Antoni Caimari

Sabia, des de fa pocs mesos, que es trobava malament, tot i que no m’imaginava que tant. També, que darrerament hi havia hagut alguna polèmica respecte d’ell i la fundació que havia creat, però Menorca, en aquesta i en tantes altres coses, és molt enfora de Mallorca i moltes notícies no ens arriben. Potser per açò, tot i que no ho crec, n’havia escoltat, darrerament i de manera continuada, la seva Música blanca, en què el piano de coa Bösendorfer Imperial transmet pau, tranquil·litat, innocència… Més ben dit: bellesa. I ara, escric aquestes línies colpit pel seu traspàs, tot just fa una setmana. El 27 de febrer de 2021 moria Antoni Caimari, compositor, intèrpret i ànima d’ACA, a Búger, tot un personatge, en el bon sentit de la paraula, de poblada cabellera i barba blanques, aire de savi despistat i, sobretot, un apassionat de la música, especialment de Beethoven, com prest s’encarregava de fer saber a tothom amb qui establia conversa.

Un vessant d’aquesta fundació, de caire bàsicament musical, ens mena al camp dels versos. Va ser l’aula de poesia d’aquesta entitat, coordinada per l’inefable Antoni Gost, l’encarregada de publicar, entre 1997 i 2012, el Solstici d’estiu (només va fallar el de 1999). Eren uns volums col·lectius amb què, en funció del context polític, es donà veu a joves poetes de les Illes, dels Països Catalans o, de manera més genèrica, de la Mediterrània, especialment a partir del sisè volum, en què la nomina de participants començà a incloure també autors no illencs. Quan dic que els donava veu, cal entendre l’expressió en un sentit literal: amb el llibre s’adjuntava una gravació en què els poetes llegien les composicions que, d’aquesta manera, no només es podien assaborir impreses. En els primers volums, els enregistraments sonors es presentaven en casset, tot i que prest s’hi imposà el disc compacte.

Les veus menorquines hi van fer acte d’aparició a partir del tercer volum, l’any 2000, de la mà d’Òscar Bagur. De llavors ençà, cada any, un jove poeta illenc va formar part de la nòmina solsticiera: Biel Pons, Pau Janer, Tomeu Vanrell, Ignasi Canyardet, Sílvia Pons, Jamie Preto, Blanca Ripoll, Edgar Alemany, Sònia Moll, Bartomeu Obrador, Marga Juanico i Sergi Cleofé. La llista, no cal dir-ho, és força interessant. Igual que passa amb Illanvers, aquests volums van permetre de donar veu a autors que, per edat, acabaven de tastar el verí de la poesia. N’esdevingueren un primer trampolí. Lògicament, alguns el van aprofitar per fer el salt i submergir-se en el conreu de la literatura (amb algun canvi de nom, fins i tot), amb major o menor fortuna, mentre que d’altres, per un o altre motiu, no van anar més enllà d’aquesta experiència.

Deixant de banda els menorquins, podem agrair al Solstici d’estiu que aportés el seu gra de sorra en l’impuls de la carrera d’alguns autors que, avui dia, ocupen llocs destacats en la poesia catalana. Mireia Calafell, Max Besora (tot i que potser és més conegut com a narrador), Pau Vadell, Eduard Escoffet, Jaume Munar, Eduard Marco, Àngels Gregori, Manel Marí, Laia Noguera, Jaume C. Pons Alorda, Isabel Garcia Canet, Laia Martínez i López, Mireia Calafell o Glòria Julià, per citar-ne una mostra significativa, hi van aparèixer quan encara no eren tan coneguts com en l’actualitat.

I no només açò: fer part d’aquests llibres permetia crear xarxa entre autors. Per exemple, gràcies a Maria Teresa Ferrer, va ser habitual que els poetes acabessin participant en un recital col·lectiu a Formentera. De fet, fins i tot, algunes d’aquestes iniciatives tingueren l’aixopluc de la Fundació ACA: el disc Clam, no només comptava amb la presència d’Antoni Caimari al piano, sinó que s’hi recitaven una sèrie de poemes de Biel Pons i Maria Teresa Ferrer, en la veu de l’autora pitiüsa. Aquests lligams es generaven, sobretot, en dos moments: el de la gravació dels poemes i, sobretot, en la presentació del llibre a la seu bugerrona de Son Biali (a partir del vuitè volum, se’n feren també fora de Mallorca, la qual cosa permeté d’ampliar l’experiència i els contactes entre els participants en els volums respectius).

Açò darrer que explic ho conec de primera mà, perquè vaig tenir el privilegi de ser-hi en una ocasió. Segurament, tot i que no ho sé segur, perquè en Biel Pons va suggerir el meu nom. És allò que acabam de dir respecte de la xarxa. Les estones que vaig passar a Búger, poques però d’una gran intensitat –amb un gloriós epíleg formenterenc–, expliquen, en gran part, per què encara seguesc escrivint (bàsicament, perquè allà vaig aprendre que encara estava molt verda, massa, la cosa, i que calia seguir llegint i escrivint, ni que fos per a equivocar-me de cada vegada millor, tasca en la qual encara estic immers). Al costat de Bartomeu Payeras, Ariadna Salvador i Fani Tur (que no és la Fanny eivissenca que tothom coneix), companys d’aventura el contacte dels quals vaig perdre, fa temps, quan encara no existien les xarxes socials, però sobretot amb Eduard Marco, feliçment retrobat gràcies a elles, vaig ser part del setè Solstici d’Estiu, publicat el 2004. En aquella època, signava els poemes amb l’heterònim Ignasi Canyardet.

El que hi vam viure, ho explicava recentment a Facebook el poeta de Borbotó, amb poques però intenses paraules, que també parlaven per mi: «recorde que al seu estudi vam veure El desencanto dels Panero (i Chávarri), desdejunar-nos junts, sopar fins a les tantes, parlar de música i de poesia, fer-nos una paella mixta a sa Pobla, anar al bar de Toni Gost, a la nit, i continuar parlant, gravar amb ell, flipar, si se’m permet. Va ser tan generós amb nosaltres…» No hi ha millor paraula per a definir-ho, Eduard: generositat.

Hi podria afegir més detalls: el viatge en el cotxe, un veterà de moltes batalles, amb què Caimari ens va venir a cercar de l’aeroport; la visita marciana que vam fer a la Conselleria de Cultura palmesana, per a fer-hi una roda de premsa; el subjecte –algun vividor de la Generalitat Valenciana, el nom del qual no record– que, amb l’excusa d’acompanyar n’Eduard, va gaudir d’un cap de setmana mallorquí per la cara; el privilegi de veure Antoni Caimari tocar el piano per a nosaltres sols; el sopar i la conversa entre ell, n’Àlex i jo, després de la presentació del llibre, en solitari, a Menorca… Però no cal. La sensació que en tenc encara és la de profund agraïment per haver pogut formar part, durant uns dies, d’una bombolla, d’un món en què la vida transcorria d’acord amb uns paràmetres en què l’art ocupava un lloc principal.

Després, amb en Caimari, ens vam retrobar, any rere any, a Menorca, quan s’hi presentava el volum corresponent del Solstici d’Estiu, amb la presència, ara sí, de tots els poetes que hi participaven (només vaig fallar en la de l’onzena edició, per açò és l’únic dels llibres que no tenc: aquesta era gairebé l’única possibilitat que hi havia d’adquirir-lo). Aprofitava l’ocasió per saludar-lo i per rallar una estona petita amb ell. Sempre, acabava convidant-me a passar uns dies en una de les cel·les que la Fundació ACA posava a disposició dels creadors, a Son Biali, que justament vam estrenar nosaltres. Alguna vegada ho vaig pensar, d’acceptar l’oferiment, però al final no va venir bé fer-ho. També, havíem coincidit, casualment, a sa Pobla (si no vaig errat, al restaurant Marina, del qual era un habitual) i, la darrera vegada, fa pocs anys, a Búger, on el vaig veure envellit, tot i que em va tractar amb la mateixa amabilitat de sempre.

L’estiu passat, en conèixer-ne la notícia, vaig rebre amb alegria la represa dels Solsticis, en aquesta ocasió amb la presència de Laura Estévez, Gabriel de Santis, Miquel Àngel Adrover i la menorquina Anaïs Faner. Iniciatives com aquesta, que serveixen per donar a conèixer noves veus literàries, són encomiables. Ara, però, hi afegesc el dol davant de la pèrdua de qui en va ser l’alma mater. Dedicar-li aquest xalandrot, a mode d’homenatge i de testimoni de gratitud, era el mínim que podia fer.

 


Notes:

  1. No sé qui va fer la fotografia que encapçala el text, però me la va fer arribar Bartomeu Payeras fa molts d’anys. Justament, ell no hi apareix. D’esquerra a dreta: Antoni Caimari, Ignasi Canyardet, Eduard Marco, Ariadna Salvador i Fani Tur.
  2. Sí que sé qui era el personatge que acompanyà Eduard Marco. Ho he descobert després d’haver escrit l’entrada al blog, a posteriori. L’hemeroteca diu que era en Rafael Coloma, llavors cap de l’Àrea de Coordinació del Llibre i Biblioteques de la Generalitat Valenciana.
  3. Un temps, era molt mal de fer adquirir-ne els llibres, ja que no tenien gairebé cap tipus de distribució. Per sort, no sé des de quan, romanen escanejats a la xarxa i, qui vulgui, els pot llegir i, també, escoltar.
Share Button