Som a l’equador d’unes dates, les compreses entre Nadal, Cap d’Any i Reis, en què s’ha tornat a posar de manifest que els humans som animals de costums fixos. Per açò, per molt crítics que en puguem ésser al llarg de l’any i, sobretot, en les dates prèvies a aquestes celebracions, com sempre, molts de nosaltres hem acabat abusant dels dinars i dels sopars pantagruèlics, hem cantat nadales, més de les anglosaxones que de les pròpies, que en tenim, amb més o manco fortuna (que aixequi el braç qui no n’hagi, com a mínim, taral·lejada alguna), o estem, en present, immersos en la recerca d’aquells regals amb què solucionar l’arribada dels reis, per citar potser les rutines més significatives que ens tenen enfeinats. Hi ha uns altres llocs comuns en aquestes dates tan assenyalades com són, en primer lloc, fer els diferents balanços d’allò que han donat de sí els tres-cents seixanta-cinc dies que tot just s’escolen i, segon, establir una sèrie de bons propòsits de cara a l’any que som a punt d’encetar. Sembla evident que el canvi de dígits marca una frontera mental que ens inclina a aquesta mena d’anàlisis.
Tant les unes com les altres poden abastar diferents àmbits, en funció dels interessos de cadascú. Per exemple, pel que fa a retre comptes, a inventariar allò que ha succeït durant un temps determinat, m’interessen particularment les informacions que tenen a veure amb la literatura. Aquí hi influeix la deformació professional, evidentment, que m’empeny a cercar i a llegir aquestes visions panoràmiques que s’acaben convertint en la base a partir de la qual, després, es poden fer estudis de detall. En aquest sentit, és interessant l’inventari (d’edicions, premis, traduccions, defuncions i efemèrides) que estableix Miquel-Lluís Munté, a la revista Serra d’Or, pel que fa a la poesia catalana de 2017. A la xarxa, d’altra banda, Vilaweb va publicar, de cara a la campanya nadalenca, un article molt interessant en què un número important d’editors recomanaven alguns dels títols que havien publicat, a més d’un dels que havia tret la competència. Al món internàutic s’hi pot consultar, també, un article prou extens, amb una primera valoració crítica (més que positiva, com es pot deduir del títol: «La literatura del 2017: una collita extraordinària»), en què Jaume C. Pons Alorda analitza allò que ha donat de sí la narrativa i la poesia catalana publicada enguany. El text, que s’ha de llegir amb calma, és totalment recomanable per a qui vulgui fer-hi la descoberta de noms i títols interessants amb què ampliar la biblioteca personal (pel que fa als narradors, hi ha coincidència, d’entre els que he pogut llegir, amb Mercè Rodoreda, Carles Rebassa, Sebastià Perelló i Vicenç Pagès i, pel que fa a la poesia, amb Lluís Solà, Pau Vadell, Maria Sevilla i Lucia Pietrelli, i segur que me deix noms pel camí).
D’entre els diferents balanços culturals que es publiquen aquests dies, els que es refereixen a la música també són centre de la meva atenció, tot i que, des de fa anys, no acab de trobar cap publicació de referència que m’ofereixi resultats satisfactoris (la qual cosa confirma que tenc uns gustos musicals força inusuals). Per exemple, dels reculls amb els millors discos, de música d’aquí, d’una banda, i de fora, de l’altra, que elabora l’emissora Icat FM, o dels cinquanta (no s’hi estan per poc) que destaca la revista Enderrock, les coincidències són mínimes (tot i que n’hi ha qualcuna, per molt que els meus gustos s’adiguin poc amb el pop de base indie que hi ocupa gairebé tot l’espai disponible). On hi sol haver més coincidència és amb els treballs que destaca, ja al febrer, la revista Popular 1, tot i que va per anys. Alguna cosa de profit també es pot treure de blogs molt més especialitzats (per als sons més extrems, pot ser una referència interessant El lado oscuro, el nom del qual ja ens indica quina és la seva tendència musical). A diferència del que passa amb els llibres, però, hi ha, almenys a la xarxa, una tendència a la infoxicació, com ho demostren, per exemple, algunes llistes banals que no tenen cap mena d’interès real per al lector, com la que elabora Enderrock, amb les portades més lletges de la música catalana de les darreres dècades. Ja se sap, cal omplir la xarxa de continguts, encara que siguin autèntiques codolades).
El cinema tampoc no és aliè a aquesta mena d’inventaris. En aquest sentit, cal agrair a Pau Obrador que hagi compartit, com fa regularment amb tots els lectors de Xalandria, la seva anàlisi d’allò que ha destacat enguany en el setè art. Haurem de prendre nota, sobretot, d’aquelles pel·lícules que assenyala amb cinc estrelles i pregar perquè es programin a la perifèria de la perifèria. Aquests exercicis de revisió no només es cenyeixen a àmbits culturals. En un any políticament tan intens com el que deixam enrere, és obligada l’anàlisi que, sobre el tractament que han fet els mitjans de comunicació de l’actualitat, elabora l’observatori crític dels mitjans (mèdia.cat). Així i tot, aquest és un àmbit en què l’excés de literatura superficial i la dificultat de triar textos rigorosos, que defugin un mitjans de comunicació massa significats políticament i centrats més en el moment que no pas en la visió panoràmica reposada, recomana prendre-s’ho amb molta calma i triar molt bé què cal llegir. Enguany, per citar-ne un cas, no ens perdrem res de l’altre món si no fullejam l’anuari-pamflet del diari Menorca, cada dia menys de tots els menorquins, com eufemísticament es presenta, i ja plenament inserit (som al bell mig de la legislatura) en la campanya de reconquesta de les institucions illenques, tot traient en processó les bubotes de sempre: la pèrfida imposició de la llengua catalana, el malèvol adoctrinament educatiu, el colpisme de Puigdemonts i companyia, tots els pecats haguts i per haver de les polítiques d’esquerra, que acabaran enfonsant Menorca en la pitjor de les misèries, etc. Nihil novum sub solem. Si hi sumam unes dosis prou generoses de crònica negra, d’esports i de col·laboradors infames (amb alguna excepció digna, perquè no diguin), ja tenim un perfecte diari provincià. Per sort, de cada dia hi ha altres canals on trobar informacions més exhaustives d’allò que passa a la nostra illa (fins i tot per part d’aquells que no pensen com nosaltres).
Finalment, pel que fa als balanços, no podem deixar d’esmentar aquells que tots fem i que tenen a veure amb cadascú de nosaltres, a nivell personal. Perquè aprofitant aquests dies de frontissa entre els dos anys (fins i tot aquelles persones el calendari de les quals es regeix pel curs escolar), tendim a passar revista d’allò que hem fet en el passat i a posar-ho en els dos plats de la balança, per a veure’n el resultat. D’allò que en resulta, normalment, en surt la base de l’altre element característic d’aquestes dates: els bons propòsits que es fan de cara a l’any que comença. Des dels més prosaics i banals, nascuts dels remordiments sorgits durant aquests dies, com puguin ser la pèrdua dels quilos adquirits als panxons familiars i laborals, fins a d’altres també típic i tòpics, com deixar de fumar o reduir les despeses superficials, fins als que tenen a veure amb la família (ampliar-la, canviar de cotxe…) o amb la llar (reformar-ne alguna habitació, canviar els mobles, emblancar l’enfront…) o els metafísics (ésser millor persona…). D’altres previsions són més formals, com les que afecten les diverses institucions, ja sigui en forma de pressuposts (que són una manera com una altra de dir què es vol fer i amb quins recursos es compta per a tirar-ho endavant) o amb l’elaboració de programacions més convencionals. En aquest sentit, per exemple, el Pla Anual de l’Institut Menorquí d’Estudis, que es presentarà el proper 25 de gener, en l’obertura de l’any acadèmic (amb una conferència dedicada al bisbe Sever), traçarà les línies mestres de la institució durant els dotze mesos següents.
He de confessar que, sobretot pel que fa als bons propòsits, em moc pels caminois de l’escepticisme (som un poc planià, en aquest sentit). Ara bé, fer balanços o establir projectes de futur són activitats totalment higièniques, pràctiques, necessàries. M’explic. Ens obliguen a aturar-nos, a fer una pausa en el camí. Ens permeten de sortir, per un moment, de la voràgine del dia a dia, del ritme frenètic que ens impedeix, moltes vegades, de veure les coses amb la perspectiva necessària. Ni que sigui, però, en establir fulls de ruta, per a fer volar coloms que després no tornen; ni que sigui, però, en fer balanç, per a comprovar que gran part dels bons propòsits amb què vam encetar l’any passat han quedat reduïts a fum de formatjades i que, segurament, els d’enguany acabaran de la mateixa manera. Tot i açò, ja va bé fer-los, perquè sempre en quedarà alguna cosa.
Visits: 0