Una problemàtica central

20180719_192912

Informativament parlant, l’estiu és una època curiosa. Els mitjans de comunicació cerquen arrodonir el relat de la realitat amb notícies banals, tot i que de vegades hi ha temes indefugibles que s’acaben imposant. A Menorca, sembla que el debat que ho tapa tot és si hi ha o no crisi del turisme. La polèmica no deixa de ser estèril, en certa manera perquè no s’empren dades objectives i, per tant, rigoroses, a l’hora, per part del bàndol catastrofista. Per a fer-ho, cal una informació que no estarà disponible, per cert, fins que la temporada no estigui acabada. Per tant, tot el que es fa fins ara és, com diuen per aquestes contrades, xerrar boig, una més de les armes amb què s’afronta el combat polític: ningú no ha d’oblidar que prest hi haurà eleccions i que, tot allò que serveixi per desgastar els contrincants és molt benvingut. Però hi ha temes, molt més importants i transcendents, que estan per damunt de les batalletes partidistes i que, potser per aquest motiu, no reben per part dels mitjans de comunicació l’atenció que requereixen. Que sigui estiu no hi ajuda. Potser el més important de tots aquests cavalls de batalla soterrats pel relat de la realitat immediata és tota la problemàtica que deriva de l’activitat de la central elèctrica de Maó, una infraestructura que posa al descobert algunes de les vergonyes d’una illa que es vanagloria de ser Reserva de Biosfera.

La vella central, que molts encara anomenam de la Gesa (un antic acrònim que va camí d’incorporar-se a la toponímia illenca), és com el dinosaure del conte de Monterroso: cada dia que passa, segueix allà, a la Colàrsega del port de Maó, deixant anar de manera incansable les seves alenades tòxiques en forma de columna de fum, sense aturall. Així, les problemàtiques que la seva existència provoca, no només segueixen sense resoldre’s sinó que, deixades de banda per la immediatesa de l’actualitat fungible, tenen poca transcendència en el debat públic. I no deixa de ser preocupant aquesta mena d’oblit mediàtic, quan, ben mirat, som davant d’una sèrie de reptes que ens condicionen, de manera molt significativa, el futur.

Per açò és molt benvinguda la iniciativa del GOB amb què es torna a posar damunt de la taula aquest tema, arran de la remesa, per part del grup ecologista, d’un informe sobre la central elèctrica adreçat a la ministra de Transició Energètica, Teresa Ribera. El document es centra, sobretot, en els problemes ambientals que deriven del manteniment d’una infraestructura caduca –que, recordem-ho, produeix gairebé la totalitat de l’energia elèctrica que consumim a l’illa–, ja sigui recordant índexs de contaminació, irregularitats en la gestió per part d’Endesa, o la inconveniència d’algunes de les solucions que es proposen per a modernitzar-la, ja sigui des de l’empresa o des de les institucions públiques. Hi ha qui ha proposat, en primer lloc, no fer res fins que l’illa no torni a connectar-se per cable, doble en aquesta ocasió, amb Mallorca, la qual cosa és un pegat lampedusià que cerca que tot segueixi igual i res no canviï a mitjà termini. També s’ha parlat de la construcció d’una infraestructura faraònica per dur aigua depurada, des de les instal·lacions des Castell fins a la central, per tal de refrigerar-ne la combustió, cosa que en reduiria les emissions d’òxid de nitrogen, però no les d’altres substàncies contaminants. La inversió suposaria una millora del tot insuficient i, alhora, acabaria essent econòmicament desproporcionada. D’altra banda, ja sabem dels negocis paral·lels que amaguen aquest tipus de projectes, en què van i venen tot tipus de comissions.

Gràcies a la carta del GOB, més d’un menorquí es deu haver assabentat, aquesta setmana, de l’existència d’una nova cartera ministerial que, amb el problema que se li planteja des de la nostra illa, té una bona oportunitat per demostrar que la seva creació no és un cas de postureig polític sinó que el govern espanyol creu en aquest camí que ens ha de dur a la producció d’energies netes, tot deixant enrere l’ús de combustibles fòssils per a obtenir-les. Cal, però, ésser escèptic en aquest sentit: les portes giratòries entre el poder polític i els despatxos dels consells d’administració de les empreses elèctriques obliguen ser-ho. En aquest blog hem parlat més d’una vegada de la necessitat imperiosa que tenim de deixar enrere els models actuals de producció i d’avançar cap a les renovables. No és un problema local: tot el món hi hauria de tendir per tal d’evitar el col·lapse del planeta, al qual ens dirigim a marxes forçades. Aquesta és la dimensió real del problema: ens hi jugam el futur de la humanitat.

Per les seves condicions, Menorca, a la qual sembla que en més d’una ocasió el títol de Reserva de Biosfera li ve gros, hauria de convertir-se en exemple d’autosuficiència en l’ús d’energies netes. No hi ha un altre camí a seguir si es vol evitar la catàstrofe. Fins ara, s’ha argumentat que el gran problema per a fer aquest camí venia d’una legislació estatal restrictiva, feta a mida de les elèctriques (una evidència que converteix encara ara Espanya en una anomalia europea). Calen unes noves lleis que puguin permetre a Menorca funcionar, a mitjà termini, només amb renovables, com ja s’està fent en altres indrets del món i convertir-se en un exemple a seguir. I, per arribar a aquesta situació, intentar mantenir el model actual és un despropòsit.

El vessant energètic no és, però, l’únic àmbit d’incidència de la problemàtica central elèctrica del port maonès, sinó que, com sempre passa, les coses són complexes i tenen diferents ramificacions i vasos comunicants que ens obliguen a parlar d’altres aspectes que s’hi relacionen. Que els problemes mediambientals tenen conseqüències directes sobre la salut de les persones no és nou. I que aquesta incidència té uns impactes econòmics negatius, tampoc. En la seva carta, el GOB cita dades de l’Agència Europea de Medi Ambient que, en un estudi, calcula els costos que generen, individualment, l’activitat de cadascuna de les més de catorze mil centrals analitzades que, a Europa, generen energia. L’impacte negatiu en la salut humana (de la mala qualitat de l’aire, per contaminació, en deriven problemes de salut, per exemple i no només els respiratoris) i en el medi ambient, en el cas de la central de la Gesa, genera unes despeses que la situen en el lloc número sis-cents del rànquing continental. De més de catorze mil! La dada és escandalosa. Estem tirant els doblers. Amb el model actual, guanyam en problemes i perdem en qualitat de vida. Pel mateix preu, podríem ésser autosuficients en renovables i, alhora, tot açò que hi guanyaríem en salut. Recordem que, segons un altre informe del qual s’ha parlat poc, l’activitat de la Gesa té una incidència directa en l’increment del número de malalts de càncer entre els residents de l’àrea més propera a la central. No cal ésser una llumenera per afirmar que tenim un problema gravíssim de salut pública damunt de la taula i que, mentre ens dediquem a cremar fuel i a fer fum per poder obtenir energia elèctrica, no aclarirem res en aquest sentit. Potser no seria mala idea que el GOB fes arribar una carta semblant a Carmen Montón, ministra de sanitat, consum i benestar social, informant-la de tot plegat.

I n’hi ha més. En una illa com la nostra, en què es repeteix com un mantra que «tothom viu del turisme», sorprèn que ningú no s’hagi plantejat l’impacte negatiu que té i que pot tenir en el sector l’activitat de la central elèctrica maonesa. Diuen que, amb les coses de menjar, no s’hi juga. Voldran, els turistes, en saber-ho, visitar una illa que es promociona com a Reserva de Biosfera però en la qual un focus importantíssim de contaminació, derivada de l’ús de combustibles fòssils, incideix directament en la salut de les persones? Volem, els residents, exposats com estem de manera constant a aquest focus de pol·lució, seguir vivint en aquestes condicions? Potser, tampoc no seria mala idea que el GOB aprofitàs per enviar una còpia de la carta a Reyes Maroto, ministra d’indústria, comerç i turisme. També hi està implicada, en la problemàtica que emana de la central elèctrica maonesa.

Potser qualcú que sigui malpensat no trobi tan estrany que totes aquestes dades es coneguin poc: no interessa que transcendeixin a l’opinió pública, perquè ens interroguen de manera molt incòmoda respecte del model energètic que tenim i, també, de la salut i de l’economia que ens ofereix el lloc on vivim. I ens mostren que, malgrat la dimensió de la problemàtica i la urgència que requereix trobar-hi solucions, ningú no s’ha plantejat seriosament endegar els canvis radicals que ens assegurin un futur millor, vivible (amb tota la força que connota aquest adjectiu). Perquè, posant-hi pegats, com s’ha fet fins ara, sempre hi sortirem perdent (i hi sortiran guanyant) els mateixos.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0

1 comentari a “Una problemàtica central”

  1. Como es que queremos ser autosuficientes y sistemáticamente todos los proyectos de renovables son denegados. La central en innegable que contamina, pero no puede ser que los que realmente contaminamos cuando no apagamos una luz innecesaria o ponemos el aire acondicionado. Quien crees que contamina, el que arranca el coche para no ir caminando o el fabricante del coche.

Els comentaris estan tancats.