Irlanda del Nord

Diria que en aquest bloc encara no he escrit res mai sobre el Regne Unit, el país on visc. Avui voldria fer una referència / homenatge a Irlanda del Nord. I és que un dels conflictes més sagnants de l’Europa occidental s’ha acabat definitivament. Sovint oblidam la duresa del conflicte: 3000 morts i una ciutat dividida amb murs. Després de 40 anys de conflicte i 10 d’estira i arronses, avui s’ha constituït el govern d’Irlanda del nord amb el capella Ian Paisley de primer ministre (l’unionista més dur de tots, el mateix que va dir que el papa era l’anticrist) i en martin McGuiness (el cap de l’IRA) com a vicepresident.

En un món amb tants de conflictes i tants de polítics irresponsables, és una alegria veure que un conflicte s’acaba. Que per una vegada la Política en majúscules s’imposa sobre les armes. I el qui ho ha aconseguit gairebé tot sol és Tony Blair, el mateix que ha bomberdejat Iraq. Mirant la BBC avui vespre no em puc estar de comparar Irlanda amb el País Basc, McGuiness i Otegi Rajoy i Ian Paisley, ZP i Blair. Cap d’ells resisteixen la comparació.

GPO_Dublin_Easter_Rising.jpg

Pau Obrador

Visits: 0

2 comentaris a “Irlanda del Nord”

  1. Amb la pau tot és possible… fins i tot que torni a esclatar un conflicte, emperò en el cas irlandès els fonaments semblen sòlids i el procés, tot i que inacabat, irreversible. Pels que creim la màxima de Ghandi segons la qual no hi ha un camí a la pau perquè la pau és el camí, la formació del govern nord-irlandès és una grandíssima notícia. Llàstima que Spain continui sent different i qualsevol dia d’aquests ETA torni a emprar l’únic mètode que la fa ser, avui dia, rellevant: el de la violència.
    Referent a la referència fílmica de n’Isma us voldria recomenar un anterior film del mateix Loach, “Agenda oculta”, en què es relata la guerra bruta (un altre paral·lelisme amb el cas basc) dels british a l’Ulster. Molt bona i sense comparacions amb el pamflet “El viento que agita la cebada”.

  2. Evidentment que no resisteix la comparació. Algú es pot imaginar a dia d’avui Otegi de lehendakari i Maria San Gil de número dos del govern basc? És gairebé el mateix que passava a Airbag, la pel·licula de Juanma Bajo Ulloa, en què apareixia un lehendakari negre, una situació totalment xocant pel que tenia d’improbable.
    Idò, tot i que avui dia no sigui possible de veure cap solució al conflicte basc (ZP no és Blair, és ver, però amb açò no vull dir que el britànic sigui l’hòstia), tot i que ambdós processos no siguin paral·lels, el que passa a Irlanda és una molt bona notícia. Ara bé: ja veurem com acaba la cosa… allà i alllà deçà (a Euskadi i a Irlanda).

    No és que vulgui mesclar ous amb caragols, però aquesta entrada m’ha fet recordar el darrer film de Ken Loach, en què parla de l’origen de l’IRA; independentment de la seva vàlua com a document històric, que desconec, El viento que agita la cebada és una pel·ícula que, crec, reflecteix monstruosament bé què és una guerra.

Els comentaris estan tancats.