L’herència caçadora-recol·lectora

8189100336_4ecab9dc85_b

Una de les moltes reflexions, sempre interessants, que Yuval Noah Harari planteja al seu llibre, el supervendes Sàpiens. Una breu història de la humanitat, afirma que els humans vam fer molt mal negoci amb la Revolució Agrícola. Per a l’historiador israelià, el canvi «va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia». Fa uns deu mil anys, després de viure’n dos milions i mig alimentant-se de plantes recol·lectades i animals caçats («que vivien i es reproduïen sense la seva intervenció»), els humans van dedicar-se, a temps complet, «a manipular la vida d’uns quants animals i unes quantes plantes» que es van convertir en la base de la seva dieta. Encara hi som, en aquesta etapa que, segons Harari, ens ha dut més problemes que beneficis com a espècie. Malgrat l’interès d’aquesta tesi, no hi aprofundirem, perquè voldria estirar del fil d’una altra informació que s’hi relaciona. Segons l’especialista en Història del Món, que cita fonts de la psicologia evolutiva, «encara avui (…) el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció». De proves que ho corroboren, en tenim per donar i vendre.

Per citar, en aquest sentit, una realitat propera, tot i que l’exemple és fàcilment extrapolable a altres indrets, sobretot aquells que viuen amb un contacte relativament directe amb la natura, aquests dies molts menorquins estan pendents de les pluges. Són necessàries. Però, en general, aquesta és una preocupació que no té res a veure amb l’estat deplorable en què es troben els aqüífers illencs, sota mínims després d’haver passat un altre estiu vivint per sobre de les nostres possibilitats. Tot i que és evident que, amb els ruixats, els nivells freàtics podran recuperar-se parcialment, la cosa no va per aquí. L’interès meteorològic de més d’un deriva del fet que, si plou com toca, la temporada boletaire serà bona i s’ompliran els paners de cames-seques, esclata-sangs i altres espècies micològiques apreciades gastronòmicament.

plantes_comestibles._portada-enfocadaEl dels boletaires no és l’únic cas en què els humans seguim recollint allò que la natura ens ofereix sense que hi intervinguem prèviament. El calendari del menorquí recol·lector és prou variat i, fins i tot, presenta algunes puntes d’intensitat. Després de la temporada dels esclata-sangs —no deixa de ser curiós que el nom dels rovellons s’hagi convertit en un genèric amb el qual anomenam tot tipus de bolets—, de camí cap a la primavera, és l’hora d’esgarrinxar-se les mans per collir espàrrecs silvestres; a les envistes de l’estiu, és el moment de la camamil·la i les tàperes. Durant la segona meitat de juliol i les primeres setmanes d’agost, les móres d’esbarzer van a les totes (i aquí he de confessar que tenc una debilitat manifesta per la confitura feta amb el fruit d’aquest arbust) i, tot anunciant la plenitud, però també l’acabament, de l’estiu, és el moment d’enfilar-se i collir les figues, la dolçor de les quals té la virtut de convertir un oliaigua en una experiència superlativa. Potser he posat els exemples més evidents però, de fruits a l’abast, n’hi ha per donar i vendre. Cristòfol Mascaró té publicat un llibre dedicat exclusivament a les Plantes silvestres comestibles de Menorca. En recull dues-centes cinquanta-sis. I no hi són totes.

La recol·lecció és una tasca, fins a un cert punt, fàcil. No requereix, en general, de cap infraestructura complicada: un paner, un ganivet, unes tisores, guants… En canvi, els caçadors (i els pescadors), necessiten d’eines especialitzades per dur a terme la seva activitat. La inversió econòmica és major, en aquest sentit, tot i que hi ha opcions per a totes les butxaques: filats, cans, perdigots, escopetes; canyes, nanses, fluixes, hams, barca… L’afició, en aquestes dos àmbits, a l’illa, també és important. Així, hi ha ha dies en què passejar pel camp pot ser una activitat de risc; en els quals, fins i tot, la pluja de perdigons pot convertir-se en literal. D’altra banda, hi ha gent que s’esmerça a tenir ben aclarit el coll, per poder anar a caçar-hi tords, amb les xarxes. O, també, la Fira de la Perdiu, que es fa cada any as Mercadal, sol ser un èxit de participació, la qual cosa demostra l’afició que hi ha per aquest sistema tan especialitzat de caça.

Ja que en parlam, no deixa de ser curiós que, al Principat, s’utilitzin els termes ‘caçar’ i ‘caçador de bolets’ en l’àmbit micològic. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el significat d’aquest verb implica haver de perseguir o encalçar alguna cosa que, per tant, s’hauria d’estar movent per a poder ésser perseguida o encalçada. Així, es suposa que, sobretot, el verb es refereix a animals vius. Dit d’una altra manera: si estàs quiet, fixat en terra, no et poden caçar. A Josep Pla tampoc no li acabava de quadrar l’expressió: «El verb és una mica hiperbòlic. En lloc de dir que van a cercar o a buscar bolets, en diuen a caçar bolets. ¿Ho diuen perquè són tan recòndits i difícils de trobar? No ho sé. El fet és que diuen que van a caçar bolets», afirma l’empordanès a Les hores. Sí que és ver que, davant del fet que són mals de trobar, més d’un sol afirmar, amb tota la raó del món, que és cercador però no trobador de bolets.

Diria, però, que la pesca té encara més seguidors que no pas la caça. És una apriorisme sense cap base rigorosa, només la intuïció. Sobretot, aquesta afició es manifesta a l’estiu, com a activitat recreativa vinculada moltes vegades al costum illenc d’anar a passar una temporada a la vora de la mar. És el moment en què més d’un esdevé mariner, amb barca inclosa i, en conseqüència, armar la fluixa, anar als calamars o pescar amb el volantí esdevé una necessitat imperiosa (que necessita, en alguns casos, de l’ajuda miraculosa de la Biodramina: mariners de terra seca, n’hi ha més dels que sembla). I comentar-ho amb els companys, si la pescada ha anat bé, encara ho és més.

Sigui com sigui, l’activitat del caçador-recol·lector està íntimament lligada a les condicions meteorològiques. Segurament és una animalada açò que dic (i ja no ve d’una més), però potser aquest fet explica la tendència manifesta dels menorquins d’interessar-nos pel temps, per la meteorologia. Potser és un tòpic (com aquell que afirma que, a l’illa, en general, tothom sap sonar una guitarra: almenys era el que deien els companys de la universitat que acudien a les festes que organitzàvem de manera relativament regular per terres principatines), però als visitants els sol sobtar que, a l’estiu, per exemple, abans d’anar a nedar, comprovem quina és la direcció del vent per poder triar correctament la platja. És evident que viure en una illa que et permet d’arribar, en poc temps, al sud o al nord de la costa, també hi ajuda. Però és que el temps és un tema habitual de conversa, en qualsevol moment de l’any, moltes vegades en relació a activitats vinculades amb la caça, la pesca o la recol·lecció de plantes i d’animals (abans no havia citat els caragolins, excel·lents per Sant Cristòfol, acompanyats d’un allioli casolà!).

Malgrat, però, que encara mantinguem uns hàbits que tenen més de dos milions i mig d’anys d’antiguitat, el context en què els duem a la pràctica ha canviat molt amb el temps. Radicalment. Gràcies a una altra revolució, la científica, l’inici de la qual Harari situa al segle XVI, amb l’entrada en l’Edat Moderna, els humans hem experimentat un creixement enorme: «L’any 1500, hi havia un 500 milions d’Homo sapiens a tot el món. Avui, n’hi ha 7000 milions. Es calcula que el valor total de béns i serveis produïts per la humanitat l’any 1500 era de 250.000 milions de dòlars, en dòlars actuals. Avui en dia el valor d’un any de producció humana voreja els 60 bilions de dòlars. El 1500, la humanitat consumia uns tretze bilions de calories d’energia al dia. Avui, en consumim 1.500 bilions». Amb una població que, en mig mil·lenni, s’ha multiplicat per catorze, l’extracció dels recursos que la naturalesa produeix sense la intervenció humana és insostenible: no hi ha temps material perquè el medi es regeneri. D’aquí en deriva el fet que no es puguin mantenir uns hàbits que, en haver esdevingut massius, tenen un impacte devastador sobre el medi. Per açò, cal posar-hi límits.

Captura de pantalla de 2018-10-18 23-37-17

Haver de legislar per acotar l’accés a uns determinats recursos naturals genera problemes, perquè hi xoquen diferents interessos, oposats fins i tot. És el que passa ara (en un cas molt concret, però que es repeteix en molts altres indrets), amb la creació de la Reserva Marina de l’Illa de l’Aire. Lògicament, els veïns, sobretot els d’Alcalfar, acostumats des de sempre a pescar en aquella zona, han posat el crit al cel en saber que no podran seguir-ho fent. Cal tenir en compte que, per a alguns estadants de la cala, l’estiu ideal transcorre damunt d’una barqueta, al ritme tranquil d’un motor de dos o tres cavalls, amb la fluixa armada o anant a calar el volantí a la recerca de vaques, serrans o, en acabar la veda, els preuats raors. Per a ells, prohibir pescar allà on sempre ho han fet, és un daltabaix. D’aquí les al·legacions presentades al projecte. En un sentit semblant s’ha manifestat la Confraria de Pescadors de Maó, tot i que aquí no estem parlant d’una activat «recreativa» sinó de professionals, l’impacte dels quals, en la zona, és ben diferent.

En canvi, les entitats conservacionistes (el GOB, SOS Posidònia) creuen que cal encara una major protecció de la zona, d’acord amb el fet que les reserves marines que funcionen millor són aquelles en què la prohibició d’activitats pesqueres és total. La resistència al canvi és una actitud molt humana. Però hi ha evidències clares, científicament comprovades, que no podem seguir explotant la naturalesa al ritme actual, la qual cosa fa absolutament imprescindible canviar d’hàbits per no acabar matant la gallina dels ous d’or. Si, a més, hi sumam el fet que l’illa de l’Aire és un lloc fonamental per a la supervivència d’un bon número d’espècies animals i vegetals, marítimes i terrestres, la balança s’inclina clarament cap a les mesures de protecció.

Share Button

Deixa un comentari