És estiu i l’illa vessa (VIII): art itinerant as Migjorn Gran

Resulta que Carles Moll va batejar un gravat seu amb el nom d’Europa, tot inspirant-se en el conjunt de poemes que vaig llegir enguany a Illanvers, mentre ell hi pintava en directe. Al llibre de l’edició d’enguany del festival poètic se’n reprodueix un fragment i ja es veu que ambdós llenguatges, el literari i el plàstic, s’avenen. D’aquí que volgués un exemplar del gravat, per tenir-lo a casa. Després de contactar amb Moll, vam acordar que el més fàcil per a fer-ne l’adquisició seria trobar-nos as Migjorn Gran el tercer cap de setmana d’agost. Aquest va ser el motiu que justificà la visita a l’edició d’enguany —van començar el 2006— de la Gran Migjornale.

Cal dir, en primer lloc, que el nom amb què s’ha batejat l’esdeveniment està molt ben trobat. Més que no pas una imitació, hi veig un homenatge implícit a la Biennale de Venècia. Està fet, açò sí, amb una certa autoironia: pertanyen a lligues molt diferents, no només pel que fa a les dimensions i a la nòmina i fama dels participants. Coincideixen, açò sí, en la periodització, ja que ambdues manifestacions de caràcter artístic tenen lloc cada dos anys. Una altra diferència significativa són els llocs d’exposició. As Migjorn Gran, les peces es poden veure en alguns espais urbans, però sobretot a l’interior de diferents cases del poble. Al darrere de tot plegat, des de 2008, hi ha l’Associació d’Amics de l’Art des Migjorn Gran i la col·laboració del veïnat d’aquesta població menorquina.

No s’acaben aquí els jocs de paraules. Els carrers del poble, quan hi anàrem, estaven enramats amb banderoles fetes amb peces de roba, algunes de les quals reproduïen una sèrie de paraules considerades genuïnes del lèxic illenc. Engalanaven la passejada. Si no vaig errat, eren obra de la gent gran migjornera i, per variar, van ser víctimes d’algun acte vandàlic que, sortosament, es va poder revertir. La tècnica amb què s’elaboren aquesta mena d’enramades és coneguda amb l’anglicisme patchwork, tot i que el TERMCAT proposa l’alternativa labor de retalls per referir-se a aquestes teles confeccionades amb trossos cosits de colors, dibuixos i formes diferents.

Enguany, el recorregut de la Gran Migjornale constava de trenta-quatre punts d’exposició. Majoritàriament, hi havia pintura, tot i que amb una varietat prou gran de tècniques, alguna de sorprenent com les aquarel·les sobre bosses emprades de te. També hi convivia l’abstracció amb el figurativisme i, en aquesta darrera categoria, hi havia una presència gens menyspreable de paisatgisme. Ara bé, també hi havia obres d’altres disciplines artístiques, com la fotografia, l’escultura, la joieria o la torneria artística.

L’horari d’exposició pública va ser intens: dissabte i diumenge, de les vuit del vespre fins a la mitjanit. Hi anàrem la segona jornada, en bona companyia. Aquesta mena de visites guanyen qualitat quan es fan en petit grup. Tot i que hi anàrem amb qualcú que sempre en troba sense gaire esforç —n’hi ha que neixen amb una flor al cul—, en arribar al poble hi havia tants de cotxes estacionats, fins i tot damunt de les voreres, que vam pensar que seria una missió gairebé impossible trobar aparcament. La cotxada feia pensar en la presència de molta gent, cosa que es confirmà a mesura que avançàvem pel carrer Major, on iniciarem el recorregut. Hi havia un ambientàs. Es veu que dissabte ja havia anat molt bé i la vila tornava a omplir-se. Hi detectàrem la presència de força indígenes —qualcun de conegut—, tot i que guanyaven els turistes. Més d’una de les converses captades al vol es desenvolupaven en català principatí.

Potser el millor indicador de l’èxit de la Gran Migjornale era l’afluència que hi havia al bar Peri. La terrassa, que ocupa una part important de sa Plaça, i l’interior del local eren plenes a vessar. Fer-hi un mos podia convertir-se en tota una odissea. El lloc és l’epicentre del poble. N’és el termòmetre. A les festes, sobretot, però també en molts altres moments de l’any, és un espai viu, ple de gent, on batega el cor col·lectiu migjorner. I s’hi menja i s’hi beu bé, que també és important. La gent que n’ocupava taules i cadires gaudia de la fresca. Després de les diferents onades de calor, es pot dir que hi feia un estar d’àngels —dins dels marges del que, fins ara, es podria esperar d’un mes d’agost convencional.

A mesura que entràvem als llocs on s’exposaven les diferents peces artístiques, després de contemplar-hi el comportament de la gent, una pregunta es va fer recurrent: fins a quin punt hi havia qui venia, bàsicament, a xafardejar, a veure ca d’altri, és a dir, que l’art li era només una excusa? Els espais ajudaven a formular aquesta conjectura. Alguns, pel que havien estat. Per exemple, als antics s’Engolidor o la Palmera, era difícil no veure-hi, més enllà dels quadres, els negocis de restauració que havien estat, amb les taules i cadires col·locades, amb el record d’algunes de les especialitats que s’hi serviren o de les hores passades, amb el got a la mà, en algunes festes remotes de Sant Cristòfol o, fins i tot, de Sant Miquel. D’altres espais també eren impactants, però per motius diferents. Per exemple, Zulema Bagur exposava en una casa en obres. A mig fer, literalment. Les parets despullades, el terra sense rajoles, els cables que sortien de les regates… Tot plegat donava una força especial al quadres, magnífics, que hi exposava.

En un article de lectura més que recomanable publicat fa poc al digital Núvol, Pau Obrador explica com les galeries d’art i altres productes culturals han esdevingut la punta de llança d’un nou turisme illenc, de base immobiliària, que cerca, en aquest sentit, oferir als clients espais singulars —un illot enmig del port de Maó, un antic cinema abandonat…— amb què embolcallar el es vol vendre. Tot plegat no és més que una excusa per a fer negoci. La Gran Migjornale, però, hi era molt abans. A més d’algun nom internacional, es forneix, sobretot, de talent local. No sé com els van els números. L’altre dia vam poder veure més d’una persona passejant amb alguna peça, embolicada, dins d’una bossa de paper. Es suposa que eren acabades de comprar. Fins i tot, ens vam creuar amb un home i una dona que manejaven un quadre de gran format, embolicat també. Tot i que no s’ha d’obviar, no crec que el lucre sigui la part essencial d’aquest esdeveniment artístic.

Al número vint-i-quatre del carrer Major trobàrem Carles Moll. Tot i que anàvem per feina, vam tenir temps d’admirar l’obra que hi tenia exposada. Després d’una bona conversa amb l’artista, en sortírem amb un exemplar d’Europa. El gravat, en haver-lo emmarcat, penjarà en algun lloc destacat de casa. Hi restarà pendent un quadre de Zulema Bagur. La seva pintura va combinar-se amb els meus versos al programa de les maoneses festes de Gràcia de 2009. M’hauria agradat adquirir alguna d’aquelles imatges o, encara més, qualque peça més recent, però hauré d’esperar a una altra ocasió. Escassegen les parets disponibles, a ca meva, per a peces de gran format.

Share Button