Una història de la literatura completa

Va arribar fa pocs dies, però ho va fer, finalment. L’esperava. Gràcies a un bon i bell costum familiar, he anat rebent en forma de regal, a mesura que sortien publicats, els tres darrers volums —dedicats a l’etapa contemporània— que han aparegut fins ara de la Història de la Literatura Catalana (els altres els havia adquirit pel meu compte). Aquesta magna obra, dirigida per Àlex Broch i editada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’ajuntament de Barcelona, actualitza la ja clàssica que, fa unes quantes dècades, va elaborar un equip coordinat per la tríada Riquer, Comas i Molas. En aquesta ocasió, la setena de les vuit entregues previstes es centra en el període comprès entre 1922 i 1959 i, cal dir-ho, ha arribat en el millor moment en què ho podia fer.

M’agrada fonamentar les meves classes de llengua i literatura catalanes amb les fonts més fiables i actuals alhora. Entre el volum precedent —que ja he fet servir— i aquest que s’acaba de publicar, es cobreix una part molt important del temari que treballam a segon de batxillerat: del Modernisme fins a l’actualitat. A més, aquesta setmana estem enllestint l’avantguarda literària i, per tant, som a punt d’encetar la literatura dels anys vint i trenta, amb la qual cosa intentaré posar al dia al màxim possible el material que treballarem a l’institut. D’altra banda, en aquest cas concret, hi ha un interès particular en els continguts del volum, ja que s’hi inclou l’estudi de la poètica postsimbolista, les les coordenades de la qual crec que són les que han d’ajudar a explicar la proposta lírica de Gumersind Gomila, una feina en què, molt a poc a poc, intent avançar.

Amb el volum a les mans, i pensant en la pràctica docent gairebé immediata, la primera cosa que se’m va ocórrer, per tant, va ser fullejar ràpidament l’índex per a trobar-hi el capítol dedicat a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A vam què en deien, d’aquest poeta fonamental de les dues dècades que havia de tractar a classe. No hi era, però, el capítol que cercava. Potser, vaig pensar, el trobaria al volum anterior, perquè hi ha elements de la poètica d’aquest autor mallorquí que el connecten amb les avantguardes. Però no: tampoc no se li dedicava cap capítol específic. Ara bé, gràcies a l’índex d’autors i d’obres, sí que vaig poder confirmar que Rosselló hi apareixia, al setè, i que la informació que se’n donava era suficient.

Jordi Marrugat és l’encarregat, de manera dispersa açò si, però solvent alhora, d’inserir-lo en el postsimbolisme, a partir dels tres llibres que publicà, a més de comentar que, tal i com passà també amb altres autors que es poden relacionar amb aquesta poètica —Yeats, Carner o Foix—, en alguns textos de Rosselló podem trobar «una interpretació poètica de la política o la realitat històrica contemporània», com és el cas del conegudíssim i emblemàtic «A Mallorca durant la guerra civil». Finalment, dedicant-li prou atenció, Marrugat fa una interpretació de la poesia de l’autor entesa com a eina de coneixement (imitant el foc, en aquest cas, és a dir, que permet il·luminar la realitat, per a dir-ho parafrasejant el títol del llibre fonamental de Rosselló). Un cop llegida aquesta informació, per tant, tot i no disposar d’un capítol propi, com a mínim quedava clar que Rosselló-Pòrcel era molt més que una nota a peu de pàgina en aquest volum.

Després d’aquesta recerca puntual, vaig començar a llegir el llibre pel primer capítol, dedicat al context general de la literatura dels anys vint i trenta. De fet, es tractava del període que, d’aquí a no-res, hauré d’explicar a classe. Fins ara, tot s’ha de dir, he emprat per a fer-ho una font que, tot i la seva fiabilitat, s’havia publicat feia més de vint anys: l’article «Els anys vint i trenta», de Jaume Aulet, publicat al manual Literatura Catalana Contemporània (UOC / Proa, 1991) en edició de Glòria Bordons i Jaume Subirana. Potser calia posar-la al dia. En canvi, la lectura de la síntesi elaborada ara per Neus Real em va resultar decebedora, no perquè no hi hagués gaire novetats significatives respecte del que deia Aulet, sinó perquè la visió que presentava de la nostra literatura era reduccionista: cap referència a la producció o al context sociopolític de fora del Principat durant les dues dècades ressenyades.

En canvi, Aulet, tot i centrar-se en la dinàmica catalana, el pes de la qual hi és fonamental, dedica alguns paràgrafs al sistema literari illenc i valencià. En un període de la nostra literatura que caracteritza com a ric i complex, hi contribueix el fet que aparegueren en aquella època «grups no estrictament barcelonins» que n’ampliaren el panorama. Més concretament, parlant de l’època de la República, Aulet esmenta i exemplifica «l’esclat del procés de modernització de la literatura catalana al País Valencià», un fenomen que no va tenir la mateixa força a Mallorca per mor de «l’hegemonia de l’Escola Mallorquina», però que així i tot arribà a un punt de «maduresa» destacable. En canvi, al darrer volum publicat fins ara de la Història de la Literatura Catalana, en parlar del context general d’aquestes dues dècades, no hi ha cap referència al sistema literari que no sigui estrictament principatina.

En acabar de llegir el text de Neus Real, lògicament, em vaig sentir decebut. O, més ben dit, preocupat per l’enfocament del capítol. No era, per descomptat, una qüestió de xovinisme el que m’empenyia a sentir-me així, sinó de perspectiva, perquè en una obra que cartografia la literatura catalana hom espera trobar-hi una panoràmica general que abasti tots els territoris que contribueixen a construir-la. Ni que sigui per a dir que en fan una aportació molt minsa o, fins i tot, inexistent. Després d’una nova repassada de l’índex del volum, només en un apartat del capítol dedicat al teatre, a cura d’Enric Gallén, hi vaig trobar una menció específica a la producció illenca. Així i tot, de manera puntual tot, i que més males de trobar, hi havia altres referències explícites a l’àmbit illenc (per exemple, Jordi Marrugat, en aquesta ocasió parlant de la poesia de postguerra, no només cita aportacions mallorquines o valencianes, sinó que dedica fins i tot un apartat específic a Blai Bonet).

Després d’aquestes constatacions i, per què no dir-ho, un poc amb la mosca al nas, vaig anar a cercar el llistat de col·laboradors del volum. Els conec gairebé tots. Alguns d’ells, van ser professors meus a l’Autònoma (començant pel traspassat Jordi Castellanos, un dels que més em va impressionar en els anys universitaris). L’equip és molt bo. Ara bé, potser sí que hi trobava a faltar una major aportació illenca. No sé per quin motiu, vaig pensar què n’hauria sortit de tot plegat si hi hagués col·laborat, per exemple, Margalida Pons, de la UIB, especialitzada, entre d’altres àmbits, en la poesia illenca del segle XX. A més, en el volum anterior, hauria pogut posar damunt la taula la necessitat d’abordar críticament el concepte d’Escola Mallorquina, que Pons qüestiona, amb fonament. Ara bé, amb açò no vull que s’interpreti que només poden rallar dels diferents territoris aquells que hi han nascut. En el cas de Rosselló-Pòrcel, per exemple, la solvència d’Enric Balaguer és fora dubtes: pocs autors hi ha més indicats que ell per a parlar de l’obra del poeta mallorquí. Així i tot, en una obra d’aquest tipus, potser sí que la representació d’estudiosos de tots els territoris de la nostra literatura s’hauria d’haver assegurat.

Bé, sigui com sigui, la sensació que tenc després d’haver fet una primera aproximació a aquest volum de la Història de la Literatura Catalana és que no me queda clara la perspectiva. Entenc que el pes del Principat és el que és —lògicament—, però la resta de territoris també hi són i hi contribueixen d’una manera que no estic segur que quedi correctament reflectida al resultat final. Els buits, per exemple, també hi són en parlar de la Catalunya del Nord. En aquest cas, però, el problema pot ser un altre: encara no hi ha prou estudis monogràfics que en permetin un bon coneixement. Hi apareix, ben tractat, Josep Sebastià Pons; d’Antoni Cayrol —Jordi Pere Cerdà—, també se’n parla, tot i que més del vessant teatral que no pas del poètic.

Roda, des de fa un temps, un adjectiu, catalunyès, amb què es vol definir allò que, per exemple a nivell de cultura catalana, concerneix estrictament a l’àmbit autonòmic català. El terme té derivacions polítiques o, fins i tot, lingüístiques (Rafael Ninyoles el proposava per a referir-se a les modalitats de la llengua catalana parlades a la comunitat autònoma de Catalunya, per tal de diferenciar-les de la resta, en un intent de superar l’anticatalanisme que derivava d’una paraula massa connotada al País Valencià o a les Illes com és català). No ho sabria fonamentar del tot, potser no és més que una ocurrència injusta, però davant de l’enfocament reduccionista d’aquest volum, vaig pensar fins a quin punt no hauria estat més escaient haver-li posat per títol Història de la Literatura Catalunyesa. Ho exager, és ver, però a vegades la distorsió és útil per a detectar on fallen les coses.

Acabam d’encetar l’any Joan Fuster. És l’excusa perfecta per a posar damunt de la taula el pensament d’un autor extraordinari les idees del qual, a més, es mantenen ben fresques i actuals. A un dels seus articles més coneguts, «Qüestió de mots», l’humanot de Sueca remarcava la importància del «fet de ser i de sentir-nos ‘un sol poble’» a l’hora de garantir-nos el futur col·lectiu. Ara bé, ja que parlam d’un volum dedicat a la història de la literatura catalana, potser n’hi hauria prou de recordar uns versos de Pere Quart, un autor al qual Jordi Marrugat dedica l’atenció necessària en les seves pàgines. Formen part de les cèlebres «Corrandes de l’exili». Tot i haver esdevingut tòpics, no hi és sobrer recordar allò de la «pàtria tan petita / que la somio completa». Que siguem nosaltres mateixos els encarregats de trossejar-la, de reduir-la i considerar-la menys del que és (podríem, parlar, aquí, de la situació anòmala en què es troba encara el reconeixement de la il·lustració menorquina dels segles XVIII i XIX fora de l’illa, per citar-ne un cas flagrant), no deixa de ser molt trist. I així ens va.

Visits: 2