Fa quinze dies, en sortir del teatre, es va tornar a activar un corc, una mena de fil d’Ariadna invers que m’introduïa encara més en el laberint mental de les reflexions intranscendents. Encara burxa, l’animalet. El mal té un origen clar: El malentès, d’Albert Camus, que va tornar a posar damunt la taula les velles qüestions de sempre. La història que s’hi explica serveix per a fonamentar la tesi que la vida és absurda, sense sentit, amb l’afegit d’un ‘no’ final antològic que desestima la possibilitat de trobar cap consol davant del drama existencial. La visió de la vida que ens presenta Camus és tan negativa, tan pessimista que, si ens haguessin donat una pistola en sortir del teatre, potser més d’un l’hauria emprada per a suïcidar-se. Per què allargar-ho més si la vida és un desastre? Sort que, per un motiu o un altre, els espectadors vam relativitzar el contingut de l’obra.
La història camusiana ens mostra el retorn d’un fill a ca seva, anys després d’haver-se’n anat a la correguda de l’hostal que la família regentava. Hi torna ric, casat i amb la voluntat de compartir amb els seus els diners que ha acumulat. Però no es dona a conèixer de tot d’una. Vol estar-se a l’hostal esperant el moment de descobrir la seva identitat. Allí es troba una mare i una germana amargades davant de la grisor quotidiana que els ha tocat viure. Per açò, es dediquen a assassinar els hostes, per tal d’obtenir els diners necessaris per poder anar-se’n a viure a un país calorós (justament d’on ve el fill). En un terrible malentès, pensant que l’home era, només, un milionari (ni un fill ni un germà), les dones el maten. En descobrir-ne la identitat vertadera del mort, la mare es suïcida i la germana manté una conversa corprenedora i punyent amb l’esposa, ara vídua, que ha aparegut tot cercant el marit, sobre el sentit de l’existència.
Veure-ho damunt l’escenari d’un teatre com el Principal de Maó, representat a més per una companyia no professional menorquina, però amb un resultat que no hi té res a envejar, és una celebració. Els actors, especialment la jove hostalera, fan una interpretació magistral dels papers encomanats. Així i tot, el matrimoni milionari no m’acaba de convèncer. Hauria de llegir l’obra per saber si la causa és deguda al fet que els personatges no donen més de sí o són els actors que no els acaben de resoldre correctament. Bé: minúcies que no desllueixen per res una magnífica vetllada teatral.
Que la funció va ser profitosa ho demostra, com he comentat al principi, el fet que el text representat em va empènyer a la reflexió. Kafka havia dit que una bona obra literària és aquella que et colpeja, com una punyada, a la cara. Tot i la violència de la imatge, el que ens ve a dir l’escriptor txec és que les bones obres són aquelles que no ens deixen indiferents. El malentès va activar l’activitat cerebral amb insistència, passant per davant d’assumptes que eren prioritaris. Si ho escric, per tant, és per poder donar-ho per acabat.
Malgrat el missatge descoratjador de l’obra (i de l’existencialisme literari en general), la veritat és que els humans tenim la tendència a aferrar-nos a la vida, per molt desastrosa i absurda que aquesta pugui arribar a ser. És ver que ens hi empeny l’instint de supervivència, mitjançant el qual l’objectiu prioritari del nostre pas pel món és la de perpetuar l’espècie, els nostres gens. D’aquí la importància que l’instint reproductor té per a nosaltres, especialment per als mascles. Però tot aquest tema és una qüestió biològica, científica. Freda, per molta passió que hi puguem arribar a posar en dur-la a terme.
M’interessa molt més el vessant cultural que se’n desprèn. Perquè als humans, de sempre, ens ha acompanya la idea que algun dia podrem viure eternament. És un anhel que concreta allò que ens marca l’instint. Creiem en la possibilitat que es podran superar els límits que, ara mateix, emmarquen la nostra existència dins d’un període, a tot estirar i en el millor dels casos, proper als cent anys. Tenim tanta confiança en la ciència, en aquest sentit, que ho donam ja gairebé per fet. Aquesta lluita per la pervivència a través del temps, però, ja la tenim guanyada. Passa però que no depèn de la supervivència del cos. Aquesta és la via equivocada que ens mostra Faust, el darrer dels grans mites occidentals. Cercar la vida eterna a partir de l’eterna joventut és una via morta. Goethe i tot ho diu.
No cal haver llegit els clàssics per veure com avui dia, en què el culte al cos és una mena de dogma establert, hi ha gent que viu en una constant síndrome de Peter Pan, intentat allargar inútilment la joventut, no acceptant que la infantesa és un paradís perdut, irrecuperable físicament (el podem recordar, però no reviure). Llorenç Villalonga, a Bearn, en fa una magnífica reflexió. El protagonista de la novel·la, don Toni, descobreix que no pot tornar a comportar-se com quan era jove, que el cos no l’acompanya perquè viure és patir-ne la degradació. D’aquí que decideixi escriure les seves memòries. Perquè l’escriptura, la literatura sí que pot aguantar, sense degradar-se, el pas del temps.
De morts, a la pràctica, n’hi ha dues. La del cos, que és intranscendent, un simple procés biològic de descomposició, i l’oblit, la que no desitjam perquè és definitiva. A la pràctica, culturalment, lluitam contra aquesta. Shakespeare ho sabia («la teva primavera durarà, […] / mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar, / mentre els meus versos visquin i et puguin recrear», diu al sonet XVIII). L’escriptor encara és ben viu cada vegada que algú el llegeix. En la mateixa línia, m’agradaria citar un poema extraordinari de Margarita Ballester («He fet dels dies un passar discret») en què el jo poètic, després d’acceptar que ha arribat al final de camí de la vida, es presenta a la mort i li diu: «em trobo nua / de tot allò que he fet / ¿així em vols cruel i esbojarrada mort? / Així em tens». Però l’avisa: «alguna cosa s’escaparà de tu». Perquè només se’n durà el cos: «fugiré a ulls que m’han sentit a prop / a llavis que donaran la veu a l’eco d’un narcís trencat». Mentre hi hagi el record en els altres, seguirem vius, seguirem alimentant el nostre jo. Sobretot en el cas dels escriptors.
Però abans de la mort hi ha la vida. I cal passar-la, malgrat sigui tan absurda com es vulgui. Per açò hi ha la bellesa, la seva percaça. Recercant-la ja tenim suficients raons que ens empenyen a viure. Ens en sobren, perquè la bellesa pot ser a tot arreu (en l’art, en la literatura, en la música, en els fills i en els amics, en el menjar…). Només cal saber-la trobar. Però aquestes ja són figues d’un altre paner.
Visits: 0