El drama dels nostres clàssics teatrals

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

71WQFf+AZKLEl fet que, durant gran part del set-cents, Menorca s’imbricàs en dinàmiques sociopolítiques diferents a les de la resta dels territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa (pel fet de romandre, bàsicament, però no només, sota sobirania britànica), va permetre de desenvolupar-hi una cultura il·lustrada, amb tota normalitat. Açò va fer que «l’obertura a Europa», com afirma Josefina Salord a La il·lustració a Menorca, es dugués a terme «des de la pròpia personalitat cultural i lingüística, cosa que implicà l’ús i el prestigi del català com a llengua de cultura». Jordi Carbonell el batejà amb un terme ben clar, el «període menorquí de la literatura catalana». I el va ser, per dos motius. Primer, perquè a la nostra illa, a diferència de la resta de territoris catalanòfons, que es trobaven sota sobirania francesa o espanyola (aquests darrers, per tant, sotmesos als Decrets de Nova Planta), es va poder desenvolupar, des de la més absoluta normalitat lingüística, una activitat cultural que abastà tots els camps del coneixement, no només el literari. Segon, perquè els fruits d’aquest període són d’una importància i qualitat fora dubtes. Les tres generacions que conformen el grup il·lustrat menorquí van desenvolupar una tasca que, a mesura que els estudis acadèmics hi han anat aprofundint, s’ha mostrat central en el marc de la cultura catalana de l’època. Però aquest coneixement no està prou estès entre el gran públic, sobretot fora de l’illa i, especialment, a Barcelona, l’epicentre de la nostra cultura.

Un exemple concret de tot plegat: ara que acabam de commemorar l’any Fabra, potser no hi és de més recordar que, abans que l’insigne lingüista dotés de forma efectiva la llengua catalana amb tots els instruments necessaris per a la seva codificació, Antoni Febrer i Cardona ja havia elaborat una proposta semblant, de base il·lustrada, per donar al català tot allò que necessitava per a esdevenir vàlid per a la literatura i la cultura. Ho va fer des de l’illa, però amb un projecte, tan ambiciós en la forma i en el fons com el que va culminar Fabra en què, segurament, el context sociopolític de l’illa, sota sobirania borbònica quan el nostre gramàtic va desenvolupar la seva tasca, va fer que la proposta del maonès no reeixís. És remarcable, a més, el fet que Febrer i Cardona adreçàs el seu projecte a tota la comunitat catalanoparlant, la qual cosa implica la consciència de la unitat lingüística, dada que no és banal en el marc de l’edat moderna, en què la descohesió territorial de la corona catalanoaragonesa, derivada de la divisió en virregnats, havia fet aparèixer les denominacions particulars de la llengua catalana. Més d’un gonella hauria d’aprofundir en el coneixement de l’obra gramatical del gramàtic menorquí. Se’n solen omplir la boca, de Febrer i Cardona, però només per acabar amollant una barrabassada darrere una altra, segurament perquè no han llegit enllà del títol d’un parell d’obres, aquelles en què apareix la denominació «llengua menorquina», una denominació particular, sí, però en tant que pròpia de tots els catalanoparlants, com bé s’encarrega d’explicar el nostre il·lustrat a bastament.

Un altre àmbit de què convé parlar respecte del desconeixement de la cultura de la il·lustració és el del teatre. Joan Ramis és l’autor més important de la dramatúrgia catalana del segle XVIII. És el nostre Racine, per a entendre’ns (i aquesta comparació la faig molt seriosament). I Lucrècia n’és l’obra mestra, un clàssic absolut de la nostra literatura. Però el segle de les llums, a nivell de divulgació general, ocupa un espai secundari en la historiografia literària. Es veu que no és prou atractiu. No sé fins a quin punt, en aquest sentit, els prejudicis posats en circulació per la Renaixença i el Romanticisme, encara aguanten. Possiblement, açò explica que manquin edicions a partir de les quals accedir amb facilitat a les obres d’aquest període. En el cas de Joan Ramis, aprofitant que aquest 2019 es commemora el bicentenari de la seva mort, la mancança quedarà coberta: tindrem, per primera vegada, una edició com cal de l’obra teatral completa de l’autor i, per arrodonir-ho, es publicarà Lucrècia en dos formats: un primer, respectuós amb el text clàssic (que posarà al dia l’edició que en va fer Jaume Gomila) i, un altre, amb una versió actualitzada de l’obra, que farà part de la col·lecció «Tast de clàssics» de l’editorial Barcino. En aquest sentit, i respecte de Ramis, ens aproximarem a una certa normalitat pel que fa a l’accés a l’obra escrita, de la mà d’editorials potents, de Barcelona, que arriben fàcilment a tot el territori. Com ha de ser.

LaTrup_Lucrecia-13

Ara bé, els textos teatrals volen, també, els escenaris. Les representacions dels clàssics d’una cultura que es vol normal han de posar-se a l’abast del públic amb una certa regularitat. Amb Ramis, hem tingut sort de la companyia teatral La Trup i la seva antològica Lucrècia, una obra que ha rodat força, tot i que no sempre amb el protagonisme que mereixia. Estem parlant d’un clàssic absolut de la nostra dramatúrgia que, per tant, s’hauria de representar damunt dels escenaris més importants del país. Ho ha fet, per exemple, a Maó i a Palma, als respectius teatres principals. València, lamentablement, sembla que és, encara, un món apart. Però: i Barcelona? Ja va ser un èxit que La Seca Espai Brossa n’acollís la representació, però l’entitat de l’obra demana, per justícia, el Teatre Nacional de Catalunya. No estic fent volar coloms, dient açò. Un dels objectius d’aquesta institució és «difondre el patrimoni cultural propi». Concretament, el TNC impulsa un programa denominat Epicentre patrimonial que té uns objectius ben clars: «Els nostres clàssics no són només aquells tres noms que han tingut la sort de perdurar als escenaris, sinó que hi ha molts altres textos de gran qualitat que hem de recuperar. Els epicentres patrimonials ens ajudaran a acostar-nos a algunes de les figures clau per entendre el teatre català modern». Ara bé, mirant el que hi han programat fins ara, en aquests cicles, sembla que no hi hagi clàssics abans de Guimerà i Pitarra, és a dir, del segle XIX.

Val a dir que ens trobam en un moment idoni per contrarestar aquestes mancances, per incorporar el teatre de la il·lustració a la llista de «textos de gran qualitat» que el TNC hauria de recuperar. Hem fet tard per aprofitar la circumstància que enguany en fa dos-cents que va morir Joan Ramis (les programacions s’han de tancar amb molt de temps), però hauríem de tenir ben present que Lucrècia és un clàssic amb un missatge plenament actual de defensa de la llibertat, en què es recorda als governants que han de respectar la voluntat del poble. De fet, el missatge de l’obra és tan universal que, traduïda com a Lucrecia o Roma libre, aquesta «joya de la literatura catalana del siglo XVIII», es va representar a Lanzarote el primer d’octubre de l’any passat (la data no deixa de ser una casualitat punyent). Potser l’haurien de tenir més present, al Principat, el text de Joan Ramis, perquè «vida sens llibertat no és vida» i no pot ser que, per voler exercir-la, hi hagi gent a la presó. I, ja que hi som, també a Menorca, perquè, de tirans i tiranies, n’hi ha per tot.

20304img17Enguany, a més, hem d’afegir una nova fita a l’itinerari de recuperació del patrimoni teatral. En aquest cas, cal celebrar la posada en escena, també de la mà de La Trup, de la Ifigenia a Tàurida, del francès Claude Guimond de la Touche, en la traducció que en va fer la il·lustrada menorquina Joana de Vigo i Esquella (1779-1855). Som davant d’un altre clàssic, un text en què es planteja al públic fins a quin punt són justes o no les lleis que s’han de complir i quin paper hi juga en aquest context la submissió i el poder. Com es pot comprovar, tot plegat és molt il·lustrat. I actual. I, per fer-ho encara més atractiu, s’expressa en el català culte del segle XVIII menorquí, de la mà d’una dona, de Ciutadella, que també va fer part de les dinàmiques culturals del segle de les llums. De l’obra, ens en van oferir un tast a la passada Fira del Llibre en Català, amb què se’n confirmà la potència. Ara, aprofitant la celebració de la diada de Menorca, podrem gaudir-la sencera. Esperem que tengui recorregut, que arribi al màxim possible d’escenaris i que acabi ocupant el seu lloc que li correspon en la historiografia literària.

Arribam al final i la conclusió sembla clara: no sé fins a quin punt una cultura, la nostra en aquest cas, que es vol normal i moderna, es pot permetre el luxe de tractar una part del seu patrimoni teatral, dels seus clàssics, de la manera en què ho fa. Sembla que encara s’imposa la creença errònia que abans de l’anomenada Renaixença no hi ha hagut res ressenyable després de la literatura Medieval. La pervivència d’aquesta visió no ajuda a res. Cal deixar enrere els prejudicis des dels quals encara s’aborda l’edat moderna i eliminar del subconscient col·lectiu la idea de «Decadència», un terme erroni, confús i pejoratiu, totalment superat per l’acadèmia però que encara va fent fora d’ella. Com a mínim, la situació hauria de servir per a posar damunt la taula una més de les mancances que, per anar bé, algun dia hauríem de solucionar. Seria un bon senyal que ho féssim.

Share Button

Deixa un comentari