Fiscalitzar el poder

A l’hora de començar a embastar l’argumentació amb què voldria fonamentar els paràgrafs que vindran tot seguit, tenc un record borrós –perquè el temps, ja ho sabem, és implacable– de dues imatges d’infantesa. La primera és una de les vinyetes que formen part d’un volum de les aventures d’Astèrix (Els llorers del Cèsar), en què l’emperador protagonitza una desfilada, dalt d’un carro, acompanyat d’un esclau que té el privilegi d’aguantar-li, amb la mà, la corona (suposadament de llor perquè, com els lectors del llibre saben, la presència dels irreductibles gals per Roma, la capital de l’imperi, fa que les coses no siguin tal i com haurien de ser).

La segona de les imatges hi connecta, cosa que vaig descobrir després. Pertany a un volum –som incapaç de dir quin: el groc, el blau, el verd…– d’El libro gordo de Petete. Perdonau la referència, però cadascú és fill de la seva època i, en el meu cas, una de les primeres obres divulgatives que vaig llegir va ser aquesta: prou coneixements relacionats amb la cultura general hi vaig adquirir, en les pàgines d’aquests llibres. Per exemple, que en les desfilades d’alguns emperadors romans, l’esclau que els acompanyava no només aguantava la corona de llor sinó que, també, tenia l’encàrrec de dir-los, de tant en tant, «respice post te, hominem te esse mememto»: mira enrere i recorda que només ets un home. Tal i com explica Antoni Janer, la tasca de l’esclau era la de baixar-li els fums a qualcú que, des del poder que ostentava, podia caure fàcilment en la temptació de deixar-se endur per la vanitat i l’orgull i abandonar el bon govern. Amb aquestes paraules, per tant, se li recordava, entre d’altres coses, que havia de mantenir els peus en terra.

Bé, com he dit en començar, aquestes dues imatges em revenen de manera recurrent aquests dies. No sé exactament si la connexió d’idees hi és, però no puc evitar de relacionar-les amb el poder i amb el fet de pensar que, qui l’exerceix, hauria de ser conscient de la responsabilitat que açò implica. A la pràctica, almenys en les anomenades democràcies occidentals, qui governa ho fa perquè, des de baix, la col·lectivitat li ha cedit el privilegi de poder gestionar la cosa pública. És una cessió i, per açò mateix, una responsabilitat a la qual ha de correspondre amb equanimitat i correcció. Tocant de peus a terra. És la millor manera d’evitar caure en els abusos.

Passa, però, que la natura humana és fràgil i tendeix a caure en les temptacions. L’exercici del poder hi pot conduir fàcilment, tot degenerant-se. En aquest sentit, per tant, és més que necessària mantenir viva la tasca que, a l’antiga Roma, s’encomanava a l’esclau. Ara, però, en un context diferent, aquesta tutorització del poder correspon, entre d’altres, als artistes: pintors, escriptors, cantants, són els encarregats de recordar als governants la necessitat de fer les coses ben fetes a l’hora de gestionar un poder que emana del poble, que prové de la confiança que els ha atorgat la col·lectivitat i que, per tant, no els dona carta blanca per a fer i desfer a lloure. Com és obvi, aquesta tasca fiscalitzadora no sempre és ben rebuda per qui comanda, sobretot si té tendència a abandonar la recta via del bon govern.

La història de la humanitat és plena d’exemples que demostren que, entre el món de l’art i el poder, quan el primer s’ha exercit lliurement, hi ha hagut relacions tenses. Els artistes n’han sortit, històricament, malparats, represaliats. Aquesta, per cert, és una realitat que trobam present no només en règims de caràcter totalitari, que també. Amb l’arribada de les democràcies de base burgesa, del segle XVIII ençà, la situació no ha millorat i, ara, en ple segle XXI, els casos de persecució i condemna d’artistes per part dels poders que han qüestionat, apel·lant a la llibertat d’expressió per posar damunt la taula els vicis i els defectes del sistema, són incomptables. No cal, com tothom sap, sortir de les fronteres estatals per a comprovar-ho.

Més que mai, idò, segueixen essent necessàries les veus crítiques i fiscalitzadores del poder. També des del món de les arts. I si aquesta tasca molesta o, fins i tot, resulta desagradable (a vegades, aquesta és l’única via que permet d’obtenir l’atenció dels receptors), segurament és perquè el poder falla. I, la reacció, sol ser inversament proporcional als dèficits que presenten els governs. D’aquí la legitimitat de les propostes més radicals, dels missatges més revolucionaris, excessius o, fins i tot, de mal gust. Solen ser els més efectius: fan treure els colors de qui s’hauria d’avergonyir del seu comportament (i de qui, essent-ne còmplice, també s’hi sent ofès).

Hi ha propostes artístiques que funcionen per contrast. Són com un mirall invers, que no reflecteixen la radicalitat del missatger sinó les mancances de qui és criticat. És aquesta via l’única per a fer evident la magnitud real d’allò que es denuncia. Ens trobam davant d’unes expressions que no són accions sinó reaccions. És des d’aquest punt de vista que cal analitzar-les per tal d’entendre-les com allò que realment són. I és el motiu, també, pel qual no se’ls han de posar línies vermelles. La llibertat d’expressió no es pot exercir des de les limitacions. No n’ha de tenir cap, perquè s’autoregula en funció del context. Quan es qüestiona el poder, el problema no sol venir del costat de l’artista sinó del govern que, fent-ne un ús incorrecte, provoca aquestes situacions. No n’hi ha quan les coses funcionen com toca.

Tot açò fa que, a la pràctica, la relació conflictiva entre l’art més compromès socialment i el poder funcioni com un termòmetre amb què avaluar la qualitat democràtica de qualsevol govern: «sin libertad de expresión e información no hay democracia», com ha dit, no fa gaire, qualcú que, amb les seves actuacions, paradoxalment, demostra que pensa exactament el contrari del que prediquen aquestes paraules. Sobretot, des del moment que encapçala una institució, la monarquia espanyola, que no només no funciona en base a principis democràtics (ningú no ha votat el rei actual), sinó que és hereva d’una dictadura que, en cap moment, no ha condemnat, ans al contrari.

A l’estat espanyol, per cert, les persones i institucions que ostenten i exerceixen el poder posen de manifest tantes mancances democràtiques que no és estrany que la repressió de tots aquells artistes compromesos a fiscalitzar-les no tengui aturall. La relació és tristament proporcional. Que hi hagi un codi penal que vulnera alguns dels drets fonamentals de les persones (l’anomenada llei mordassa, per exemple); que hi hagi jutges d’ultradreta i més enllà esdevinguts els garants del constitucionalisme més ranci i monolític (en què es concep el poder com una cosa que va de dalt abaix, i no a l’inrevés, com si la Carta Magna fos alguna cosa semblant a un text d’origen diví); que alguns tribunals siguin hereus directes, sense gaire maquillatge, de les institucions franquistes (un règim amb què les estructures de l’estat no van fer net, tot just un petit gir lampedusià, després de la mort del dictador Franco); que la monarquia, que ho lliga tot, sigui inviolable; o que els partits del sistema –tanto monta, monta tanto, Pablo com Pedro, Pedro como Pablo (Iglesias o Casado)– no facin res, a la pràctica, per canviar-ho, sense necessitat de recórrer a la ultradreta feixista, que també juga aquí el seu paper, no només fent passar per moderat qui no ho és sinó fent de fiscal i d’acusació particular, en connivència amb el poder judicial, davant de tots aquells que gosin qüestionar els fonaments del règim; bé, tot açò i més justifica la necessitat d’un art combatiu i compromès, crític amb el poder. Més que mai. Per higiene i per dignitat democràtica.

No cal que m’hi entretengui gaire, però fa molt de mal als ulls (sobretot fora de les fronteres estatals) veure que els nazis espanyols poden sortir al carrer, vomitant odi, amb total impunitat i que, alhora, un raper entra a la presó o, un altre, fa uns anys que és a l’exili, justament per haver dit una sèrie de coses respecte de la monarquia que, ves per on, s’ha demostrat que eren informacions objectives. És públic i notori que l’emèrit no només no ha mirat mai enrere per recordar que és un home, és a dir, per evitar les temptacions associades al poder, sinó que fa dècades que se’ns està pixant damunt mentre una cort d’encobridors ens vol fer creure que plou. I si, en algun moment, les evidències han esdevingut insostenibles, ha tingut els sants nassos de dir que ho sentia molt, que s’havia equivocat i que allò no tornaria a ocórrer sense que li fugís el riure en cap moment.

És el mateix mal d’ulls que fa veure com es persegueix el dret legítim a la manifestació, a la protesta de la gent per tantes injustícies. Davant d’unes institucions de govern que fracassen repetidament a l’hora de gestionar el poder que, els ciutadans, els hem cedit. Només faltaria que no ho poguéssim fer! De fet, açò darrer que acab de comentar ens podria dur a parlar de violència. Sobretot, després de veure els aldarulls en què han derivat les protestes per la detenció del raper Pablo Hasél o, abans, tantes altres manifestacions en què han volat pedres i s’han cremat contenidors, però també les ocasions en què les forces i cossos de seguretat han fet servir bales de goma o projectils de foam contra la gent que es manifestava o, també, quan no han mostrat cap mena d’escrúpols a l’hora de tirar endavant un desnonament.

Des del meu pacifisme radical, basat en la convicció que la violència no és el camí a seguir en la lluita política i social, m’agradaria posar damunt de la taula un parell de reflexions de Hannah Arendt, bàsicament perquè ens calen els matisos. Afirma la pensadora alemanya, en primer lloc, que l’ús de la violència per part dels governs és un símptoma evident que estan perdent el poder que, recordem-ho una vegada més, no és res més que una concessió del poble: «La violència irromp quan fracassa el govern». Si li donam la volta, la frase potser s’entén millor: amb un bon govern, no hi ha violència. I, en segon lloc, que «ningú no és qüestiona l’ús de la violència en l’autodefensa, perquè el perill no només és obvi, sinó present, i el fi que justifica els mitjans és immediat».

Per acabar –perquè avui, per variar, he tornat a fer llarg–, després de meditar al voltant d’aquests pensaments d’Arendt, potser seria interessant preguntar-se per quin motiu no hi ha violència física (de simbòlica i verbal, en canvi, n’hi ha per donar i vendre) quan els manifestants són afins al poder. No és que siguin més civilitzats, no. De cap de les maneres. Qualcú demanava l’altre dia a les xarxes socials per què no es veia la presència d’antidisturbis a les desfilades nazis, ni càrregues policials ni detencions contra uns manifestants que estaven cometent delictes flagrants d’odi, a la qual cosa qualcú altre va respondre amb una matisació: els policies hi eren, tot i que no duen, en aquell moment, l’uniforme. Qui té el monopoli de la violència, la darrera cosa que farà és emprar-la en contra seva.

Share Button

Deixa un comentari