Trilogia borbònica

La_familia_de_Felipe_V

Amb el coronavirus acaparant —com no podia ésser d’una altra manera— l’atenció de tots els informatius i les xarxes socials, veurem fins a quin punt passarà desapercebut o no el nou escàndol, l’enèsim, de la casa reial espanyola. Com a novetat, cal dir que en aquesta ocasió no només el protagonitza l’emèrit caçador d’elefants sinó que la cosa també n’esquitxa —més ben dit, n’empastifa— l’hereu i actual monarca, Felip VI. Recordem que, tal i com ha explicat la premsa, sobretot l’estrangera, el quid de la qüestió té a veure amb els titulars i els beneficiaris d’un compte bancari suís amb una quantitat indecent de doblers, l’origen dels quals sembla, a més d’aràbic i saudita, poc net.

Que l’assumpte és greu ho demostra la reacció, escopetejada i en ple confinament, de la casa reial amb una (sembla que legalment poc factible) renúncia de de l’actual monarca a l’herència econòmica de son pare, poc després que, per cert, malgrat que les evidències fossin clamoroses, el congrés espanyol es negués a crear una comissió d’investigació al respecte. Que l’assumpte és greu, reiteram, ho demostra també el fet que, davant de la situació d’alarma en què es troba l’estat, la compareixença reial, buida de continguts, del passat dimecres —amb el so de fons d’una immensa cassolada— hagi servit només per posar en pràctica l’estratègia dels calamars. En aquest cas, la tinta ha estat el mantra tan conegut de l’apel·lació a la unitat com a via per a superar la crisi (per molt que els metges diguin el contrari: que cal mantenir-nos separats i cadascú a ca seva per evitar un mal pandèmic major). Costa que el borbó es decanti mínimament d’aquesta idea obsessiva, la de la unitat indissoluble de la pàtria, fins i tot davant d’un virus que, per molt que no entengui de fronteres, demana l’aïllament com a mesura efectiva per a lluitar-hi i no pas bravejades nacionalistes hispàniques. No som gaire lluny del discurs que el monarca va perpetrar el 3 d’octubre de 2017, en què la idea de l’Espanya Una justificava la repressió contra les persones que, amb el seu vot, no ho veien de la mateixa manera.

WhatsApp Image 2020-03-19 at 00.33.10Sigui com sigui, i gràcies —tornem-ho a dir— a la premsa internacional i a alguna capçalera que, dins l’estat, sembla no voler exercir el trist paper de ser la veu de son amo, a poc a poc hem anat coneixent detalls que contribueixen a posar en qüestió la monarquia espanyola, sobretot la família que n’ocupa el tron —amb alguns parèntesis històrics més que significatius— des que Felip V va guanyar la guerra de Successió al segle XVIII. La manera d’actuació borbònica aquests dies ens pot recordar en més d’una ocasió l’omertà, aquesta mena de llei del silenci d’origen sicilià. Qui estigui interessat a conèixer un poc més a fons aquesta famiglia d’origen francès no ho tindrà gaire fàcil a nivell estatal. La bibliografia que han generat ha estat, gairebé sempre, laudatòria; hagiogràfica fins i tot. Fins no fa gaire temps (abans de l’abdicació de Joan Carles I), calia recórrer a fonts d’informació estrangeres per poder fugir dels discursos unidireccionals. En l’era d’abans d’internet, s’explica fàcilment que, amb la propaganda oficial i oficiosa del règim, la família reial es presentés com una institució modèlica i moderna. Un model a seguir. Així i tot, hi havia —encara hi són— tres llibres que trencaven aquesta visió monolítica i idealitzada, més pròpia de Disneylàndia que no pas d’un estat del segle XXI. Cada dia que passa, es demostra que ens trobam davant d’un immens decorat de cartró pedra, amb una cort de tramoistes que, per interès, el mantenen com a escenari on desenvolupar la col·lectivitat.

coppercopEl primer dels títols que cal citar és Un rei cop per cop (Kalegorria, 2001), de Patricia Sverlo, una biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. Quan el vaig llegir tot just començava aquest segle i no n’hi havia versió catalana. El llibre, de fet, passava de mà en mà com si d’un material perillós i clandestí es tractés. En haver-lo acabat, alguns assumptes tèrbols van passar a associar-se directament amb el rei «campechano», començant per la mort «accidental» del seu germà en els anys de l’exili (amb què desapareixia un competidor directe per la corona), passant per la formació que va rebre de la mà de Franco (tot traint son pare), fins a convertir-se en l’hereu del règim, després d’haver jurat fidelitat als principis del Movimiento i al dictador (és ben conegut que encara ara no permet que, davant d’ell, es parli malament de qui va dirigir Espanya durant quaranta anys gràcies a un cop d’estat), per acabar amb els poc clars fets del 23-F, on va jugar un paper que permet tot tipus de sospites i que, de fet, el van lligar a l’estat constitucional del 78 en un moment en què el suport a la monarquia no era gens clar. Tot i que no en constituïa el centre d’atenció, el llibre d’Sverlo —evidentment, l’autor o autora del text va haver de recórrer al pseudònim— també donava compte del costum reial de col·leccionar amants, molt abans que la famosa Corinna Larsen es donés a conèixer.

pilotesLa tendència de Joan Carles i, de fet, dels borbons en general, de deixar-se endur pels baixos instints de la passió queda demostrada amb escreix en un altre llibre, el segon que avui ens interessa, el títol del qual és prou representatiu: Els borbons en pilotes (Cossetània, 2012). En aquest cas, l’obra —signada per diversos autors, responsables dels textos i dels dibuixos— es centra en tota la dinastia i fa un recorregut cronològic, ben prou documentat, per la vida sexual d’algun dels seus membres més distingits en aquest àmbit. Així, el lector pot fer-se una idea de la fogositat, entre d’altres, d’Isabel II. Sembla que la reina seleccionava personalment els membres de la guàrdia reial els quals, entre d’altres missions per salvaguardar la pàtria, havien de satisfer la il·limitada passió règia. Un altre personatge interessant de la nissaga va ser Alfons XIII, que passarà a la història no només perquè, en part, gràcies a ell va arribar la segona república espanyola, sinó perquè posseïa una de les grans col·leccions de cinema pornogràfic de l’època. A més, va ser un pioner del setè art espanyol des del moment en què va ser el productor de les tres primeres pel·lícules del gènere X rodades a l’estat: El confesor, El consultorio de señoras i El ministro, els títols de les quals permeten de fer-se una primera idea de la temàtica que tracten els treballs. Per cert, si no vaig errat, els documents es conserven a la filmoteca de València. No sé, però, si és fàcil o no consultar-los i en desconec, també, la vàlua artística (tot i que no crec que en tenguin gaire).

cruzadosFinalment, hi ha un tercer llibre, amb què tancam la trilogia borbònica, que ens permet d’endinsar-nos, lluny dels discursos oficials, en un aspecte clau de la biografia de Joan Carles I, aquell que li va permetre d’assolir el poder quan, per lògica, des de la fugida d’Alfons XIII, els borbons poc o res tenien a veure amb Espanya. Tot i que és l’únic dels títols que hem citat que encara no hem pogut llegir —és, per variar, al munt dels llibres eternament pendents—, la sinopsi que hi apareix i allò que n’han dit algunes ressenyes, ens indiquen que a El rey de los cruzados (Flor del viento, 2007), de Rafael Borrás, es fa un recorregut per un aspecte que ja havia tractat Un rei cop a cop, tot i que ampliant-lo: la connexió del borbó amb el règim franquista, del qual n’acaba esdevenint hereu.

reincidentLes tres lectures són força recomanables. No sé si els lectors d’aquests xalandrots acostumen a llegir escoltant música. Hi ha de tot, com sempre, des d’aquelles persones que necessiten un silenci absolut per a fer-ho fins a les que són capaces de concentrar-se en un llibre amb qualsevol estil musical de fons. Amb una trilogia com la que acabam de comentar, a més de les poc recomanables marxes militars, hi lliga a la perfecció el disc El reincident (2018) de Valtònyc, acompanyat de la cançó col·lectiva, de títol premonitori, «Los borbones son unos ladrones», amb què un col·lectiu de músics manifestava el seu suport al raper que ara mateix es troba confinat a Bèlgica (i també a altres víctimes de la censura, com Pablo Hasel i el grup La insurgencia). A qui no li agradi el rap, potser ja li anirà bé el pop suau i sense cebes —qualsevol diria que estem parlant de menjar, en tost de música— de «Corrina, corrina», una peça típicament sixties en la interpretació que en fa Ray Peterson, o la cançó que, amb el mateix títol, va fer Bob Dylan (i que és, òbviament, molt millor). Per als masoquistes i friquis musicals, sempre hi ha la possibilitat d’escoltar alguna de les cançons (permeteu-me la llicència) que va interpretar o perpetrar la coneguda actriu (permeteu-me-la una altra vegada) Bárbara Rey. No en farem cap acudit fàcil amb el cognom i ens limitarem a dir que moltes d’elles són mostres exemplars d’allò que s’ha anomenat spanish bizarro.

No sé si després del darrer escàndol reial acabarà passant res de significatiu. És fa molt difícil albirar la caiguda de la monarquia espanyola. Segurament perquè, si ho fes, la desfeta no només arrossegaria els borbons. Com hem dit, aquesta institució representa un règim polític que és, en molts aspectes, un hereu directe del franquisme. Per molt que, com afirma el polític i catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Girona Joaquim Nadal (una persona gens sospitosa de cap mena de desafecció) al número de febrer de la revista L’avenç, «la transició espanyola no va ser ni exemplar, ni modèlica, però va ser la que va poder ser ateses les circumstàncies històriques, i d’aquesta realitat no es pot inferir frívolament que el règim del 78 és una herència contaminada del franquisme», el fet que al mateix article, un parell de paràgrafs abans, afirmi que «la confessió explícita de Juan Carlos I de Borbón als més alts mandataris dels Estats Units en el sentit que, de cap de les maneres, no cometria l’error del seu avi de convocar unes eleccions municipals en un contexts de ruptura que poguessin tenir un caràcter plebiscitari per a la monarquia», serveix per posar en dubte que tot plegat no fos un gir lampedusià amb què el règim quedés atado y bien atado. En aquest sentit cal interpretar la confessió d’Adolfo Suárez respecte del referèndum monarquia/república, que no es va fer perquè l’haurien perdut, per la qual cosa el rei va venir per imposició de les velles estructures de l’estat.

felipeortegasmithEn dies com aquests és molt fàcil deixar-se temptar pels jocs de paraules que relacionen la corona amb els virus. Hi ajuden, entre d’altres, el record d’imatges com la que mostrava, recentment, Felip VI saludant, amb un gran somriure, l’il·lustre Ortega-Smith, portador de la Covid-19 i, també, d’un altre virus letal que caldria erradicar, el del feixisme. No és, però, la intenció d’aquestes línies que acabau de llegir caure en l’humor fàcil, sinó plantejar algunes lectures —tres, en aquest cas— amb què disposar de noves perspectives des de les quals enfrontar-se a la realitat que ens envolta. Res més.

Share Button

Un comentari

  • margarita ballester figueras

    22 Març, 2020

    Enhorabona per aquest article estimat Isma

Deixa un comentari