Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.
Views: 0
Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar. Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.