Sobre llinatges i pronúncies

M’ha vingut de gust aprofitar aquesta secció del diari per prendre l’envit que va fer, fa poc més d’una setmana, un altre col·laborador d’aquest diari, Eladi Saura, en referència a la pronúncia d’alguns llinatges que són més o menys presents a Menorca i que deim malament: Bauzà, Balanzó o Monzó. Pronunciam amb s sonora (com casa), però sembla que hauríem d’apuntar cap a una pronúncia correcta de s sorda (com bassa), atès que provenen respectivament de Bauçà, Balançó i Montsó (els tres llinatges són existents també en aquesta escriptura, més genuïna, i el mateix Quim Monzó ha explicat públicament que el seu llinatge s’ha de pronunciar en essa sorda). Així, no va gens desencaminat, el senyor Saura, que plantejava la possibilitat d’alguna reflexió en clau filològica.

En el fons, la qüestió no és gens complicada, i en la mateixa reflexió inicial ja hi ha l’explicació: l’escriptura de la z, completament inadequada en aquests casos, és la que ens fa despistar en la pronúncia. La cosa, per tant, seria reflexionar sobre el perquè d’aquesta z. I la qüestió l’hem d’entendre més en clau històrica que filològica. Amb l’adveniment de l’estat liberal burgès, del segle XIX, entès com l’inici dels estats-nació moderns, i la idea de ciutadania que hi va lligat, apareix el registre civil: un registre on apareixen els noms. Però aquest estat liberal és, també, la construcció de la nació espanyola com l’entenem avui dia, i per tant totes les eines que desenvolupa, en aquest cas el registre civil, es construeixen sota el mateix prisma. Per desconeixença, activa o passiva, de l’idioma que genera els llinatges, apareixen aquestes z, més properes a la naturalesa de la llengua de l’estat-nació que representen. Però també les ñ (Goñalons), la desaparició de la ss (Roselló) o la c segons on (Alcina).

I de l’escriptura, passam a la pronúncia, un fet que podria ser còmic si no amagués aquest procés pervers de desnaturalització del llenguatge. És molt freqüent sentir a pronunciar Olives (amb o i e tancades, no passaria igual si se’n demanés una tapa), Ametller (o la seva variant Ameller, amb totes les vocals tancades i pronunciant la r final, oblidant la poeticitat d’aquest arbre, especialment quan és florit), Sintes o Moragues (amb e final) o el cas especial d’Allès (Al·lès, inicialment, provinent d’Arles, poble francès, del qual va caure el punt volat, i que tothom pronuncia com a ll).

Sempre he trobat molt interessant aquesta reflexió, perquè ens mostra fins a quin punt el procés de colonització cultural entra fins a la part més íntima: els nostres noms passen a ser escrits i pronunciats des d’una perspectiva forana.

Un cas similar és també la pronúncia d’alguns carrers, de Maó en aquest cas, posats en temps del franquisme, oblidant els personatges que els donen nom. És el cas de Miguel de Veri, que prové de Michele de Verino, poeta florentí del segle XV, catalanitzat en Verí (algú l’ha volgut fer originari de Menorca, però açò ja són figues d’un altre paner). També trobam pronúncies poc reflexionades, com Obispo Goñalons (amb les vocals o tancades, quan ningú pronuncia així el llinatge) o Pintor Calbo (pronunciada com a plana, mutilant la memòria del nostre gran artista).

Pronunciar bé els nostres noms i llinatges i els nostres carrers pot ser una petita passa per recuperar la nostra dignitat col·lectiva.

Joan Carles

Visits: 0