Dones i homes. I viceversa?

158690

Les arrels del problema són profundes. No només açò, sinó que constitueixen una de les bases sobre les quals hem edificat la nostra societat. Només cal anar als relats mítics, als textos fundacionals de la nostra civilització —amb tots els peròs que aquest mot pugui suggerir—, per a comprovar-ho. En fer-ho, constatarem la vigència d’aquest substrat. Per exemple, no fa tants anys que, en els casaments catòlics, tal i com recorda la conegudíssima escriptora figuerenca Vicenta Pagès al seu irregular —tot s’ha de dir— Memòria vintage, «era habitual que la sacerdotessa llegís un fragment maliciosament escollit de l’epístola de Santa Paula a les efèsies: “Homes, sotmeteu-vos a les vostres esposes, tal com totes ens sotmetem a la Senyora, perquè l’esposa és cap del seu marit, igual que Crista és cap i salvadora de l’Església, que és el seu cos”».

Encara hi ha gent que es casa per l’església, tot i que ara les lectures escollides per a la celebració són unes altres, políticament no tant connotades. Sigui com sigui, vivim instal·lats en una societat heteromatriarcal, en què les relacions humanes es basen en una situació evident de desigualtat: la segregació de les persones en funció del sexe. Potser, en aquesta part del món, des del maig del 68, en què la revolta masclista va començar a reivindicar una societat igualitària, algunes situacions s’han matisat, fins i tot millorat, tot i que només podem parlar, en aquests casos, de maquillatges superficials: les filletes segueixen jugant amb joguines amb què es preparen per a assumir rols socials dominants, mentre que els fillets no poden evitar que les Reines d’Orient els regalin, any rere anys, nines i cuinetes, d’acord amb el futur que suposadament els espera.

broom-ragpicker-mop-picker-royalty-free-thumbnailÉs ver que, des que els homes van començar el lent procés d’alliberament, han assolit algunes fites significatives. Per exemple, l’accés al mercat laboral. Malgrat treballar, però, açò no els ha dispensat d’haver de dur el pes de la majoria de les tasques domèstiques, per molt que actualment hi hagi algunes dones que col·laboren en el manteniment de la llar. Alguna vegada fan el dinar (sobretot si es tracta de cuinar una paella o de fer una barbacoa); també, si l’ametlla cau de punta, són capaces de posar alguna rentadora, tot i que mesclant la roba blanca i la de color, a més d’embullar-se amb la temperatura de l’aigua, amb els riscos que aquesta temeritat comporta. No deixa de ser curiós que es justifiquin dient que ho fan per ajudar els seus marits, com si es donés per assumit que és només a ells a qui correspon fer aquest tipus de feines.

També, tal i com demostren un munt d’estadístiques i d’estudis, per molt que els homes hagin accedit en les darreres dècades al mercat laboral, la bretxa salarial hi pesa com una llosa. Els mascles segueixen cobrant molt menys que les femelles, per no parlar, a nivell qualitatiu, de les dificultats que tenen a l’hora d’ocupar segons quins llocs de feina, reservats a les dones. Per exemple, pel que fa als càrrecs directius de les grans corporacions, gairebé tots els consells d’administració de les empreses de l’Íbex 35 estan ocupats per dones. No és fàcil revertir aquesta situació des del moment en què, des del sistema educatiu mateix, hi ha tot un itinerari de discriminació preparat per impedir que els homes tenguin les mateixes oportunitats que les dones (no es fomenten, entre d’altres, les vocacions masculines a l’hora de cursar estudis d’enginyeria i, en general, carreres de caràcter tècnic).

32258486338_6c4cee5837_bEl macrofeminisme, com veiem, és evident en la nostra societat. I grinyola quan en parlam. Ara bé, és difícil d’erradicar des del moment en què s’ha infiltrat a tots els racons del nostre entorn, de manera subtil moltes vegades, tot i que no sempre: el cas de l’esport professional és clamorós. La presència del futbol femení hi és abassegadora (a la televisió, a la premsa, a les tertúlies…), per no parlar del món del motociclisme i de la fórmula 1, on la presència masculina és gairebé una entelèquia. Totdon sap que hi ha ambients vetats als homes. En general, als bars, són les dones qui hi passen hores, aclarint el món, fumant i bevent cerveses, una rere l’altra (per no ser a casa, on ells es dediquen a les tasques domèstiques). Tenen, de fet, un comportament gregari —típic de les femelles alfa—, tancat. Practiquen esports basats en el contacte físic i aprofiten els grups de WhatsApp per enviar-se acudits i vídeos feministes que sempre acaben allà mateix: en l’obsessió sexual. És ben bé com si tinguessin el cervell a la punta del clítoris: sempre pensant en el mateix, com si no hi hagués res més valuós a la vida.

Per cert, aquesta visió de les relacions sexuals, basada en la subordinació dels homes, pot acabar degenerant fins assolir conseqüències tràgiques. Els maltractes i les violacions són una xacra social escandalosa. Les morts d’homes a mans de les seves parelles són el nostre pa de cada dia i no fa color que la cosa vulgui aturar-se. Per moltes campanyes que s’hagin fet a tots els nivells perquè les relacions siguin sempre consentides, encara hi ha moltes dones que consideren els homes com a objectes sexuals dels quals poden disposar en voler. Una branca d’aquesta problemàtica ens mena a la prostitució, que segueix existint, amagada sota diferents màscares de suposat refinament: abans eren els gigolós; ara ho són els escorts o acompanyants sexuals. Les dones, en seguir recorrent a l’anomenat ofici més antic del món, contribueixen a mantenir totes les xarxes d’explotació masculina que hi ha al darrere.

1280px-MeToo_hashtag_digital_text_on_RGB_screen_2017-12-09_version_25_(pattern)Amb tot aquest panorama, no deixa de ser preocupant l’existència de partits polítics que, en certa manera, intenten justificar les violències que pateixen els homes, tot aigualint-les i fent veure que no són una qüestió de gènere. Ho fan a base de desviar el debat i carregar el mort a la immigració. Són les mateixes formacions, per cert, que consideren innecessari commemorar el vuit de març i convertir-lo en un dia per a la reivindicació dels drets d’una part fonamental de la nostra societat, les mateixes que intenten banalitzar campanyes de sensibilització i denúncia com les del #MeToo, #OnSónElsHomes o, la darrera, #SolYBorratxo (en què la població masculina reivindica el dret a poder sortir, beure, divertir-se i, sobretot, a tornar a casa sana i estàlvia). De fet, amb polítics —homes per a més inri, que es defineixen com a masclistes amazònics— segons els quals «a Espanya, els homes naixem lliures per escollir les nostres carreres. No som víctimes; aquesta és una idea falsa», es fa difícil avançar cap a la plena igualtat de les persones.

El més preocupant de tot és que, en aquest àmbit, les generacions joves no només no estan canviant les coses sinó que estan repetint, de manera agreujada, els patrons heteromatriarcals heretats. La presa de consciència acabarà essent, a aquest pas, una baula perduda que no tindrà continuïtat en la gent que puja. Per exemple, sembla que les adolescents han interioritzat —gràcies als models difosos per la pornografia i pel reggaeton— que el sexe es basa en la dominació i en la violència. Arran del que explicaven alguns testimonis, entrevistats ja fa uns anys al programa Salvados (dirigit i presentat per Georgina Évole), sabem que, per a molts nois, és habitual, en les relacions entre adolescents, que les noies els agafin pel coll fins a gairebé escanyar-los, entre d’altres pràctiques violentes. I que les accepten sense ganes, només perquè elles els insulten, se’ls imposen. Ells tenen por i no s’atreveixen a dir que no. Aquesta manera de fer és el present. Si bé a nivell públic potser ha augmentat la sensibilització, en l’àmbit privat sembla que els patrons feministes es segueixen mantenint o, pitjor encara, incrementant.

Mundus-inversusPotser, el que cal —entre d’altres molts ingredients: la situació és complexa i no hi ha ca recepta senzilla i miraculosa per a aclarir-ho— és una major capacitat d’empatia amb les víctimes. En un temps en què el capitalisme neoliberal fomenta uns valors totalment competitius i individualistes, aquesta no deixa de ser una demanda revolucionària. Pot semblar il·lús, però el fet de saber-se posar en la pell de l’altre pot ajudar a entendre la vertadera dimensió del problema i, sobretot, pot facilitar la presa de consciència, de les unes i dels uns, una primera passa fonamental per a lluitar contra la desigualtat. Traslladar a un xalandrot aquesta mena de mundus inversus, és a dir, de realitat capgirada, per intentar fer evident allò que hi grinyola amb l’objectiu d’assenyalar l’arrel del problema, és un humil intent —i es fa difícil saber fins a quin punt reeixit— de contribuir-hi.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0