé tots: dissabte, a Maó; diumenge, a Ciutadella…

Havien agafat per costum demanar-se lliure a la feina el darrer dimarts, per poder fotre-li fins baix a Alaior, on la festa acabava a les tantes de la matinada. Abans, feien la visita obligada al ball del blanc i negre, as Migjorn. Amb una certa recança, recorda els esbojarrats canvis de vestuari que feien, a mig camí de les dues poblacions, amb el Renault Cinc aparcat a la vorera, després de la corba tancada amb què deixaven enrere el lloc de ses Fonts Redones de Dalt. Allà, darrere d’una paret seca, entre bromes i rialles, es treien la roba del ball —estrictament d’etiqueta i dels colors reglamentaris—, i es posaven les disfresses amb què aspiraven a ser el centre d’atenció, unes hores més tard, al poliesportiu alaiorenc. Més d’una vegada, entre una cosa i l’altra, havien acabat amb un polvet furtiu i apassionat darrere d’una mata.

Na Pràxedes Sintes Gibeli troba que és el moment d’aturar la màquina dels records. La nostàlgia és molt cabrona. Té molta mala llet i és terriblement selectiva. Només revenen els moments bons, quan s’hi posa. I, amb el malparit d’en Pere, el conte de prínceps i princeses d’un país de fades que van protagonitzar, tot i que va durar prou (un any, per cert, s’hi van disfressar, emulant no sap ben bé quins personatges de Disney), es va acabant espanyant de mala manera i, el final, va ser de tot excepte feliç. O sí, perquè, ben mirat, l’alè que va fer quan el va enviar a la merda va ser molt gros. En Pere, l’egòlatra: què li devia trobar, que hi va caure de quatre potes? Com no va ser capaç de veure que era un penjat, un… Hostia! Un penjat!

Un penjat! Com un penjador!

Que bo!

Un penjador! Un penja-robes! Ja ho tenc!

Na Pràxedes Sintes Gibeli comprova que encara manca un quart d’hora perquè tanqui la ferreteria. Té el temps just d’anar-hi a comprar una pistola de silicona. Així podrà ajuntar l’estructura metàl·lica que acaba d’elaborar amb dos penjador vells amb uns sostenidors de copes foradades que ha recuperat d’una capsa on hi té pedaços per si qualque dia li fan falta. Gràcies a la traça amb les alicates, tenen la forma i la consistència adequada per a aferrar-hi el paper maixé groc, amb franges grogues i llunes irisades, que ha elaborat durant la setmana i que, per sort, no havia ajuntat a les ales de cartró tristament doblegades. Ha fet bo!

 

* * *

 

A les vuit del vespre, na Pràxedes Sintes Gibeli ho té tot aclarit. Amb el vestit de papallona posat, lluint unes ales que fan goig, amb un maquillatge espectacular al rostre, amb el cap coronat per unes antenes entremaliades, s’acaba de fer una sessió d’autofotos que compartirà al grup de WhastApp que té amb les amigues. Tindran tema de conversa per a uns quants dies, a mesura que tothom hi posi les seves. Almenys fins que arribi la Quaresma, el temps del recolliment i de la penitència, en què tornarà a la rutina avorrida del dia a dia. Per no perdre el costum.

I, com que avui no sortirà de casa i està sola, na Pràxedes Sintes Gibeli aprofitarà la vetllada per cercar a Youtube vídeos antics del carnaval de Rio de Janeiro. Açò de tenir una tele intel·ligent és un gran invent, perquè pot veure en una pantalla de seixanta-cinc polzades, al menjador de casa, l’epicentre, ni que sigui enllaunat, d’una festa que, enguany també, vol viure a fons. Per açò, embargada per l’eufòria, els ritmes brasilers que omplen el menjador l’empenyen a improvisar una rua individual, que recorre tots els racons de l’estança i que només es veu interrompuda, de tant en tant, quan visita la cuina per beure una copa de Recaredo, el vi escumós que guarda fresquet per a les grans ocasions. Amb la copa alçada, brinda tot demanant que el carnaval de l’any que ve sigui millor que el d’enguany: salut!

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 7

1 comentari a “Disfresses”

Els comentaris estan tancats.