llibres

Amb una relativa regularitat, arriben a casa llibres i discos (bàsicament cedés, però també, en el seu moment, vinils i cassets). Forma part dels meus hàbits de consum cultural adquirir la literatura i la música en formats físics, tangibles. I, malgrat pugui semblar estrany que ho digui, són productes comprats (un dia en parlarem, potser, de la falsa idea que la cultura ha de ser gratuïta). És ver que, algunes vegades, faig ús del servei de préstec bibliotecari o que, pel que fa sobretot a la música, n’escolt de descarregada gràcies a les xarxes P2P, o la reproduesc internàuticament a llocs com Bandcamp o, fins i tot, Youtube. Ara bé, quan una obra es descobreix com a imprescindible (a vegades és un amor a primera vista; en d’altres, és una qüestió de temps), necessit adquirir-la, saber que forma part de les meves pertinences. Fetitxisme? No ho crec. El diccionari diu que, perquè n’hi hagi, els objectes han de despertar «impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes» en l’individu. No crec que sigui aquest és cas. No ho és. En canvi, sí que podríem parlar d’una tendència moderada al col·leccionisme, a crear un «recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet.» Açò diu el diccionari. També hi ha qui creu que la prova del cotó fluix per saber si hom és o no col·leccionista és haver comprat, sense ésser-ne conscient, dues vegades el mateix producte. Ho he fet. A casa hi ha un parell d’exemplars del disc de Mazoni, Eufòria 5 – Esperança 0 que esdevenen una prova irrefutable del meu col·leccionisme: moderat, perquè només ha passat en un parell o tres d’ocasions, però cert.

Llegiu més

Visits: 1