Infiltra’t com puguis!

Els meus referents audiovisuals del “policia infiltrat en una perillosa organització” són ben flacs: la d’en Keanu Reeves, l’altra de n’Scorsese i aquella d’en Leslie Nielsen, si és que suma… Més enllà de l’acció o la trama, el que més m’interessa és el debat moral entre l’honestedat i l’engany. ¿Com te fas company i amic —fins i tot un hollywoodià enamorament— amb qui tanmateix consideres uns delinqüents en potència? ¿Com gestiones l’empatia per conviure amb una experiència social d’aquesta magnitud sense que t’afecti a títol personal?  ¿Es fan cursos de dissociació emocional per no acabar psicològicament cremat en una mena d’Estocolm invers? O pitjor ¿a partir d’ara com podrà qualsevol familiar o amic seu confiar-hi completament sabent-lo capaç d’aquest doble joc? Com podrà el propi infiltrat estar segur de si mateix?

Tot aquest bromer de preguntes neix arran de la notícia del policia maonès que PRES-SUM-PTA-MENT hauria passat gairebé dos anys infiltrat en diverses associacions socials barcelonines de caire independentista i alternativa. En concret, dins el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el Casal Popular Lina Òdena de l’Eixample esquerra i el sindicat d’habitatge Resistim al Gòtic. Segons informa l’especial de La Directa, responsables de la investigació i del descobriment del talp, aquest hauria participat activament en totes tres fins al punt d’haver accedit a informació tant dels integrats com de les diverses plataformes. En el cas del SEPC el fet s’agreuja ja que la seva matriculació amb identitat falsa als estudis d’Educació Social al Campus Mundet de la UB, del qual n’era el coordinador, implicaria una violació de normes ètiques i legals de l’àmbit universitari. De fet, des de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la UB s’ha manifestat públicament tant el rebuig i la indignació per aquesta operació i que fa sospitar de l’aquiescència administrativa catalana.

D’un membre dels cossos de seguretat de l’estat, no n’esper altra cosa que obediència. Amb açò vull dir que me protegirà o m’obrirà el cap segons l’ordre de la cadena de comandament, i així ha de ser. És un peça més i prou, la més fluixa i visible, i que l’agent sigui menorquí seria el menys important si no fos per tres pegues. La primera, l’error de fer-se passar per mallorquí i que aquest embull dialectal disparés les primeres sospites internes. La segona, Barcelona és el principal destí universitari dels menorquins de manera que el risc de ser reconegut enmig d’una assemblea o manifestació era molt elevat, tal com efectivament va passar. O sigui, el típic “mos coneixem tots” d’un lloc petit com Maó, i més encara quan al seu perfil real de Facebook manifestés clarament i legítima la seva antagònica ideologia política. Incomprensiblement, la procliu activitat a les xarxes social tant del perfil fals com del real ha resultat la font directa de les filtracions a la xarxa, amb entrada de wikipèdia inclosa. La tercera, el maonès columnisme paleozoic capaç de denunciar un assetjament mediàtic segons un codi deontològic que no s’aplica quan la periodista @carmerocasegui  sí el rep per fer la seva feina. Mentrestant, ja el poden festejar i enaltir com si hagués desmantellat un perillós càrtel colombià quan no és ver ni en el fons ni, sobretot, en les formes.

El cas és que l’Estat hauria dedicat un bon feix de recursos públics a infiltrar-lo ja no dins grups de crim organitzat sinó en, recordem-ho, un grup en defensa de l’habitatge, un casal popular i un sindicat d’estudiants. Aquesta diferència és bàsica ja que els casos d’infiltració en delinqüència grupal extrema es tipifiquen dins l’article 282 bis de la Ley de Enjuciamento Criminal, la qual exigeix un aval judicial, defineix la figura de l’agent encobert i l’empara en el supòsit de cometre delictes en el transcurs de l’operatiu. Segons Rocio Zafra Espinosa de los Monterios, aquesta llei exigeix ser extremadament garantista pel que fa als casos permesos i sempre sota una seguretat processal que no malmeti els postulats bàsics de l’estat de dret. Per fer-nos una idea d’aquest filar prim, no es va començar a considerar els Latin Kings com una banda criminal organitzada fins al 2006. O com ella mateixa diu:

A este respecto, podemos afirmar con toda rotundidad que, no todo vale en la lucha contra el crimen organizado, ya que en ese caso nos convertiríamos en verdugos de la libertad, seguridad y justicia que tanto hemos anhelado. Por el contrario, es necesario fijar una serie de mecanismos legales y eficaces dentro del marco de los derechos fundamentales, no sólo desde un punto de vista teórico sinó también aplicable en la pràctica (pàg. 44.)

En canvi, tal com diu l’inspector de la Policia Nacional i portaveu de la Unió Federal de Policia, José María Benito en ser entrevistat sobre l’assumpte al FAQS (22:50), sembla ser que es nostro homo  no es pot considerar “tècnicament” ni un infiltrat ni un encobert  ja que no compleix amb les especificitats exposades (27:53). ¿Sota quina llei, llavors, es troba aquesta intervenció; quin article empara aquest procediment? És d’absoluta necessitat jurídica saber-ho i no és estrany, idò, que alguns grups polítics exigeixin la compareixença del fals infiltrat com del ministre Grande-Marlaska en seu parlamentària per esclarir aquestes circumstàncies. Fins llavors, però, que ningú no passi cap pena jurídica. Segons l’inspector Benito, literalment, “Desde el punt de vista legal no hay nada que objetar. Lo único, desde el punto de vista ético, moral o el que quieran ustedes, o político, si quieren, pidiendo responsabilidades al Ministerio del Interior”  (28:40)”.

Arribats a aquest nivell, prou de falsa indignació. Som els embornals de les clavegueres de l’estat, les buines que caga Pegasus. Fa anys que CDRs i tants altres moviments socials saben que conviuen amb “talps” o “lloros”, i que la resta del zoo d’en Pitus també nia en associacions de veïns, clubs esportius i qualsevol ONG dubtosa. Com més reculem, més exemples trobarem d’espionatge i filtracions fins arribar al codi d’Hammurabi. La diferència amb l’actualitat, però i especialment d’ençà la revolució 2.0, és que tots ens sabem vigilats per voluntat pròpia. Ni Foucault ni Orwell; Instapanòptic i Alexa. Per açò que la reducció a l’absurd d’en @MarcSarrats és tan encertada: ho tenim tan assumit que ja no sorprèn ningú. I si ni la llei divina ni la humana poden donar resposta a la ràbia que genera tot aquest bordell farcit de frustració i impunitat, que la llei del Twitter triï la condemna. La pitjor conseqüència de tot plegat, per desgràcia, és que més val ser un idiota etimològic que un ser polític. Si l’efecte que cerquen, més que la informació, és desmotivar i desmobilitzar la societat, sens dubte que saben cap on apunten. El que potser no tenen tan clar són els perversos efectes col·laterals d’aquestes pràctiques, tal com apunta Montserrat Nebreda. Per una banda, la manca de garanties processals de tot aquest muntatge que fa que drets fonamentals com el d’intimitat, de reunió, associació i sindicació, de secret de comunicació o d’inviolabilitat de domicili hagin pogut ser conculcats per algú que tenia accés a comptes bancaris, mails corporatius i altres tipus de dades personals sense estar, recordem, “tècnicament infiltrat”. Per altra banda, d’aquí plora la criatura exfiltrada, que ara es troba abandonant a la seva sort  mentre Jupol estén les seves dolces ales negres. De nou amb na Montserrat Nebreda, el sistema té com a única fi la supervivència de l’Estat i per aconseguir-ho no li importarà sacrificar les peces que calgui, ni tant sols que siguin seves. No passeu cap pena, però: una medalla, com a mínim!

A Diari d’un skin el periodista Antonio Salas reconeix haver estat més d’un cop a punt de sincerar-se amb algun dels neonazis que espiava ja que l’amistat establerta el feia dubtar. Com més hi convivia més s’adonava dels casos particulars i les raons d’aquella evolució política, mancances o excessos que els havien marcat per arribar a aquell extrem i que, en definitiva, alguns no eren males persones. Potser equivocades, potser motiu de llàstima i compassió, però persones amb qui havia establert un llaç emocional i no sabia com correspondre ni honorar. No sé si  el nostre infiltrat(?) haurà viscut qualque cosa semblant durant aquest anys o si, al contrari,  haurà aguantat com un #professional #jabato #máquina #titán #espartano #putoamo #etc. Seria xulo pensar que la convivència amb els Altres li ha desmuntat prejudicis i que, malgrat la disparitat d’idees, hi ha una mínima identificació comuna. Potser ara ja no són lazis o separrates ni sospitosos o secessionistes sinó persones amb qui d’aquí uns mesos potser contactarà per explicar-se… O no! Bé pot ser que tot segueix com al principi, amb les creences que conformen la seva identitat i la seva ideologia més enfortides que mai gràcies a aquest prova de foc en pro del bé comú que ens uneix. Si fem cas a les pel·lícules els bons al final acaben guanyant i el prota s’enduu l’al·lota i viu una mena de catarsi personal que l’enriqueix com a ser humà. Però ja he dit que soc molt flac amb aquestes històries. I és més que evident que tot el que ha passat ja té molt poc a veure amb una simple pel·lícula de lladres i serenos.

Share Button