Ara que —finalment— deixam enrere uns mesos intensos de campanya electoral, en què, per variar, la llengua catalana ha tingut un cert protagonisme, sobretot per part d’aquelles formacions polítiques que en volen reduir l’estatus actual, ja de per si precari, trob que, aprofitant la jornada de reflexió, és un bon moment per introduir algunes de les idees que, sobre el concepte de doble oficialitat, va teoritzar el notari i jurista Josep Maria Puig Salellas (1924-2007). Avesats com estem, per desgràcia, a escoltar moltes barrabassades que tenen el català com a protagonista (que, pel fet de ser-ho, cauen pel seu propi pes), potser no prestam prou atenció a altres idees que, més subtilment, també són pernicioses per a la llengua i poden acabar calant i essent assumides per la gent de manera acrítica. Que la llengua pròpia del territori es continuï emprant, per part d’algunes formacions polítiques, com a arma llancívola amb què participar del combat ideològic electoral —per molt que faci evident que el conflicte lingüístic existeix, cosa que, en principi, és positiva perquè és una passa necessària per poder-lo abordar, és a dir, per a posar en marxa les mesures necessàries per a superar-lo i aconseguir la normalitat de la llengua minoritzada— no deixa de ser una trista gràcia.
Deixaré, per tant, de banda els arguments més barroers, els dels il·luminats secessionistes de ca nostra que, seguint una tradició hereva del creacionisme, aplicat en aquesta ocasió a l’àmbit de les llengües, promouen l’existència d’un suposat idioma balear (o menorquí o mallorquí; reusenc fins i tot) diferent del català. No hi entraré perquè –deixant de banda que amb aquestes maniobres només cerquen la provocació, que és la raó de la seva existència: sense ella, no existirien–, argumentalment, ens trobam davant d’una gent que es troba en una realitat molt allunyada de la meva (i de la gran majoria de la gent): viuen en el mite quan fa temps que la humanitat va fer el pas cap al logos. I la volen fer tornar a la caverna de la postveritat. Només volia apuntar el fet que trob lamentable que aquesta mena de discursos, mancats del més mínim rigor filològic, farcits de mentides malintencionades, tenguin barra lliure a la premsa illenca, que els acull amb els braços oberts (cosa que no fa, per exemple, amb els defensors de la teoria que la Terra és plana —que n’hi ha, actualment—, les animalades dels quals, però, no tenen els mateixos altaveus mediàtics, tot i que el nivell és el mateix). M’imagín que tothom és plenament conscient que, a la pràctica, desacrediten la credibilitat del mitjà que els acull.
Tots aquests atacs van encaminats a qüestionar l’existència mateixa de la llengua catalana o, almenys, el seu ús normal en els àmbits públics (que, a la pràctica, és el mateix: una llengua amb la qual no es pot viure amb normalitat plena, pot acabar desapareixent). Per açò es centren a qüestionar els factors clau per a la seva continuïtat: el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics, perquè són els encarregats d’estendre’n l’adquisició, és a dir, de donar-la a conèixer i de fer-la aparèixer en els registres formals. També hi van encaminats els atacs a la integritat de la llengua, que podem veure concretats en l’ús «singular» (perdonau, però no sabria com dir-ne) que algunes formacions polítiques fan del català en els textos que elaboren, en què mesclen formes col·loquials amb d’altres no normatives (és a dir, escriuen amb faltes), en un intent de fer evident que només conceben la nostra llengua com un element d’anar per casa, sense prestigi, alhora que volen fer, de la variació lingüística, natural i universal, un element disgregador quan és la constatació de tot el contrari.
Em vull centrar, en canvi, en aquells discursos (n’hem sentit ben prou en els darrers mesos) que tenen a veure amb la situació legal de les llengües. I vull fer-ho perquè algunes forces que s’autoproclamen constitucionalistes i, en conseqüència, defensen a ultrança les lleis vigents, sobretot en l’àmbit estatal, actuen de manera contradictòria respecte del que estableix el marc jurídic que suposadament promocionen. Des de la mala fe –perquè no hi ha ignorància en aquests casos– fan proclames sobre les llengües vehiculars de l’educació, sobre els requisits lingüístics que han de demostrar els treballadors de l’administració pública o parlen de les llengües cooficials (o pitjor, autonòmiques!) fent un ús interessat i pervers del concepte. Demostren, amb el que diuen, una actitud plenament contradictòria. A la pràctica, podria semblar que són constitucionalistes a pesar de la Constitució, perquè la seva defensa del marc legal s’acaba en el moment en què hi interfereix el nacionalisme espanyol que els amara. És a dir, tot d’una. Passa però, que l’espanyolisme va imposar una determinada interpretació de la llei, al seu servei, gràcies a la qual els partits polítics constitucionalistes poden actuar amb les espatlles cobertes en contra de les cultures estatals que no s’expressen en castellà.
No som, de cap de les maneres, defensor de l’anomenada Carta Magna del 78 —Déu me’n guard!—, però trob molt significativa la lectura restrictiva que els defensors de les essències castellanes han fet (i imposat) d’un document que, inicialment, permetia l’existència d’un context força favorable al respecte i a la promoció de la diversitat lingüística de l’estat, a la qual obliga, per cert, l’article 3.3 de la Constitució («La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció»). Josep Maria Puig Salellas, a partir de la teorització de la «doble oficialitat», va posar damunt la taula l’existència d’aquest marc favorable a la llengua catalana i, també, constatà que va ser una determinada interpretació —interessada i sense una fonamentació jurídica clara— feta pel Tribunal Constitucional als anys vuitanta, la que va capgirar la situació, tot mantenint la desigualtat lingüística a l’estat que ens fa, als catalanoparlants, encara, pel que fa als nostres drets en aquest àmbit, ciutadans de segona.
El pensament lingüístic de Puig Salellas concep la doble oficialitat a partir de tres grans conceptes. En primer lloc, el de «llengua pròpia», un terme amb valor jurídic que hauria de fer prevaler el català en supòsits de manca d’elecció, a més de fonamentar l’acció normalitzadora dels poders públics. No cal dir que aquesta era i és una visió no compartida per qui considera aquest adjectiu un element decoratiu o simbòlic, al qual contraposa, amb fortuna per cert, el concepte (mite, en diu Juan Carlos Moreno Cabrera) de la «llengua comuna», una invenció també, no podia ésser d’altra manera, del Tribunal Constitucional (la institució que ha anat teixint, a base de sentències basades en una seguit d’apriorismes ideològics, una jurisprudència que hiperprotegeix el castellà en tant que llengua oficial de les institucions estatals, amb què es reforça la posició més forta que ocupa aquesta llengua per raons històriques, demogràfiques i econòmiques). Sí que ho va deixar «atado y bien atado», aquell. El gir lampedusià va ser evident: vam canviar de sistema polític —de dictadura a democràcia—, però no de règim.
En segon lloc, Puig Salellas teoritza sobre la «doble oficialitat». Considera que hauria de suposar el principi de simetria entre català i castellà, a diferència del terme «cooficialitat», construït també (oh sorpresa!) pel Tribunal Constitucional, que ve connotat per una idea d’oficialitat de «segona» per a les llengües que només poden ser-ho al costat del castellà, mai per elles soles i que, per tant, s’hi oposa. La doble oficialitat real hauria d’implicar la lliure elecció de llengua per part del ciutadà. Açò requeriria que l’administració estigués preparada per garantir-la. Per tant, els funcionaris i, fins i tot, qualsevol persona que es dediqués a l’atenció al públic, també (atenció) en els àmbits privats, haurien d’acreditar el coneixement del català per tal de garantir els drets lingüístics dels individus. El marc constitucional permeti de fer aquesta interpretació de la llei. Ja sabem, però, que el nacionalisme espanyol —vertebrat en diferents partits— no admet aquesta simetria i, per tant, que els funcionaris hagin de demostrar la seva competència lingüística. El Tribunal Constitucional hi ha ficat cullerada a favor de la salvaguarda de les essències patriòtiques.
Finalment, a partir dels dos conceptes anteriors, Puig Salellas teoritza sobre el concepte de «normalització» lingüística. Ho fa només des de l’àmbit jurídic per afirmar que aconseguir-la hauria de suposar que els poders públics garantissin l’ús oficial d’ambdós idiomes a l’administració, a l’ensenyament —en què la llengua pròpia hauria de ser-ne l’eix—, i que creessin les condicions (fins i tot a nivell social) perquè s’assolís la igualtat plena. Aquesta premissa implicaria posar en marxa polítiques lingüístiques específiques, de què no parla tot i que en marca clarament el camí a seguir a l’hora d’aplicar el marc més favorable per a la llengua catalana que, segons ell, permet la legislació espanyola, encapçalada per la Constitució.
Els arguments a partir dels quals Puig Salellas construeix la seva teoria són relativament complexos, però els exposa d’una manera clara i entenedora fins i tot per a les persones que, com jo, no som especialistes en dret (1). Gràcies a ella s’entén perquè les llengües de l’estat que no són el castellà es troben en una situació de desequilibri, amb una oficialitat que, des del moment que no és simètrica, no és plena, com no ho són els drets dels catalanoparlants. Només cal veure la vehemència amb què el jutge Marchena ha tractat recentment la qüestió al judici contra els presos polítics: «Si no quiere hablar en castellano, se levanta y se va, y asume las consecuencias legales». El tribunal és de tots els espanyols, però una part important d’ells, quatre de cada deu persones, no hi poden emprar la seva llengua. Tot, gràcies a les bases establertes pel Tribunal Constitucional, a la interpretació interessada i restrictiva que s’ha fet d’un text que, ben entès, hauria permès una realitat molt diferent pel que fa a la situació de les llengües de l’estat. Però aquesta és una situació que, ara mateix, és més política ficció que no pas cap altra cosa.
—–
(1) Avís per a navegants: l’extensa nota a peu de pàgina que ve a continuació —un subtil homenatge a David Foster Wallace— intenta resumir-la a partir de la síntesi d’una sèrie d’articles en què el jurista va teixir el seu argumentari. En tractar-se d’una ampliació de continguts, per tant, la lectura dels paràgrafs següents, des del moment en què no incideix en la comprensió del text principal, i malgrat ésser totalment recomanable, es converteix en perfectament prescindible.
Puig Salellas partia de la base que el marc legal del 78 —concretat en l’article 3 de la Constitució i en els diferents estatuts d’autonomia (els encarregats, i no l’estat, de legislar sobre les llengües diferents del castellà i d’establir materialment la cooficialitat en una forma limitada geogràficament)— va suposar un canvi important respecte de la concepció unitària de l’estat pròpia de la dictadura franquista, des del moment en què obria la porta a la doble oficialitat idiomàtica, basada en el dret d’elecció d’idioma — peça fonamental de la teoria puigsalellana— que aquest corpus atorgava al ciutadà. En conseqüència, a més, la doble oficialitat, ben exercida, hauria de permetre normalitzar les llengües minoritzades de l’estat, el català entre d’altres.
A més, del nou marc també en derivaven altres idees importants. Primer, que l’estat reconeixia l’existència de llengües autòctones diferents del castellà, una realitat que donava peu a la creació del concepte de «llengua pròpia». Segon, que la cooficialitat s’havia de donar sense desigualtat, és a dir, al mateix nivell entre les diferents llengües oficials a un territori. Tercer, que es reconeixia la inferioritat de les llengües que no eren el castellà (després de quaranta anys de dictadura, la qual cosa justificava haver de normalitzar-les). Quart, que no es podia discriminar a ningú per la llengua (segurament pensant, els legisladors, en la pèrdua de la posició de privilegi del castellà i no a l’inrevés). I, finalment, que no es donava la correspondència dret-obligació de la llengua autòctona quan, constitucionalment, el coneixement del castellà suposava un deure.
Per a Puig Salellas, la doble oficialitat implicava igualtat i simetria a nivell d’ús oficial, tot i que partint d’una base desequilibrada en què el castellà ja era oficial abans del 78 i que, la resta de llengües, ho podrien ser d’acord amb els estatuts (cosa que no sempre ha passat: Aragó i Múrcia ho exemplifiquen en el cas del català), a la qual cosa calia afegir que, a més, el castellà era la llengua oficial de tot l’estat mentre que les altres ho eren de territoris limitats (per tant, només podien tenir oficialitat compartida). Però, malgrat aquestes asimetries (d’origen extern, a les quals n’afegia una d’interna, l’obligatorietat del coneixement del castellà i no de les altres llengües), Puig Salellas considerava que aquests factors no influïen en el fet que en els territoris amb doble oficialitat aquesta fos idèntica, almenys en l’ensenyament i en els usos oficials, bàsicament perquè el dret del ciutadà d’emprar-les havia de ser prioritari i l’administració, per vocació de servei, s’hi havia d’adaptar, sense imposar, per tant, l’ús del castellà —obligar a conèixer no és el mateix que obligar a emprar—, cosa que, si es donés, afectaria l’oficialitat de les altres llengües.
Deixant de banda la idea que el concepte de llengua pròpia recorda que el castellà és oficial per causes externes i que, fins i tot, podria justificar la prevalença de les llengües territorials a nivell autonòmic per damunt de l’estatal, o que el concepte d’oficialitat hauria de ser indivisible —oficial a tot el territori i en tots els seus àmbits— i autònom —cada llengua hauria de ser oficial per ella mateixa, sense necessitat de textos dobles ni de traduccions—, la qual cosa, per lògica, significaria una retallada en la situació de privilegi del castellà, Puig Salellas considerava que l’aplicació de la doble oficialitat s’havia de fonamentar en el dret dels ciutadans a triar la llengua en què expressar-se i que havia de ser l’administració, autonòmica o estatal, l’encarregada de conèixer la llengua preferida pel ciutadà (perquè hi està al servei i no a l’inrevés).
També recordava que les encarregades de legislar al respecte de la doble oficialitat són les Comunitats Autònomes, des del moment en què la posició de l’estat hi és externa, per la qual cosa no s’entendrien procediments indirectes —des de l’àmbit local o des de la justícia— per a retallar-la. Així, les Comunitats Autònomes poden seguir dues vies d’actuació a l’hora de legislar: aplicar la doble oficialitat formal (imposant l’ús simultani, amb què es mantindria el bilingüisme social) o la doble oficialitat real (basada en la lliure elecció de llengua, que fins i tot podria ajudar a la bilingüització bidireccional). Puig Salellas considerava desitjable la segona —permetria que no hi haguessin bosses de parlants monolingües, desconeixedors del català—, a la qual caldria arribar de manera gradual i transitòria per tal de superar les distorsions existents en començar els anys vuitanta i evitar la creació de minories.
Finalment, l’argumentació de Puig Salellas considerava que els àmbits més interessants d’aplicació de la doble oficialitat eren els diferents sectors que conformen l’àmbit oficial (l’autonòmic —on la llengua pròpia hauria de ser el català—, el perifèric de l’estat —que hauria d’exercir la llibertat d’actuació i que podria actuar només en castellà— i les corporacions locals —que haurien d’emprar la llengua pròpia o els textos dobles—), l’ensenyament i els mitjans de comunicació.
Segons Puig Salellas, idò, el marc constitucional, inicialment, permetia d’exercir la doble oficialitat plena. Ara bé, una sèrie sentències del Tribunal Constitucional (de 1986, contra els estatuts basc, gallec i català), que el jurista considerava plenes de contradiccions, mancances (no hi havia, per exemple, cap referència al concepte de llengua pròpia o a la normalització lingüística) i, fins i tot, superficialitat, es van encarregar de mantenir, fins a l’actualitat, la situació de privilegi del castellà que la doble oficialitat real, lògicament, qüestionava, a més de permetre als parlants monolingües d’aquesta llengua en territoris que en tenen una altra de pròpia, de no haver-la de conèixer (una situació contradictòria, també, amb aquest concepte).
Per al Tribunal Constitucional (al qual Puig Salellas pressuposava clarament que defensava la superioritat del castellà), la possibilitat de fer oficials les altres llengües de l’estat no es va voler entendre en el seu moment com un reconeixement d’uns drets preexistents sinó com una manera «de quedar bé» en el nou marc legal amb la diversitat lingüística estatal, per molt que manifestés —de manera lògica i coherent amb els tres primers articles de la Constitució, que evidencien que Espanya és una democràcia (en reconèixer-ne la diversitat ideològica, territorial i cultural)— que eren les comunitats autònomes les encarregades de regular la cooficialitat (un terme que introduïen les sentències, que l’autor considerava inferior al de la doble oficialitat) de les llengües espanyoles diferents del castellà. A parer del jurista, de manera lògica el Tribunal Constitucional, en aquelles sentències, considerava l’oficialitat lingüística des d’una triple dimensió: en l’ús intern i en la relació entre els poders públics i en la relació amb el ciutadà, cosa que no encaixava amb un «inconcret» dret d’ignorància de les llengües territorials ni amb la imposició al ciutadà de les llengües que els poders públics haguessin triat per a la pròpia actuació. A més, aquest tribunal establia la igualtat entre les condicions jurídiques inicials de les dues oficialitats en el territori respectiu, per molt que parlés del castellà com a llengua oficial i, les altres, les anomenés cooficials (perquè ho són, sempre, al costat de l’estatal, mentre que el castellà pot ser territorialment oficial en solitari). Per tant, aquesta igualtat suposava l’autonomia i la indivisibilitat de les llengües i la incompatibilitat amb qualsevol pretesa ignorància de la llengua territorial. Damunt el paper, però, perquè a l’hora d’aplicar aquests pressupòsits teòrics a la realitat concreta, el Tribunal Constitucional va caure en una línia argumental inconsistent mitjançant la qual afirmava el dret a la ignorància de la llengua pròpia del territori, en considerar el castellà com a llengua de l’estat, a més de comuna de tots els espanyols (cosa que no justificaven, per cert, perquè no volia dir que les llengües territorials no poguessin ser de coneixement obligatori també i, per tant, oficials per als ciutadans d’aquell territori).
Per tant, a la pràctica, aquest tribunal no acceptava la situació teòrica d’igualtat en la condició jurídica de les dues llengües oficials, basant-se en una determinada interpretació de l’article 3.1 de la Constitució («El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la»), d’on resolien que el deure de conèixer el castellà no es predicava per a les altres llengües territorials. De fet, el consideraven exclusiu del castellà i, en conseqüència, es consagrava el dret a al·legar desconeixement de les llengües territorials, a partir d’una interpretació del mot estat en un sentit ampli (que hi incloïa les comunitats autònomes i les administracions locals) contradictòria amb el redactat de l’article 3.2 de la carta magna respecte de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles («Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts»), la qual cosa capgirava la jurisprudència prèvia, que emprava estat en un sentit estricte, en contraposició a les institucions autonòmiques. Aquest posicionament del Tribunal Constitucional cercava fonamentar d’alguna manera l’abast desmesurat del deure de conèixer el castellà.
Per a Puig Salellas, a la pràctica, que una llengua fos oficial implicava que calia tenir-ne un coneixement obligatori (que no podia ser exclusiu del castellà —oficial de tot l’estat— en aquelles comunitats amb llengües territorials). El que derivava de l’article 3.1 de la Constitució respecte del castellà, pel fet de ser oficial (dret d’emprar-lo i deure de conèixer-lo), s’havia d’extrapolar, a nivell autonòmic, a les altres llengües també oficials, perquè ho fossin plenament, fins i tot sense necessitat que els estatuts ho fessin explícit (que no ho fan). En canvi, el Tribunal Constitucional va atribuir un altre sentit, sense fonament jurídic, als redactats constitucional i estatutari, que permetia a alguns ciutadans poder al·legar el desconeixement de les llengües territorials (cosa que, a la pràctica, les situava en un context de no oficialitat). D’aquesta manera, per tant, el criteri del tribunal esdevenia gratuït —perquè identificava silenci amb refús (els estatuts no diuen res d’obligatorietat de conèixer la llengua territorial)—, era contradictori —amb el concepte d’oficialitat— i discriminatori —en contra del que afirmava l’article 3.3 de la Constitució. A més, segons Puig Salellas, la base de la doble oficialitat radicava en el dret d’elecció lingüística del ciutadà, la qual cosa implicava la plena disponibilitat lingüística dels poders públics i, per tant, el coneixement, per part dels funcionaris, de les dues llengües oficials al territori. El Tribunal Constitucional tampoc no ho interpretava així: era la institució i no la persona qui havia d’acreditar-ne el coneixement (bàsicament en comunicacions escrites i no en les orals).
Visits: 9