Una cultura de tanatori?

Aquesta setmana hem conegut la mort —inesperada, almenys per part meva— de l’escriptor Jordi Cussà. Després de la revelació que va suposar, a Palma, sentir-n’hi llegir un fragment (a l’Espai Reverb de 2015), a més de poder ser part d’una conversa pròdiga a diferents bandes en el dinar posterior, vaig abordar la lectura de Formentera lady (LaBreu, 2015), i de Cavalls salvatges (Columna, 2000; L’albí 2016) just va sortir-ne la segona edició, corregida i augmentada, dues novel·les que em van impactar, no només per la temàtica, poc convencional, sinó, sobretot, per l’estil narratiu amb què Cussà demostrava un domini de l’ofici poc habitual en les nostres lletres.

Arran del traspàs de l’escriptor berguedà, se n’han publicat alguns articles, sobretot en webs culturals i, fins i tot, se n’han fet ressò alguns mitjans generalistes (els quals, en vida de l’autor, potser, no va fer-li el cas que es mereixia). En tots ells, se’l reivindica com un dels grans de la literatura catalana actual. A nivell personal, em genera una sensació agredolça, lamentable fins i tot, el fet que la notícia de la mort de Cussà, amb l’ajuda de tota la literatura necrològica generada per la seva pèrdua, hagi esdevingut al·licient per abordar algunes de les obres que, per un motiu o un altre, romanien força avall en la llista de títols per llegir, les quals han passat per davant d’altres autors que encara són entre nosaltres.

Tot plegat, m’ha fet recordar —com sol passar-me cada vegada que ens falta, per dir-ho a la valenciana manera, algun escriptor l’obra del qual no m’ha deixat indiferent— un article llunyà de David Castillo, de 2003, publicat al suplement dominical del diari Avui, el títol del qual duc clavat a la memòria de llavors ençà: «Una cultura de tanatori». No puc evitar de pensar fins a quin punt és encertada o no la tesi que hi defensa. En el text —esquemàtic, tal i com escau al tipus de publicació en què va aparèixer, la qual cosa no permet desenvolupar amb profunditat cap mena de teoria—, Castillo es queixa que les defuncions d’alguns escriptors (en aquell moment eren recents les morts de Joan Perucho o de Miquel Martí i Pol, entre d’altres) acaparen en els mitjans de comunicació més espai que no pas les novetats editorials dels autors vius. Exposa Castillo l’atractiu periodístic davant de la mort, alhora que es queixa del fet que, en vida, «els creadors malviuen enmig del desinterès públic que provoquen».

Aquesta és una idea que va repetir posteriorment, tot i que desconec si encara la manté. Sense anar gaire enfora, tres anys més tard, en una entrevista al suplement Presència, afirmava que, en el nostre sistema cultural, «la glòria és per als morts. I els vius, que es fotin.» I, hi afegia: «Una cultura de tanatori, som. Amb les ploradores públiques i nosaltres, tot darrere, catatònics». Fins i tot, hi insistia tot fent aparèixer aquest concepte als versos d’un poema, «Rambla del Carmel», inclòs al llibre El pont de Mühlberg (Proa, 2000): «I tu de què em parles? / D’una cultura de tanatori, / d’un rumor que no interessa ningú, / de tu, em parles de tu.»

Tot i que, aparentment, aquestes paraules podrien apuntar a un debat interessant —no sé si, per exemple, equiparable a la polèmica que ha circulat darrerament per les xarxes al voltant de la suposada manca de respecte amb què la nostra literatura tracta els escriptors sèniors, tot i que segurament hi podríem establir connexions—, em sembla detectar en les declaracions de Castillo un deix del que podríem anomenar la típica i tòpica cançó de l’enfadós, és a dir, el lament de qui troba que no té la presència als mitjans que creu merèixer i que, per a dissimular-ho mínimament, intenta fer veure que ens trobam davant d’una situació generalitzada.

Ara bé, potser sí que hi ha alguns elements que poden ser vàlids per al debat, tot i que, segurament, no són específics de la literatura ni de l’àmbit català. Només cal veure l’espai que es reserva en els mitjans generalistes a la cultura i de quina manera és tractada quan hi apareix i sumar-li com funciona, a nivell global, una indústria, la literària, que cerca, per damunt de tot, col·locar els seus productes i que, per açò mateix, prioritza uns determinats autors, temàtiques, estils i formats amb què els marges dels beneficis poden ser majors, sense que tot aquests processos hagin d’estar relacionats amb allò que anomenam qualitat literària. Ho podríem enllestir fàcilment amb uns mots com aquests: és el mercat, amics! Però tot plegat és més complex i no és aquest l’espai adequat per a aprofundir-hi.

En canvi, crec que la mort de Jordi Cussà sí que ha posat damunt de la taula una de les vergonyes específiques de la nostra literatura, les arrels de la qual, a més, cal cercar en la situació de minorització en què es troba la llengua i, en conseqüència, la cultura catalanes. Per a argumentar-ho, podria prendre com a punt de partida una piulada a Twitter, el passat 13 de juliol, de Joan Todó que, malgrat la brevetat, té molt de suc: «El Cussà també és un cas com un cabàs de quan diuen “a la literatura catalana li falta tal cosa” i resulta que tal cosa ja hi és». Todó té tota la raó del món: ho teníem i no n’érem conscients. Ha hagut de morir l’autor perquè qualcú fes adonar-nos-en.

Aquesta situació em recorda un concepte de la sociolingüística, l’autoodi, una degeneració de la lleialtat (aquella que es dona en situacions de normalitat) en què els parlants no s’identifiquen com a membres d’una determinada comunitat lingüística (que és la pròpia), rebutgen la llengua o la consideren inferior a la resta. D’aquí en deriven una sèrie de prejudicis, un dels quals és la tendència a considerar que la seva llengua compta amb una quantitat més reduïda de parlants dels que té en realitat, o a minimitzar-ne les possibilitats comunicatives, científiques, artístiques, etc.

Crec que cal interpretar les paraules de Todó en aquest sentit. L’escriptor de la Sénia ens posa davant un mirall que reflecteix l’autoodi envers la nostra pròpia cultura quan, «de manera paradoxal, la literatura catalana té molt més bona salut que la llengua», com afirma Josep Murgades. De fet, la podem homologar a qualsevol altra de les anomenades normals, per quantitat i per qualitat, sense por d’equivocar-nos. El problema és que no ho sabem o, pitjor, que no ho volem saber, segurament perquè els prejudicis ens indueixen a posar-nos la bena davant dels ulls i a considerar-nos mancats de potencial. En aquest sac, també podríem posar-hi el desconeixement que, a nivell geogràfic, tenim del nostre sistema literari, amb tot el que açò té de castrador. És com si la cultura catalana ignorés on comença i on acaba. Per a alguns, justament allà on hi ha un major pes demogràfic i on la indústria és més forta, sembla que no existeixi tot allò que es fa enllà de la serra de Collserola.

Cussà, en aquest sentit, és un autor de «comarques», allunyat de l’epicentre orb i reduccionista barceloní. No direm, idò, què passa amb els autors valencians, nord-catalans i illencs, que encara són més enfora d’aquesta centralitat. Una cultura normal els tindria més presents, ni que fos per raons de mercat (no puc entendre com, amb tanta alegria, renunciam a un gruix important de compradors, d’aquesta manera). Ara bé, el xavacentrisme catalunyès que acab d’apuntar té els seus corresponents miralls a la resta de territoris, sobretot a València i a Palma. Cadascun va a la seva, contemplant-se el propi llombrígol, sense veure-hi més enllà d’un marc autonòmic imposat: ha mort Jordi Cussà, un dels grans, i als mitjans de les Illes i a les institucions culturals nostrades, en general, ningú no se n’ha adonat. Els autors de la perifèria de la perifèria, víctimes d’un doble aïllament, ho podrien explicar amb pèls i senyals. La perjudicada, en aquest context, és la literatura catalana. És la llengua en què s’expressa.

Una part important de la solució passa per l’autocentrament de la comunitat, un procés que, en el context en què ens trobam actualment —amb un parell d’estats que aposten fort per imposar les llengües amb què s’identifiquen—, no serà gens fàcil. Entre d’altres aspectes, perquè exigirà un esforç conscient per part dels parlants, que obligarà a deixar de banda zones de confort i a nedar a contracorrent. Potser, en aquest sentit, hauríem de tenir en compte el mots de Josep Murgades: «cal un esforç de voluntat col·lectiva […]. Política decidida i quotidiana. Objecció de llengua, que en dic jo. El català el salvarem parlant-lo».

Només amb una comunitat lingüística normal —i sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga as Castell (i, si cal, fins a l’Alguer)—, serà factible pensar en un major coneixement de la nostra literatura i, per açò, en el fet que se la valori com es mereix, sense haver d’esperar els traspassos dels seus escriptors perquè tengui uns minuts de presència televisiva. És l’únic camí que hi ha. No fos cosa que, d’aquí a uns pocs anys, quan se’ns mori qualcú, la premsa incideixi en el fet que va conrear una llengua desapareguda o en camí de fer-ho.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0