Sotmesos a la pressió del temps

En arribar el mes de juny, la calor xafogosa s’ajunta amb el final de curs. Par acabar-ho d’adobar, és una època aquesta en què apareixen, de manera sobtada, tota mena d’encàrrecs. De les pàgines de l’agenda, a vessar de terminis i tasques que s’han de fer sí o sí, en sorgeix una sensació angoixosa: no hi haurà manera d’aclarir-ho, per moltes hores que hi dediqui. En aquest context, trobar unes estones —relativament poques, perquè el llibre es llegeix en tres empentes— per llegir La transformació, de Franz Kafka, no deixa de ser una manera profitosa de desconnectar, ni que sigui per uns moments, de l’esclavatge a què ens sotmet la pressió del temps.

No faig cap mena d’espòiler —ens trobam davant d’una d’aquelles obres que tothom coneix, independentment del fet d’haver-la llegida o no— si dic que la transformació experimentada per Gregor Samsa, que un bon dia s’aixeca convertit en un insecte esgarrifós, és una al·legoria de la desconnexió del protagonista respecte del món que el ferma i de les conseqüències que, d’aquest fet, en deriven. El lector hi empatitza, amb Samsa, almenys en els passatges inicials de l’obra, perquè es difícil no haver-se trobat, en alguna ocasió, al límit o sobrepassat per totes aquelles obligacions que el fermen. Les enviaria a filar, tot i que, a la pràctica, fer-ho és gairebé impossible, justament perquè fugir de la xarxa teixida pels compromisos implica, a la pràctica, abandonar el món. Situar-se’n al marge.

La transformació és una obra que convida a la relectura. Que l’exigeix, més ben dit. En la primera, segurament, la sensació del lector és la de desconcert. Després, en cada nova aproximació, se’n descobreixen detalls que permeten aprofundir-hi, recórrer nous camins interpretatius i obrir àmbits de reflexió inesperats. L’obra creix, s’eixampla i es percep com la meravella literària que és. Un exemple d’açò que dic, que no es fa evident fins que no hi hem retornat, el trobam en el tractament que l’obra fa del pas del temps. Com que la narració està focalitzada —percebem el món a través de Gregor Samsa, el protagonista—, a mesura que va assumint la seva nova natura animal i, en conseqüència, desconnecta del món del treball capitalista i de la família, que l’explota també econòmicament, el temps passa de ser percebut des de la concreció més absoluta (hores, minuts i, gairebé, segons) a la primera part, a esdevenir imprecís en la segona i, senzillament, a desaparèixer en la tercera. Kafka remarca la pèrdua de la noció del temps com a símptoma evident de l’animalitat del protagonista. O, dit d’una altra manera, ens ve a dir que el fet de mesurar-lo és una construcció humana. En llegir-ho de manera conscient, les preguntes fan acte d’aparició: per què els humans ens dedicam a mesurar-lo? O, anant a l’arrel de la qüestió, què és el temps?

Sembla que, deixant de banda allò que en pugui dir la ciència (la física intenta definir-lo des del seu àmbit d’estudi), la filosofia i l’antropologia hi han esmerçat esforços. En el cas de la darrera, l’antropologia del temps parteix de la base que ens trobam davant d’una construcció cultural que, per açò mateix, varia en funció de les diferents comunitats humanes del nostre planeta. Només cal veure la varietat de calendaris amb què se’l mesura. Tot sembla indicar que, en algun moment molt primerenc de la història de la nostra espècie, la percepció d’una sèrie de fenòmens en la natura relacionats amb el ritme, la successió, la simultaneïtat i l’oportunitat va originar una eina cognitiva amb què controlar-los. Aquí hi ha la gran diferència amb els animals, que també són sensibles a aquests fenòmens, tot i que de manera instintiva. Els ocells guien el seu cicle vital a partir del fotoperíode: quan el dia s’allarga, l’instint els fa migrar cap al nord per a fer-hi el niu; o, quan s’escurça, els empeny a tornar cap a territoris més càlids per a passar-hi la hivernada. No és, en aquest cas, cap construcció cultural.

En canvi, com hem dit, els humans hem convertit el temps en una eina cognitiva gràcies a la qual podem manejar el pas, la successió i el ritme de les nostres activitats, a més de coordinar les cadències biològiques amb les relacions socials. Fins i tot, en aquest sentit, hem desenvolupat eines en les quals delegam el pensament temporal, des dels rellotges fins al Google Calendar. Més d’un, amb el nivell de complexitat que hem desenvolupat en la nostra vida quotidiana, seria incapaç de viure sense elles.

També és interessant un altre concepte formulat per teoria antropològica, el de la temporalitat, nom que rep la manera en què els humans experimenten el temps en diferents contextos socioculturals. En aquest sentit, la temporalitat forma part, de manera molt íntima, de la cultura humana. Som humans perquè hem conceptualitzat la idea del temps i, a partir de les relacions que hi mantenim, ens organitzam a nivell social i individual. Per açò, la vivència del temps és una de les bases de la socialització. Ara bé, també és una experiència personal i subjectiva. No és cap casualitat, per exemple, que en envellir sembli que el temps passa més ràpid: la repetició fa que desaparegui la noció de novetat que teníem en ser joves. Té tota la lògica del món.

Una concreció de tot açò que explica l’antropologia del temps respecte de la socialització té a veure amb la relació que s’estableix entre temps i treball. El primer no deixa de ser un instrument per a controlar el segon. Almenys així ho concebia Kafka. L’esclavatge del rellotge que pateix el protagonista a la primera part de l’obra està totalment lligat als horaris de la feina. És una obsessió de què s’anirà alliberant a mesura que passin les hores, els dies, els mesos, les estacions, tot i que serà un procés que comportarà, com a contrapartida, deixar de ser humà. El missatge de l’obra no és gaire esperançador: ser persona és viure lligat al control del temps, sense possibilitat de fugida. L’alternativa és l’anorreament, deixar de ser persones.

Gregor Samsa és una víctima del que s’anomena pressió del temps, que no només trobam associada al món del treball, però que sobretot es desenvolupa en aquest àmbit. En el cas dels docents, sol fer acte de presència, amb regularitat, en acabar els trimestres escolars, quan les tasques s’acumulen i no sembla que sigui possible enllestir tota la feinada que cal fer en els terminis establerts. Al final, l’experiència ens ensenya que sí, però els mals tràngols no els estalvia ningú. Açò és el que més d’un està patint ara mateix.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0