Vicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.
El llibre que ens ocupa no és una novel·la sinó un assaig de temàtica musical. O no ben bé. Al llibre, una sèrie d’autors i bandes serveixen a Pagès per fer, com bé indica el subtítol de l’obra, «una mirada als anys de la Transició». Els acords lliguen molt bé amb la lletra escrita. Musica i literatura combinen a la perfecció. Hi ha tot un món bibliogràfic que ens les connecten. Un món divers que, açò sí, s’escurça si el volem conèixer en llengua catalana. He fet algunes lectures en aquest camp que m’han marcat profundament, començant per la immensa Shakey, una biografia no autoritzada de Neil Young (feta per Jimmy Mc Donough i traduïda al castellà per Elvira Asensi), que ens mostra un personatge molt contradictori, massa humà podríem dir, la qual cosa no treu que sigui un geni musical. Hi podríem d’afegir a aquesta llista de títols la falsa autobiografia Lemmy (que no és altra cosa que un llibre fet a partir d’una sèrie d’entrevistes de Janiss Garza a un dels personatges més icònics del rock, l’ànima de Motörhead, que es pot llegir en la versió castellana gràcies a Óscar Palmer), Omega, de Bruno Galindo, que explica com es va crear un dels millors discos del pop-rock espanyol i El estado de las cosas de Kortatu, de Roberto Herreros i Isidro López, que ressegueix, també, el procés d’elaboració d’aquest mític disc de la banda de Fermín Muguruza i companyia. La música i nosaltres, de Vicenç Pagès, ha entrat, meritòriament, en aquest petit olimp personal.
És una magnífica notícia que es publiquin aquests tipus de llibres en la nostra llengua. Com s’ha dit, n’hi ha pocs i, de traduccions, encara menys (hi pens i, potser, només em ve a la memòria l’edició recent de les memòries de Bruce Springsteen). Pagès, al seu llibre, cita 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir, de Jordi Bianciotto (que haurem d’afegir a la llista de futures adquisicions). Jo només he llegit, en català, Un ram de locura (1997), la biografia de Ja t’ho diré que va escriure Esperança Camps. Posats a demanar, m’agradaria que algú, en aquest sentit, s’animàs a escriure el llibre definitiu sobre una de les bandes catalanes que més m’agrada, Kitsch. Manca lletra escrita sobre la nostra música, que és prou rica i variada. No només en forma de llibres. De revistes, a la pràctica, només n’hi ha una, Enderrock, i no és santa de la meva devoció: massa indie i pop-folk per a un servidor que, des de 1992 i de manera ininterrompuda ha llegit de dalt a baix tots els números del Popu (Popular1), que no fa un lleig a capçaleres com This is rock, Ruta66 o, en moments de debilitat, Rockdeluxe, i que en el passat, quan era un adolescent grenyut, devorava totes les Kerrangs, Rips i Heavys Rock que li arribaven a les mans (amb aquells pòsters centrals que, darrere, eren el lloc on molts teenagers incompresos es comunicaven, des de la seva cova, amb el món exterior).
A La música i nosaltres, els grups i els cantants són el fil que l’autor empra per conduir-nos per un viatge sentimental als mal anomenats anys de la Transició. Perdonau-me l’incís i la manca de modèstia, però quan el vaig començar a llegir, el primer que vaig pensar va ser que aquest llibre l’havia d’haver escrit jo. De fet, hi ha alguns xalandrums [com aquests: 1, 2, 3 i 4] en què faig coses semblants a les que es poden trobar en les pàgines que ha escrit Pagès; fins i tot, aquesta ressenya, que no ho és ben bé, hi tendeix. Després he pensat que el meu llibre hauria estat molt diferent a aquest que comentam, no només (i sobretot) perquè Pagès és un escriptoràs sinó perquè el paisatge musical que hem viscut ambdós és força diferent (la qual cosa fa que, un hipotètic títol meu s’hi pugui complementar). És a partir d’aquesta teranyina musical que Pagès reconstrueix una part de la seva llegenda íntima, relacionada amb els anys en què les influències queden marcades amb foc roent, els de l’adolescència.
El llibre s’estructura en tres parts (i un breu proemi). Les dues primeres són les literàries, les que ha escrit Pagès. En la tercera, ens trobam una sèrie de fotografies, en blanc i negre o en color, introduïdes per un breu text dels editors (“avui ja ningú no es creu la Transició, ni els que la van aplaudir”), que il·lustren alguns dels noms que apareixen per les pàgines del llibre. Són magnífiques, tot i que en destacaria les de Pau Riba al Canet Rock de 1975, la de David Bowie, feta a París el 1976 i la de Joe Strummer, el cantant de The Clash, que és la imatge de la portada del llibre. M’hi sobra la foto de Mecano (què voleu que us digui!) i em sobta la dels australians AC/DC, bàsicament perquè jo vaig ser al concert de l’Estadi Olímpic de Barcelona, tot i que el de 2009, amb el meu germà, i se’ls veu molt vells, no només a l’avi Brian Johnson, sinó sobretot a Angus Young (ara bé, que un grupet de «jubilats» desprengui l’energia que emana d’aquesta mítica banda no deixa de ser un regal del cel!).
En els capítols del llibre que ha escrit Vicenç Pagès es fa un recorregut puntual pel panorama internacional (en la primera part de l’obra) i per la música catalana i espanyola (en la segona). Els capítols són molt breus. Els noms a qui van dedicats mostren un gran eclecticisme que, com s’explica, era però ben natural. Pel que fa al panorama internacional, Pagès ens parla de Serge Gainsbourg (“ningú no m’ha preguntat mai qui m’hauria agradat ser si no fos jo»), d’ABBA (l’anècdota que explica sobre «les modalitats de rima de la quarteta» l’he viscuda a classe com a professor!), de la música negra (que als Estats Units «va servir per canalitzar l’energia que s’havia desencadenat a finals dels seixanta»), d’AC/DC («als catorze o quinze anys descobreixes un grup que et fa la vida suportable»), del gran David Bowie («fins on arriba la nostra memòria, sempre hi ha hagut una cançó seva que ha funcionat com a banda sonora de totes les etapes vitals, per contradictòries que fossin»), de The Clash (que «va tenir la virtut d’actualitzar la rebel·lió» perquè «eren inquiets, tenien vint-i-pocs anys: els estàvem esperant») i, a la coda del llibre, de Lou Reed (que exemplifica a la perfecció la unió de la música amb la poesia: «Salvat-Papasseit i Lou Reed són formes d’un mateix moviment»). Gairebé tot són elogis, tot i que n’hi ha un parell a qui els toca el rebre: Johnny Rotten i Salvador Dalí («totes les civilitzacions de la història segueixen unes fases similars de creixement i decadència. També en el món de la cultura podem apreciar unes tendències similars»).
Pel que fa a les aportacions catalana i espanyola, ens trobam amb la música ie-iè («el pop suau dels anys seixanta al sud d’Europa», «sense inquietuds polítiques ni objectius socials», la qual cosa contrastava amb la dictadura franquista, plenament vigent), Ramon Muntaner («cantava amb la barreja de ràbia i esperança que el meu jo adolescent considerava adequada»), Mecano («a començaments dels anys vuitanta, el tedi vital era tan abassegador que fins i tot la lectura semblava una bona arma per a combatre’l»), la Nova Cançó («les cançons que em van tocar més la fibra són les dels anys setanta») i «el tall dràstic» de la Movida (amb una explicació molt encertada de perquè no va tenir repercussió a Catalunya). El viatge s’acaba en l’actualitat, amb una reflexió de com han canviat les maneres d’escoltar música respecte del passat, amb al·lusions a Manel, Antònia Font i als Amics de les Arts (en què «les lletres tenen de cada vegada més importància, mentre que la música tendeix a convertir-se en acompanyament»).
Jo estic a mig camí: som d’una generació més tardana a la de Pagès: el cadàver de Franco era fresc quan vaig néixer i la gran majoria de noms que cita el llibre els vaig descobrir a posteriori (i els vaig acabar incorporant a la meva banda sonora vital). El buit més gran el tenia respecte de la tradició nostrada, a la qual vaig arribar de la mà del mal anomenat rock català dels anys noranta (Kitsch, Sangtraït i Sopa de Cabra, especialment, però també Ja T’ho Diré i Umpah-Pah). La descoberta de gent que cantava en la meva llengua, curiosament, no em va empènyer a mirar cap enrere, tot i les excepcions de Llach, Raimon (i el poc Serrat que havia escoltat a casa cantat per ma mare). No va ser fins bastant més tard que no hi vaig furonar (i sort que vaig fer-ho: allí hi havia, radiant, la figura de Guillem d’Efak). Actualment, tot s’ha de dir, estic un poc desconnectat de la nostra música, bàsicament perquè hi ha pocs grups que m’interessin, la qual cosa no impedeix que degusti els discos de Mazoni, els malaguanyats Surfing Sirles, Jansky o Leonmanso.
El possible decalatge generacional que hi pugui haver entre els lectors i l’autor, però, no és cap impediment per gaudir el llibre. No només hi aborda la música, tot i que aquesta n’és el nucli central, sinó que ens parla de la vida. Tot són virtuts, en aquesta obra. Excepte un defecte enorme, fonamental, del qual vull queixar-me amb vehemència: el text és només una desena part del que hauria de ser. És massa curt. S’acaba tot d’una i és inevitable no preguntar-se: per què? És que no hi ha grups per donar i per vendre? Diuen que en la brevetat hi ha la virtut. No ho discutiré, però hi afegiré que les excepcions a la regla sempre són necessàries. Per açò, li suggeriria a l’autor que, en fer-ne la segona edició, la corregeixi i l’augmenti, com a mínim, en un parell de centenars de pàgines. Si no és possible, estaria bé que es plantejàs que La música i nosaltres fos la primera entrega, la més breu, d’una futura trilogia.
Visits: 2