Ahir capvespre vaig passar Paths of glory/Senderos de gloria al grup de primer de batxillerat i de moment ha servit excel·lentment per explicar alguns aspectes fonamentals de la primera guerra mundial, emperò i també per valorar aspectes de l’absurditat de la justícia militar, els dos móns de dirigits i dirigents, d’oprimits i opressors, etcètera. Ara, en la propera classe i mitjançant un qüestionari que tenc preparat posarem en comú elements que m’interessa treballar. Pens, ja ho he dit aquí altres vegades, que el cinema és una eina clau per treballar la història en l’ensenyament. Potser aquesta afirmació té a veure en que com alumne de BUP i COU he vist films com Novecento, Le chien andalou o Crema Mississipí. També que en la formació universitària en José María Caparrós ens inculcàs la importància del cinema i la seva intensa relació amb la historiografia (i pens en pel·lícules com El Gran Dictador i Temps Moderns, com Raza, El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Roma,ciutat oberta, Dr. Strangelove, No man’s land…).
En l’àmbit de la història -sobretot contemporània- no hi ha massa dificultat per trobar films relacionats, emperò per a història de l’art pens que són proporcionalment poques les pel·lícules que s’han fet i molt sovint del gènere biopic. Per exemple, dels pocs films que jo he passat a classe destac Girl with a pearl earring i Goya en Burdeos. Per altra banda, en el terreny de la geografia tal com s’ensenya a batxillerat, en la seva branca més humana ara mateix el tema estrella és el del canvi climàtic o el de les xerxes urbanes i aquí el suport és més complicat que sigui el cinema de ficció.
Quina és la vostra experiència com alumnes i/o docents?
Visits: 0
Joel,
fins on arribau a Història Contemporània? estic pensant en “La Guerra de Charlie Wilson” per explicar ses arrels durant sa guerra freda d’un conflicte de plena actualitat.
Enguany, aquest primer trimestre del curs 2009-2010, a Literatura Universal hem vist la versió cinemàtogràfica de Medea, de Passolini. El film és excel·lent, una meravella, com les cares dels alumnes en veure la gran Maria Callas fent el paper de sacerdotessa al servei dels poders tel·lúrics (el sol, sobretot), en contra d’un Jason massa racional i pràctic.
Segurament els devia costar entendre l’adaptació que Passolini va fer del mite per dur-lo a explicar l’Itàlia, l’Europa de la guerra freda, perquè estan massa acostumats al cinema buit de continguts made in USA. Demà toca Excalibur, de Boorman.
Fa dos mesos vaig veure La vida en el abismo, de Ventura Pons i es van confirmar els pitjors presagis.
Joel, segueixes emprant el cinema a les teves classes?
Sa meva experiència com a alumne és redueix a ses projeccions que preparava en Nacho Martin. Ja saps que estic plenament d’acord amb fer servir el cinema com a una eina complementària més als instituts. Concretament en quant a es meu tema, sa filosofia, sa filmografia és considerable i em resultaria difícil fer una tria, però de ben segur que la faré. Segurament coincidirem en moltes de ses pel·lícules: Temps moderns, El nombre de la rosa, La delgada linea roja, Paris-Texas, Sin perdón, Thelma i Louise, Lugares comunes, El club de la lucha, El hundimiento, El triunfo de la voluntad, Caudillo, La vida de Brian, Mistic river, Una historia verdadera, Gattaca, Trainspotting, Los 400 golpes, 12 hombres sin piedad, El ladrón de bicicletas, El enigma de Caspar Hauser, Rompiendo las olas, Ciudadano Kane, Hana-bi, El cazador, Teléfono rojo…, Fargo, Ordet, El gran dictador, Vivir, Alguien voló sobre el nido del cuco, Delitos y faltas, Reservoir dogs, Shoa, 2001 Odisea en el espacio, Taxi driver, Ciudad de Dios, El séptimo sello, Munford, Alien, Memento, La naranja mecánica… mare meva ses que han sortit en un moment!!! I ses que em deuen faltar! I moltes d’aquestes serveixen per a qualsevol tema, ja saps que no crec en cap de ses subdivisions en que se sol dividir la filosofia (filo política, teoria del coneixement, metafísica, ètica, ….) i menys encara de la estúpida subdivisió en filosofia teòrica i filosofia pràctica. En Marzoa ens va mostrar com sa teoria és sa pràctica de sa pràctica, una mena de pràctica al quadrat. En definitiva que no hi ha res més pràctic que sa teoria i que no hi ha cap pràctica sense teoria, sempre n’hi ha una teoria implícita en TOT el que feim. Salut!
Per als professors de literatura catalana la cosa no és per a tirar coets. Enguany he fet servir “Actrius”, de Ventura Pons, per a complementar la lectura d’ER de Benet i Jornet. El film no és res de l’altre món. De fet, les adaptacions literàries de Ventura Pons que he vist no m’han acabat de convèncer mai. I no crec que la cosa millori amb la versió que ha perpetrat de “La vida en l’abisme”, de Ferran Torrent. No més el canvi de títol ja me fa por: abismal?
El Tirant lo Blanc cinemàtografic només serveix per mostrar als alumnes com no s’adapta una obra literària al cinema.
El panorama, com podeu comprovar, és esfereïdor.
Sort que per a parlar del context de la literatura universal sí que hi ha on pouar: “Èdip rei” o “Medea” de Passolini, “Espartac” de Kubrik, “Excalibur” de Boorman, “Lancelot del llac” de Bresson, “El nom de la rosa” d’Annaud… per posar alguns noms relacionats amb els clàssics grecs i llatins o amb la literatura medieval.