És millor consumir-se que no pas desaparèixer lentament

Seattle_Music_Scene_Exhibit_3,_EMP_Museum

Acab de passar una llarga temporada, que s’ha acabat amb l’arribada de la primavera, en què m’han acompanyat amb insistència els treballs discogràfics, entre d’altres, d’Alice in Chains —sobretot l’immens Dirt, (Columbia, 1992) i l’emocionalment esfereïdor Unplugged (Columbia, 1996), que tot just he descobert enguany—, de Soundgarden —especialment els conegudíssims Badmotorfinger (A&M, 1991) i Superunknowun (A&M, 1994)— i Nirvana —un poc de Nevermind (DGC, 1991) i un molt de l’extraordinari MTV Unplugged in New York (Geffen Records, 1994). Aquests grups encapçalaren la fornada d’allò que, en el seu moment, es va conèixer com a grunge, un fenomen musical paradigmàtic del començament de la dècada dels noranta del segle passat, situat bàsicament a la ciutat nord-americana de Seattle. Casualitats de la vida, el passat 5 abril es compliren vint-i-cinc anys del suïcidi de qui va ser la gran icona d’aquest moviment, Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, un fet que inicià la decadència del grunge, després d’haver viscut dies de vi i roses. Com no podia ésser d’una altra manera, la culpa d’aquesta dèria musical per la qual he passat (la febrada encara no ha desaparegut del tot, però sí que ha anat molt a menys), prové de la lectura d’un llibre, Todo el mundo ama nuestra ciudad, de Mark Yarm (Es Pop, 2015, en traducció d’Óscar Palmer Yáñez). No és la primera vegada, i no en serà l’última, que les pàgines amb lletra impresa m’han empès a la descoberta de noves propostes sonores.

61QctcizRzL._SX345_BO1,204,203,200_A aquesta obra voluminosa, de gairebé sis-centes pàgines (que, per cert, passen volant), hi vaig arribar després d’haver llegit Tocats de l’ala, d’Oriol Rodríguez (Contraediciones, 2018), un llibre que intenta explicar la història de l’anomenat rock català a partir dels testimonis de la gent que el va viure en primera persona. És un treball que, sobretot a nivell d’estructura compositiva, beu d’altres referències, especialment de Por favor, mátame. La historia oral del punk, de Legs McNeil i Gillian McCain Yarm (Libros Crudos, 2016, en traducció castellana d’Antón López) i de l’obra de Mark Yarm que hem citat fa un moment, el subtítol de la qual no deixa lloc, tampoc, a cap mena de dubte: «Una historia oral del grunge». Aquesta manera de construir el relat (que també em recorda, salvant les distàncies, la manera de fer d’autors com Svetlana Aleksiévitx, tot i que sense fer-hi intervenir la veu narradora) és més que efectiva si es fa com toca, és a dir, si es teixeix un bon fil conductor i els textos hi flueixen, combinant informació i entreteniment. Si el resultat reïx, com és el cas del llibre de Yarm, el lector ho agraeix.

Així, Todo el mundo ama nuestra ciudad recorre la història d’una etiqueta, d’un estil musical dins del marc general del rock, des dels inicis d’un so caracteritzat per mesclar punk amb elements metàl·lics, que es combinaven amb unes lletres depressives, que traspuaven el desencís social d’una joventut a qui havien pres qualsevol expectativa digna de futur, en un indret devastat anímicament, Seattle, on el somni americà havia esdevingut malson, fins a acabar, després de passar per les mans de la indústria musical, convertida en un producte per a les masses, després de fer-ne un calaix de sastre sonor, amb una sèrie de grups que arrasaren a les llistes d’èxits de tot el món. Finalment, aquesta escena grunge, un cop espremuda, va desaparèixer fagocitada per altres etiquetes comercials d’existència també efímera (el Britpop dels Oasis, el pop-punk de gent com Green Day o The Offspring, per citar-ne un parell), quan ja no se’n va poder treure més suc econòmic. En llegir el llibre, el lector es pot fer la idea que es troba davant de la típica història d’ascens i caiguda: arribar a dalt de la fama és relativament fàcil; mantenir-s’hi és gairebé impossible. I ja sabem que, com més amunt es puja, pitjor sol ser la davallada: l’hòstia, quan major és l’alçada, és més gran.

La llista de testimonis que apareixen a les pàgines del llibre és enorme. Provenen de tots els àmbits implicats en el grunge, tot i que hi destaquen les persones relacionades amb la indústria musical i, sobretot, els membres de les innumerables bandes de l’època. Ens trobam davant d’un número ingent de músics. No hi ha grup del qual no es parli. I, per variar, arran del que van explicant els protagonistes de l’escena, sempre hi ha algun nom que acaba caient de l’ase, rebolcat dins el fang. Bocamolls, n’hi ha per tot. En aquesta ocasió, qui millor fa els honors d’aquest mèrit dubtós és, amb diferència, Courtney Love. Cada vegada que obre la boca, intentant escandalitzar i fer irradiar el seu egocentrisme, s’acaba convertint en una caricatura del personatge que ella mateixa vol construir.

Així i tot, malgrat la llista pròdiga de veus a partir de les quals es teixeix el relat del llibre, hi he trobat a faltar un nom. Gairebé no se’n parla i, pel que tenc entès, tot i no formar part directament del moviment, hi incidí de manera important. Em referesc a Neil Young, a qui es va batejar com el padrí del grunge i que hi va contribuir musicalment amb la gravació, al costat de Pearl Jam, que hi actuaren com a banda d’acompanyament, d’un disc magnífic, Mirror Ball (Reprise, 1995). D’altra banda, la connexió del canadenc amb l’escena de Seatle també és coneguda perquè el vers «it’s better to burn out than to fade away», de la cançó «Hey Hey, My My (Into the black)», apareguda al disc Rust Never Sleeps (Reprise, 1979), es va fer famós des del moment en què es va fer públic que Kurt Cobain l’havia emprat a la seva nota de suïcidi. Traduïda maldestrament al català, per cert, dona títol a aquest xalandrot.

Les paraules de Neil Yong, «és millor consumir-se que no pas desaparèixer lentament», podrien ser, a la pràctica, un bon resum del que va ser el grunge. Tot i que la gran majoria dels grups d’aquest moviment fugien dels tòpics hedonistes del rock, la veritat és que allò que va passar a Seattle encaixa amb la coneguda tríada del sexe, drogues i rock and roll, sobretot amb les dues darreres, però amb una actitud i maneres de fer molt diferents a les que mostrà, per exemple, l’escena sleazy de Los Ángeles, en què el tòpic es va viure molt més a fons. Potser seria més adequat relacionar el grunge amb un altre clixé, també força conegut, el de viure ràpid, morir jove i deixar un cadàver bonic.

De morts, per cert, n’apareixen uns quants, per les pàgines del llibre. Potser és en l’únic aspecte en què el relat frega el sensacionalisme, sobretot en parlar de les darreres hores de vida de Kurt Cobain, líder de Nirvana i, fins a un cert punt, en abordar el decés de Layne Staley, cantant dels Alice in Chains. Ara bé, la més dura i colpidora de les que s’hi expliquen és la de Mia Zapata, cantant de The Gits, brutalment violada i assassinada el 1993. I no hi apareix, perquè va succeir després de la publicació del llibre —la qual cosa, però, fa més punyent  el fet de llegir-hi les declaracions—, la de Chris Cornell, cantat de Temple of the Dog, Soundgarden i, posteriorment, d’Audioslave, traspassat tot just farà un parell d’anys, el 17 de maig de 2017.

640px-Seattle_Kerry_Park_Skyline

Com passa habitualment, la fama que van viure alguns dels conjunts amaga una escena que era pròdiga en propostes musicals, en què s’hi amaga més d’una joia discogràfica a l’espera de ser degustada pels paladars musicals més exigents. Una manera interessant de conèixer els orígens i la varietat d’aquest moviment és fer-ho a partir de dos discos recopilatoris, que es citen a Todo el mundo ama nuestra ciudad, per, després, anar estirant aquells fils musicals que cadascú consideri més interessants. D’una banda, Deep Six (C/Z Records, 1986), que ens trasllada a la prehistòria del grunge de la mà de Green River, The Melvins, Malfunkshun, Soundgarden, Skin Yard i The U-Men (aquests darrers, els encarregats d’encendre, literalment, l’escena musical de Seattle, tal i com s’explica al principi del llibre). De l’altra, Sub Pop 200 (Sub Pop, 1988), un treball que reflecteix, a través d’un segell clau en el boom musical de Seatle, una nòmina de grups que inclou la majoria de les formacions que feren part de la primera divisió qualitativa (que no té perquè ésser la més coneguda pel gran públic) d’aquest panorama musical: Tad, Nirvana, Mudhoney o Screaming Trees, entre d’altres. Farem bo, per tant, si al marge de Pearl Jam, Alice in Chains, Soundgarden o Nirvana, aprofitam les referències que ens ofereix aquest llibre per conèixer i endinsar-nos en altres propostes musicals tant o més interessants del grunge, com les que ens oferiren, per exemple, Mother Love Bone, Temple of the dog i la resta de grups que hem anat citant al llarg d’aquest text.

Tant si ens resulta atractiu aquest tipus de música com si no, crec que l’interès sociològic d’allò que explica l’obra de Yarm és evident. Com ja hem comentat, veure com una petita escena local és fagocitada per la indústria musical, que la degluteix ràpidament (sense que importi gaire que al darrere dels grups hi hagi persones, algunes de les quals no van ser capaces d’aguantar la pressió a què van ésser sotmeses), de tal manera que tot just en trobam la continuïtat, fins als nostres dies, de Pearl Jam o Alice in Chains (fent, açò sí, discos més que dignes), és un exemple que es pot extrapolar a molts altres àmbits de la cultura de masses, a més de ser una lectura mirífica a l’hora de desmuntar el mite del somni americà, a partir de com expliquen que el van viure la majoria dels músics participants al llibre: tot i cercar la fama, queda clar que no s’imaginaven el preu tan alt que calia pagar per a aconseguir-la. Reinterpretant el mite fàustic, sembla que surt més a compte pactar amb el diable que no pas amb les grans corporacions de la indústria musical.

Share Button

Deixa un comentari