De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.
El canvi climàtic es dona a escala planetària, tot i que es poden especificar concrecions a nivell local, tal i com mostren els estudis científics. A Menorca, per exemple, una illa situada al bell mig de la Mediterrània occidental, sabem que la temperatura mitjana ha augmentat un grau en els darrers quaranta anys, cosa que significa, percentualment, una pujada major que la que es dona a nivell planetari; també, s’ha constatat que el nivell de la mar ha crescut sis centímetres en els darrers vint-i-cinc anys, i que aquest increment pot arribar a ser d’entre cinquanta i vuitanta centímetres en arribar a l’any dos mil cent; també, sabem que l’estiu i la primavera s’avancen o que les pluges d’octubre s’han endarrerit a novembre (en aquest sentit cal apuntar que les desgraciades pluges que han provocat morts i destrucció al llevant mallorquí —i que tenyeixen de dol aquest text— són fruit d’un lamentable fenomen meteorològic i no del canvi climàtic: són conceptes diferents).
Davant d’aquest escenari, és fonamental l’estudi dels anomenats bioindicadors, que el diccionari de l’IEC defineix com a organismes, o comunitats d’organismes, la presència, absència o vitalitat dels quals en un indret determinat permet deduir les condicions ambientals que l’afecten. En conèixer-los, podem saber no només què passa al nostre voltant sinó que, fins i tot, podem aprendre’n estratègies d’actuació. Per aquest motiu, crec que té un interès enorme el Projecte Bioclima (desenvolupat des de l’Observatori Socioambiental de l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Obsam, amb el suport de la Fundación Biodiversidad), que s’ha encarregat d’estudiar els efectes en la biodiversitat menorquina del canvi climàtic. Un dels fruits d’aquesta feina és una petita publicació, encarregada de divulgar les conclusions més importants de la feina feta, i que consider de lectura obligatòria per la capacitat de síntesi i per la claredat de les dades que s’hi exposen (el disseny de Lluc Julià hi té una relació directa). Així, Agnès Canals i Óscar Garcia-Febrero, redactors de l’opuscle, després d’explicar-nos breument què és el clima, el canvi climàtic i les característiques generals, des d’aquest punt de vista, de Menorca, exposen com, a partir de les dades obtingudes durant períodes prou llargs de temps (amb què es poden percebre les tendències amb major certesa), dues espècies animals que són excel·lents bioindicadors, els ocells i les papallones, testimonien l’impacte del canvi climàtic a l’illa. Així, en el cas dels ocells, sembla evident que s’han avançat les migracions (per trobar les condicions òptimes per a la cria: és una conseqüència del fet que la primavera, ara, comenci abans i, entre d’altres coses, la disponibilitat de menjar sigui més primerenca i, per tant, calgui sincronitzar-s’hi). Amb les papallones també s’ha constatat un avançament fenològic que es concreta en el fet que els períodes de vol comencen abans. També, l’estudi constata que les transformacions dels usos del sòl modifiquen els hàbits d’aquestes espècies.
A la pràctica, una de les conclusions a què arriba aquest estudi és que, davant del canvi climàtic, espècies com els ocells i les papallones estan seguint estratègies d’adaptació clares. El que no queda tan clar és si, davant de l’acceleració de l’escalfament del planeta (tots els models climàtics, des del més optimistes als més pessimistes, apunten que el procés és irreversible i que, al màxim a què es pot aspirar és a atenuar-lo) aquestes espècies podran seguir assimilant-lo o, al contrari, arribarà un moment en què ja no podran adaptar-s’hi. No cal dir que els humans, per molt de progrés científic i tècnic de què disposam, som incapaços de seguir l’evolució al ritme dels ocells o de les papallones. En aquest sentit, hi ha fins i tot prediccions, les més pessimistes, que conceben un futur no gaire llunyà en què els sàpiens s’hauran extingit del planeta, després d’haver-lo convertit açò sí, en un lloc inhabitable (a conseqüència, per tant, d’una actuació que, de sapiencial en té ben poc).
És mal de fer concebre la Terra sense els humans. Parlant en termes d’eres geològiques, però, el nostre pas pel planeta és recent i curt, malgrat que suficient per a deixar-hi un impacte elevadíssim i, pel que sembla, irreparable. Però és un dels escenaris possibles si tot segueix igual. Sense canvis. Les dades obtingudes gràcies al Projecte Clima posen damunt de la taula la necessitat de prendre mesures concretes per, des de Menorca, actuar davant del canvi climàtic. Els autors de l’estudi remarquen la importància de conservar el paisatge en mosaic, típic de l’illa i, també, dels boscos madurs i ombrívols. Ara que s’està redactant un nou Pla Territorial Insular (PTI), aquest aspecte és cabdal, per tant, per a la viabilitat futura de l’illa. Però, sobretot, i aquí el repte és global, cal no seguir incrementant la temperatura del planeta. Ara bé, al pas que anam, i més si tenim en compte que, a nivell d’estats, les mesures per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera són ineficients o, pitjor, directament no existeixen, sembla inevitable que l’escalfament de la Terra seguirà de manera imparable, que les precipitacions seguiran disminuint i que augmentarà el nivell de la mar (aquí sembla que li toca el rebre a Donald Trump i les seves mesures mediambientalment destructives i irresponsables, però podríem repartir garrotades a tort i a dret i, també, assumir cadascú la part de culpa que li correspon).
Hi ha gent que, davant d’aquestes transformacions, des de la ignorància supina (tan humana, al cap i a la fi), considera que, amb l’existència de més mesos càlids —a Menorca, a la pràctica, els hiverns gairebé han desaparegut— i amb la reducció de les pluges, augmentarà la durada de les temporades turístiques i, així, millorarà l’economia de l’illa. Diria, però, que si seguim per aquest camí, no és difícil d’esbrinar com quedaran les platges i les zones humides de l’illa: la gran majoria poden desaparèixer i, amb elles, el turisme que s’hi associa. Hi ha projeccions que mostren una Menorca molt diferent de l’actual i les dades objectives demostren que aquests models no són ciència ficció. Però encara hi ha casos pitjors: molta gent segueix negant l’evidència del canvi climàtic. I n’hi ha d’altra que, tot professant la religió del cientisme (amb la qual cosa no hem avançat gaire, del XIX ençà), està convençuda que tot açò s’aclarirà gràcies als avenços científics, que hi acabaran posant remei. No deixa de ser una manera fàcil i còmoda (típica de les societats neoliberals) de defugir les pròpies responsabilitats. Algunes d’aquestes persones, a més, ho fan des dels seus despatxos presidencials o asseguts en les còmodes butaques dels consells d’administració de les grans empreses que tallen el bacallà. I així va.
Visits: 6