Com fomentam la lectura?

1024px-Almeida_Júnior_-_Reading_-_Google_Art_Project

Les dades, de 2017, ens les proporciona el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres, impulsat per la Federació de Gremis d’Editors. Ens diuen, per exemple, que un 60% de la població estatal inclou la lectura entre les seves activitats d’oci, una tercera part de la qual s’hi dedica a diari. També, sabem que quatre de cada deu persones no llegeixen mai. De xifres, n’hi podem trobar d’altres, força interessants: hi ha més dones que homes lectors, seguim llegint en paper, compram majoritàriament en llibreries (i no tant per internet) i, de llibres, ara n’adquirim més que abans, tot i que gairebé la meitat dels títols siguin dels mal anomenats de text (perquè, de lletra escrita, no en tenen tots aquells que es poden llegir?). Del ball de números, voldria destacar dos aspectes: primer, el percentatge de gent que no llegeix mai (quatre de cada deu) i, segon, que els lectors de pedra picada, els que s’hi dediquen a diari, representen —si no he fet els càlculs malament— una cinquena part del total de la població (som, perquè m’hi incloc, una minoria social!). Les dades són objectives. No ho és, però, la valoració que en podem fer. Com sempre, amb l’aigua a la meitat (seixanta a quaranta, en aquest cas), hi ha qui veu el got mig ple i qui el veu mig buit.

Em mullaré. Davant de les visions catastrofistes, que consideren que el panorama dibuixat per les dades que acabam de citar és un desastre o, si més no, és insatisfactori perquè —venen a dir— llegim poc i, en conseqüència —i perdonau-me l’exageració—: què es pot esperar d’una societat que tendeix a la barbàrie, que es fa enfora dels llibres com de la pesta? Crec que, per començar, cal relativitzar la situació, perquè la realitat mostra suficients elements que conviden a l’optimisme. M’explic: si, malgrat l’aferrissada competència que signifiquen altres formes d’oci (especialment les que emanen de tota mena de pantalles), encara hi ha dos terços de la població que reconeixen la lectura com a font d’oci, en tenim molt de guanyat. David Foster Wallace, a l’assaig E unibus pluram, explica el perquè d’aquest estat de coses: la televisió comercial ha format un tipus de consumidor cultural passiu (vessut i infantil, en diu) que identifica art amb plaer i manca d’esforç. Com que la lectura demana una posició activa i ofereix, segons l’escriptor nord-americà, una combinació de dolor i goig (un poc més del primer que no pas del segon), no ens ha d’estranyar que «intentar llamar la atención de los lectores de hoy implique una dificultat imaginativa e intelectual sin precedentes». L’assaig fosterwallacià és de 1990. No sé què n’hauria dit si encara fos viu i l’hagués escrit la setmana passada. Segurament, hi hauria hagut d’afegir, a la cultura televisiva, el cinema comercial i l’entreteniment que es consumeix al mòbil, les tauletes tàctils i els ordinadors, per evidenciar que la competència amb què s’enfronta la lectura és encara major que fa tres dècades. En aquest context, que actualment hi hagi un seixanta per cent de lectors no deixa de ser un èxit, fins i tot sense entrar en l’anàlisi qualitativa d’aquestes dades (què i com llegeixen, per exemple), la qual cosa matisaria, i molt, el panorama que estem descrivint de manera general i, per tant, esquemàtica.

A més, si ens ho miram des d’una perspectiva històrica, resulta que mai no havíem estat tan bé com ara. No cal anar gaire enfora per trobar índexs enormes d’analfabetisme entre la població, uns temps en què la poca gent que es podia permetre el luxe de llegir, en feia, d’aquesta activitat, una marca de distinció social. Potser fora bo recordar el que va contestar recentment Joan Francesc Mira en una entrevista publicada a l’Ara Llibres (el nou de març d’enguany) quan li demanaren si la creixent cultura audiovisual era una amenaça per a l’escrita: «La gent que no alça el cap de les pantalles, ¿fa 50 o 60 anys, quantes hores passava llegint? Poques, veritat? Doncs això, hem reduït una cosa que no existia. És que vivim de tòpics». De fet, abans, tot responent una altra pregunta, en aquest cas sobre la menysvaloració de la cultura clàssica, l’intel·lectual valencià afirmava: «Això és un tòpic del pessimisme de moda, perquè sembla més progre. Que si cada vegada es llig menys, que si la literatura no té interès, que si els clàssics no interessen… És simplement fals: els clàssics tenen molts lectors, i la bona literatura també». Amb les dades a la mà, sembla que almenys una part de les queixes sobre les mancances lectores de la població tenen més a veure amb allò tan conegut de la cançó de l’enfadós que no pas amb la realitat.

Ara bé, també és cert que sembla la cosa més lògica i legítima del món voler homologar-se a les xifres europees, els percentatges de lectura de les quals estan uns quants punts per sobre dels nostres. Però em deman, provocativament, si aquesta visió del que passa al nord dels Pirineus no deixa de ser, també, tòpica. Açò de creure que, per allà dalt, la gent és «neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i que, per aquí baix, els mediterranis ens movem en la brutor, tristor i salvatgia, no és res més que un enfilall d’estereotips sense una base consistent. Bé, sigui com sigui, per molt que a les nostres latituds tinguem més hores de sol i un clima que, també, pot incidir —no ho dic de broma—, com segur que ho fan altres factors socioeconòmics i culturals (el monocultiu turístic, per citar-ne un d’important), en la desafecció a la lectura, em sembla lícit aspirar a ser com la resta d’europeus en aquest àmbit. Perquè, com a escriptor, m’interessaria tenir el major número possible de lectors (entre d’altres condicions avantatjoses que tenen els autors hiperboris i que per aquí són escasses, quan no inexistents) i, per què ens hem d’enganar, veure com van les coses per Escandinàvia en el món literari fa molta enveja. També, com a docent, voldria ajudar a fomentar els hàbits lectors dels alumnes, a augmentar-ne la xifra, des del convenciment dels beneficis que aquesta activitat reporta a les persones.

Dels dos àmbits que acab de citar, em centraré en el món de la docència (aquell en què, per cert, hi ha un forat negre —les paraules són de Miquel Àngel Maria— pel que fa als lectors: els adolescents). Ho faré partint d’una pregunta que és la clau de volta de tota la reflexió que ve a continuació: de quina manera, des dels centres educatius —especialment els de secundària i batxillerat, els que conec de primera mà— contribuïm a formar lectors i, en conseqüència, a millorar els índexs de lectura? Apriorísticament, aquest és un objectiu explícits de la normativa educativa (a més d’una dèria personal meva). La tasca, però, no és fàcil. En primer lloc, perquè hi influeix un ambient, un context social, que no posa les coses fàcils. Ja hem dit que la competència d’altres formes d’entreteniment és ferotge i que l’esforç no és un valor connotat positivament per una gran part de la població (l’èxit dels talent shows televisius o dels influenciadors internàutics ho demostra). No és fàcil remar a contracorrent. I més si hi afegim el fet que la societat defuig la seva responsabilitat en aquest àmbit (com en tants d’altres, per cert). Se’n desentén i l’encoloma, gairebé tota, al sistema educatiu. Com si el foment i la formació dels lectors adolescents fos una tasca, sobretot, de les escoles i els instituts (tot i que seria injust no afegir aquí les biblioteques públiques). Quan, per exemple, veure que a casa els pares llegeixen o, perdonau-me l’animalada, que les càmeres mostressin a Leo Messi, per citar algun nom de futbolista famós, a l’hotel de concentració, abans d’un partit transcendental, llegint un llibre per a relaxar-se (de Borges o de Cortázar, per citar dos  autors argentins; Alejandra Pizarnik potser fora demanar massa), seria molt més efectiu que dedicar-hi vint hores lectives.

Malgrat aquestes mancances, diguem-ne externes, des dels centres educatius hi treballam, a favor de la lectura. Aquí, però, és necessari diferenciar, d’una banda, entre el que podríem anomenar la lectura instrumental (aquella que serveix per a treballar la comprensió i l’expressió textuals) i, de l’altra, la lectura estètica (és a dir, aquella encaminada al gaudi). Ambdós vessants són presents als centres —de manera indissociable sempre que es pot— a partir del treball per competències clau (així les anomena la Lomqe, l’actual marc legal educatiu) a la secundària i al batxillerat. Així, la lectura instrumental va lligada a la competència lingüística, aquella en què es treballen les destreses bàsiques: parlar, llegir, escriure i entendre textos, les quals han d’assolir tots els alumnes. Aquesta és una competència que no acaba d’estar ben entesa en alguns àrees del coneixement, sobretot de l’àmbit científic. Hi ha qui afirma que tenim escoles del segle XIX, professors del segle XX i alumnes del segle XXI, la qual cosa potser explicaria, per exemple, l’endèmica concepció dels departaments com a petits regnes de taifes en què els sabers són compartiments estancs, que no es relacionen entre ells. La feina per competències cerca trencar aquests murs. Per açò, els currículums expliciten que tots els departaments han de treballar la comunicació lingüística, no només els de llengües: les matemàtiques, la física, la química, la biologia, per citar-ne algunes, han de fer-hi feina també. Quan açò es faci bé, segurament deixarem d’escoltar, a les reunions d’equips docents, comentaris de professors que es queixen que els seus alumnes no entenen els enunciats dels problemes, com si no en fossin responsables. Potser són els mateixos que deixen anar, sense empegueir-se, que no pot ser que facem llegir llibres sencers als alumnes de ciències, que prou feina tenen amb les matèries específiques per haver de perdre el temps amb les lectures. Hi ha qui potser pensarà que aquesta és una conseqüència de la crisi de les humanitats. En part sí, però potser també caldria tenir en comptes que la cultura científica no passa tampoc per una bona època, en detriment de l’utilitarisme productiu que emana dels plans d’estudis vigents. Però, en tost de veure-ho, és més còmode dedicar-se a les lluites intestines: divide et impera. Hi ha massa envans als instituts. Els mentals, per desgràcia, són els més mals de tombar. Perdonau que m’hagi esbravat aquí, importunant-vos amb batalletes laborals, però necessitava deixar-ne constància.

taula rodona LECTURA- Blanca Ripoll_Página_2Realment, però, quan ens referim a la defensa de la lectura en tant que gaudi, ens convé parlar d’una altra competència clau, que passa de manera més discreta pels currículums, que es refereix a la consciència i expressió culturals. És la que ens interessa aquí, perquè treballa, entre d’altres aspectes, el foment dels hàbits lectors i, per tant, connecta amb la manera de llegir que hem anomenat estètica. Als centres educatius, sobretot, ens hi dedicam els departaments de llengües. Com sempre, hi ha moltes àrees de millora. Per exemple, no ajuda a fomentar la lectura com a font de plaer partir d’uns currículums que prioritzen el vessant historiogràfic dels textos (que hi ha de ser, d’altra banda) o la tendència d’una part important dels docents de fomentar els continguts memorístics per damunt dels procedimentals. En aquest sentit, som al segle XIX encara: valorar a tant el quilo, és a dir, fomentar les empollades, dificulta, i molt, treballar a fons els hàbits lectors. Cream alumnes que són instruments de repetició massiva, incapaços de pensar per si mateixos, convençuts, a més, que estudiar i aprendre consisteix a repetir exactament allò que han dit o escrit uns altres, que vomiten uns continguts que, unes hores després, hauran oblidat. Açò fa que, entre d’altres coses, sigui molt difícil treballar coses tan elementals com, per exemple, aprendre a llegir com cal la poesia (per ella mateixa i no només com a testimoni de la producció d’uns determinats autors d’unes èpoques concretes). Tampoc no hi ajuda el reduccionisme de les lectures obligatòries i els interessos editorials que mouen. No pot ser que llegir acabi essent com muntar un moble d’Ikea: amb unes instruccions úniques per a tothom, sense camp per a la creativitat. D’altra banda, però, cal fer constar que, amb les ràtios i les hores de càrrega lectiva amb què fem feina, és fa difícil introduir maneres innovadores i, sobretot, efectives que ajudin a assolir l’objectiu d’engrescar els lectors.

Taula rodona Blanca Ripoll - pagina 3Com es compensen aquestes mancances? La resposta pot semblar fàcil i senzilla, però no ho és de cap de les maneres. Hi ha força teoria didàctica al respecte, però sempre topa amb la realitat de la pràctica. Tot i que no en tenc cap evidència científica, estic convençut que la millor manera d’empeltar l’hàbit lector és vivint la literatura, transmetent-ne la passió. És així com m’hi vaig enganxar. La connexió empàtica amb el lector n’és la clau. Ho recull, açò, el marc legal amb què treballam? No ho veig gens clar. Hi ajuden, també, altres experiències vivencials, com acostar els escriptors a les aules (no és la meva intenció penjar-me cap medalla, però, per exemple, els recitals poètics que fèiem al meu institut han estat valorats molt positivament pels autors i pels alumnes) o les múltiples activitats que organitzen les biblioteques escolars, tot i estar mal dotades, gràcies a l’esforç titànic i generós d’alguns docents convençuts de la seva importància. Malauradament, els currículums actuals fan difícil de compaginar-ho tot. De fet, tenim un problema en la concreció curricular. M’explic: les competències claus són clares. En el bot al currículum, quan especificam com les assolirem, ja perdem alguns llençols. En arribar a la pràctica de l’aula, ens en manca més de mitja bugada. Detectam que, entre d’altres aspectes, els docents no estem ben formats en aquest àmbit (per no parlar d’aquells casos, qualcun n’hi ha, en què els encarregats de fomentar l’hàbit són gent que no acostuma a llegir i fan la feina des de l’asèpsia desmotivadora). Cal, com he dit fa un moment, viure la literatura. És la millor manera de transmetre-la. No crec, però, que el sistema educatiu hi estigui preparat. No ho fomenta. No li interessa (crear persones amb criteri propi, que pensin?). Només des de la passió, els alumnes podran gaudir de la lectura, podran estar disposats a esforçar-se per a treure el suc d’un text. Sabent que, a canvi, en rebran una satisfacció intel·lectual directament proporcional a la feina esmerçada, que cap altra mena d’entreteniment els donarà. Hi connectaran. Aquesta és la manera.

Vet aquí una aproximació, des del meu àmbit acadèmic, a la defensa i promoció de la lectura. Al final, contravenint la intenció inicial d’aquest discurs, he acabat fent allò de què em volia allunyar: una mena de memorial de greuges, que hi són, però que potser amaga tots els elements positius que la docència implica en aquest camp, que també n’hi ha. I tot, per arribar a la conclusió que, a pesar del context, que no hi ajuda, fem el que podem. Que no és poc.

Share Button

Deixa un comentari