D’imposició en imposició…, i tira milles!

Lengua-Materna1

X és una persona que, posem per cas, viu a Maó. Mena una vida que podríem qualificar de normal. Tot, en aquesta persona, és força convencional, com per exemple la feina: és auxiliar administrativa a una empresa d’assegurances. Malgrat que hauria de ser un detall sense importància, X és catalanoparlant. Com el color de la pell, com les creences religioses, com l’orientació sexual, com les idees polítiques: té el que té. X, açò sí, d’acord amb l’esperit que deriva del concepte de drets humans, creu en la igualtat de les persones i que, per tant, no se’n pot discriminar cap ni una pels motius citats abans (ni per uns altres, que ara no recorda, però que queden recollits al segon article la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU). La igualtat en què creu X es basa en el respecte de la diversitat. També en l’àmbit de les llengües.

Captura de pantalla de 2018-11-02 10-09-32Pensar en aquestes coses fa que X, per exemple, trobi estrany que, a la seva feina, s’hagi de dedicar a emplenar tot tipus de paperassa (pòlisses, contractes, comunicats…), sempre en castellà, tot i que una part prou significativa de la seva cartera de clients és d’aquí i, per tant, ralla en pla. De fet, X es sorprèn de comprovar que moltes de les activitats que formen part de la seva realitat quotidiana no es poden fer en la seva llengua. I no li quadren els números. Si vol anar al cinema, una de les grans aficions que té, no pot triar mai la versió de la pel·lícula doblada a la llengua pròpia (les excepcions són tan escasses que, efectivament, no fan res més que confirmar la regla). En l’àmbit de la comunicació, el panorama no és gaire bo per a la llengua catalana. X té contractada la televisió per cable, per veure sèries i competicions esportives. De gairebé dos-cents canals disponibles, només dos emeten en català: IB3 i TV3 (en una versió escapçada, ja que emet el senyal internacional i no la programació que veuen els principatins). Cal dir, però, que s’ha trobat algun cas puntual en què alguna pel·lícula i els partits del Barça ofereixen una opció d’àudio en català (el problema, en aquest cas, és que a X no li agrada el futbol).

El que sí escolta X és Catalunya Ràdio. Cada dia berena, tot fent el cafè amb llet, amb la companyia de na Mònica Terribas o, el dissabte vespre, li agrada adormir-se escoltant el programa literari «Ciutat Maragda». Va descobrir-la casualment, però la qualitat dels continguts que ofereix va fer que la triàs com a emissora de referència, independentment que emetés en la seva llengua, juntament amb una altra especialitzada en música (que emet els continguts en castellà). El que ha deixat de fer, des de fa un temps, és llegir el diari. Només n’hi ha un, a l’illa, amb el qual no connecta ideològicament, de cap de les maneres. Cap pega: ningú no hi està obligat a fer-ho i té altres alternatives a l’hora d’informar-se. Així i tot, X no acaba d’entendre com un diari que sol presumir de ser de tots els menorquins tracta tan malament la llengua pròpia de l’illa. Voldria, d’altra banda, poder llegir altres capçaleres en català, però resulta que els diaris de Barcelona que es publiquen en aquesta llengua, no arriben a l’illa: només hi ha disponible la versió castellana de La Vanguardia i d’El Periódico. De Mallorca, sí que pot comprar l’Ara Balears, però només els caps de setmana i amb una orientació mallorquinocèntrica que no ajuda gaire a fer-se un lloc entre els lectors menorquins.

X pensa que, fins i tot, en l’administració pública, hi ha molts àmbits en què tampoc no pot emprar la seva llengua (oficial de la comunitat autònoma). Així, recorda que, en telefonar per concertar hora per a la renovació del carnet d’identitat, el policia que atén les trucades no dona cap opció a l’administrat. És allò de «si estamos en España, háblame en castellano, la lengua en la que nos entendemos todos». És el mateix que li ha passat als jutjats: s’hi va casar i, com que el jutge no entenia la llengua, per tal d’evitar els tràmits per disposar d’un intèrpret i haver d’endarrerir la data de la cerimònia, va haver de respondre les preguntes en castellà (la qual cosa la va fer sentir incòmoda). És el mateix que passa amb l’exèrcit: un dia que volia visitar el museu militar, va comprovar que tenen el web en castellà i en anglès, però no en català. És el que passa amb alguns metges: un parell de vegades ha hagut d’anar a urgències (res excessivament greu) i s’ha trobat amb facultatius que no només no l’entenien sinó que li han demanat expressament que els parlàs en castellà.

llengues.instruccionsTot i no ser una persona gaire reivindicativa, X ha constatat, perquè s’hi fixa, que són molts els àmbits d’ús en què no hi ha presència de la seva llengua o que és molt difícil d’emprar-la. Un, potser, és poc significatiu, però si es sumen, la situació sí que pren la seva dimensió real. Té un robot de cuina que, d’entre els idiomes en què hi ha disponibles els menús, no apareix el català; va comprar un moble i, a l’hora de muntar-lo, les instruccions estaven redactades en un munt de llengües, excepte en la seva. Al supermercat, la majoria de marques etiqueten en un fotimer de llengües, però trobar-hi la seva és complicat (hi ha una excepció: una cadena basca etiqueta els productes de la marca blanca en quatre de les llengües de l’estat); el navegador del cotxe nou, que és punter a nivell tecnològic, no es pot configurar en català; el prospecte dels medicaments que, de tant en tant, ha de prendre, estan redactats només en una llengua: ja sabem en quina. La llista no acabaria mai. I, davant de la gent que creu que aquesta mancança obeeix a criteris econòmics, que etiquetar en català surt car, X no entén que sí hi hagi lloc per a llengües que, a més de ser estrangeres, tenen molts menys parlants que la de casa.

No cal que X hi pensi gaire per arribar a la conclusió que no pot viure a Maó emprant el català al cent per cent, cosa que sí pot fer una persona castellanoparlant emprant la seva llengua. És a dir, constata que, d’igualtat, en aquest sentit, res de res. Els drets dels catalanòfons no estan garantits i, a més, aquesta és una situació avalada per la llei (el marc legal que emana de la Constitució prioritza el castellà com a llengua de l’estat, per molt que doni a les autonomies la possibilitat de reconèixer les llengües de cada territori, cosa que no totes fan). X, que no és lingüista, sinó que intenta aplicar el sentit comú al seu dia a dia, creu que una llengua és útil quan es fa servir i que, per açò, ha de ser necessària. En aquest sentit, troba lògic que hi hagi una legislació que afavoreixi el català, com passa amb el decret de mínims del sistema educatiu, amb els requisits lingüístics que s’exigeixen als funcionaris —a la sanitat, per exemple, per garantir que el personal pugui garantir els drets lingüístics dels pacients—, o en el reglament d’ús de la llengua del Consell Insular o de l’Ajuntament de Maó. Però, pensant-hi bé, X troba que no només cal legislar en l’àmbit públic sinó que en els privats també s’haurien de regular els usos lingüístics. Més d’un s’estiraria els cabells, davant d’aquesta idea, pensa X, però a la pràctica és el que passa amb el castellà: hi ha un munt de normatives que sancionen positivament la presència d’aquesta llengua en àmbits privats, i ningú no se n’escandalitza: només cal provar de comprar un teclat d’ordinador sense la lletra ‘ñ’ en territori espanyol per a comprovar-ho.

Captura de pantalla de 2018-11-02 10-22-44És per tot açò que X al·lucina en colors quan resulta que, capgirant els arguments i fent passar les víctimes per botxins, les persones que pensen com ella (és a dir, que troben que s’ha de respectar la diversitat, també pel que fa a les llengües, tot fent-les normals en els seus territoris) són acusats de voler imposar-la a tort i a dret a través del que anomenen «dictadura lingüística». Sí: diuen que s’imposa el català. Així, sense que a ningú no li caigui la cara de vergonya. És més, n’hi ha que han trobat, en aquesta acusació, una mena de mantra que funciona com a arma política llancívola en qualsevol moment: que ha passat un cap de fibló i ha deixat Menorca a les fosques, posant en evidència la deixadesa de l’estat i de les grans empreses elèctriques respecte de les infraestructures illenques? Cap pega: la culpa és de la «imposició» de la llengua. No és broma: a X li han arribat missatges d’aquest tipus per Whatsapp. Fins i tot, hi ha polítics que han fet declaracions públiques en aquest sentit (i han enviat els seus cans de bou a la premsa perquè les repeteixin). Que trist! I, entre la gent del carrer, més d’un s’ho acaba creient. Així, s’afirma que les institucions illenques es dediquen a dilapidar el pressupost de què disposen a base d’ajuts al català. Deixant de banda que aquesta hauria de ser una obligació moral per part d’una administració que, estatutàriament, està compromesa a actuar en el camí de la normalització lingüística, X no troba que destinar, com fa el Consell de Menorca, trenta mil euros (d’un pressupost total, el 2018, de gairebé noranta-tres milions) al foment de la llengua sigui tirar els doblers. De fet, li sembla una quantitat percentualment irrisòria i a la pràctica insuficient per fer front a la situació de precarietat en què es troba la llengua pròpia de Menorca. I més, si es compara amb els 120 milions que rep l’Instituto Cervantes per a promocionar el castellà fora de l’estat la cosa esdevé, fins i tot, pornogràfica.

La protagonista d’aquest xalandrot és de nom X i és de Maó. Ja ho hem dit. Però, a la pràctica, podria ser qualsevol persona catalanoparlant resident a Menorca (o, fins i tot, a qualsevol indret de la Reserva Índia de la Catalanofonia, nom amb què prest es coneixeran els territoris de parla catalana si les coses no canvien): ciutadans de segona, perquè tenen —perquè tenim— una llengua que no és la que promociona l’estat. Un estat que en té moltes, però només n’estima una. Un estat que, damunt el paper, els —ens— hauria de garantir els drets lingüístics, en tant que part fonamental de les persones (com també es suposa que ho és el color de la pell, les creences religioses, la ideologia política o l’orientació sexual). Un estat on, per a més inri, alguns volen fer creure que la mare de déu era de nom Joana, acusant d’imposar la seva llengua a qui no hi pot viure en plenitud.

Share Button

Deixa un comentari