Ferides antropocèniques

fidelmoneditora59681700

 Per anar bé, no hauríem de sortir indemnes del contacte amb l’art. Deia Kafka, en una carta de 1908, que «un llibre, i per tant les paraules, ha de ser una destral que trenqui la mar gelada de dins nostre». La cita és força coneguda: després d’una lectura, però també d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’una exposició, etcètera, alguna cosa ha d’haver canviat en nosaltres per a fer bona la capacitat transformadora de l’art. Li passarà a qualsevol persona que, al CCB de Barcelona, visiti l’exposició «Després de la fi del món». En acabar-ne el recorregut, més que no pas respostes, el públic visitant s’emportarà a casa una carretada de preguntes incòmodes. S’hi palesa una realitat que no és desconeguda per a ningú: les emissions de diòxid de carboni que els humans envien a l’atmosfera, a base de consumir combustibles fòssils, modificaran radicalment el planeta Terra a mitjà i llarg termini. De fet, l’estan canviant ara mateix i ja n’estem patint les conseqüències. Malgrat iniciatives com els acords de París de 2015, no sembla que els estats estiguin fent prou feina per a evitar l’escalfament global. Ni els estats ni cadascuna de les persones que hi viuen: nosaltres.

 No és la intenció d’aquest text, però, fer una ressenya de l’exposició, sinó destacar una de les idees que el visitant hi pot trobar i estirar-ne el fil. Potser és la més impactant, per desconeguda, i fa referència al fet que els humans hem aconseguit, a partir de la revolució industrial, iniciada al segle XVIII, de modificar la forma del planeta que habitam. Per aquest motiu, hi ha experts que proposen l’existència d’una nova era geològica, nascuda de la petja que la nostra espècie està deixant allí on habita. Així, el terme Antropocè fa referència a un període del Quaternari caracteritzat «per l’empremta humana a la Terra des del punt de vista geològic, climatològic, biològic i altres», segons es pot llegir a l’Enciclopèdia Catalana. Açò, de fet, és el que hem aconseguit des de fa un parell de segles cap aquí: acabar progressivament amb la diversitat biològica del planeta, escalfar-lo i modificar-ne la fesomia geològica (amb la incorporació, a més, d’un nou material, el plàstic, que hem escampat fins al darrer racó del món que habitam).

Instal·lació ‘Vista general’, de Benjamin Grant. © CCCB. Foto: Vicente Zambrano. (font: Vilaweb)
Instal·lació ‘Vista general’, de Benjamin Grant. © CCCB. Foto: Vicente Zambrano. (font: Vilaweb)

 No deixa de ser complicat, però, fer-se una idea aproximada de fins a quin punt estem canviant la fesomia de la Terra. Ens manca perspectiva. En aquest sentit, en la primera part de l’exposició, pot ésser de molta ajuda el projecte Overview (Vista General), de Benjamin Grant, gràcies al qual els visitants poden observar una sèrie de fotografies aèries amb què és fa evident l’impacte de la petja humana en l’orografia planetària, ja sigui per mor de l’extracció de recursos naturals, per l’abocament de residus, per la proliferació d’infraestructures comunicatives o per altres tipus de construccions. És una d’aquelles ocasions en què una imatge val més que mil paraules. Cal veure les fotos en el marc de l’exposició, però si açò no és possible, més que no pas al catàleg, que va coix en aquesta part (poques i massa petites), sempre es pot recórrer a la xarxa, on el projecte manté una activitat regular. Amb la publicació d’una fotografia diària, conviden a la reflexió sobre els impactes de les activitats humanes en les diferents capes geològiques del planeta.

 És difícil restar immune a la força d’imatges com, per exemple, la d’un aparcament de cotxes de la fàbrica Hyundai a Montgomery, als Estats Units d’Amèrica, amb milers de vehicles col·locats com a peces d’un puzzle gegant; o les 20.000 hectàrees d’hivernacles d’Almeria, una immensa mar de plàstic; o la immensa mina de liti Soquimich, al desert xilè d’Atacama, destinada molt probablement a satisfer la demanda de bateries per als telèfons mòbils; o el camp de refugiats de Dadaab, a Kenya, que ens mostra la ferida sagnant dels conflictes bèl·lics també damunt del territori; o la central nuclear de Fukoshima, al Japó, que malgrat l’aparença mastodòntica va cedir a la força tel·lúrica d’un tsunami; o el dibuix geomètric de la planta termosolar Gemasolar, a Sevilla, exemple que la producció d’energies netes també genera impacte i ocupa territori; o el nus d’enllaç d’autopistes Judge Harry Pregerson, a Los Angeles, una autèntica jungla d’asfalt, al mig de la qual viu gent. Disposades per acumulació i en plafons de mida mitjana, aquestes fotografies arriben a crear en el visitant de l’exposició una sensació d’angúnia gens gratuïta.

Son Bou, segons l'ortofoto de 1956
Son Bou, segons l’ortofoto de 1956

 La llista que s’acaba de citar fa referència a llocs que, als lectors d’aquest text, els poden semblar llunyans, fins i tot exòtics (l’única fotografia exposada que ens és propera és una perspectiva aèria de l’eixample barceloní). Però ni tan sols una illa petita com Menorca ha restat aliena a la brutalitat d’aquests impactes, per molt que sigui una Reserva de Biosfera. Proporcionalment, respecte de les dimensions reduïdes de l’illa, hi ha força casos que no tenen res a envejar als que presenta el projecte Overview, tot i que es fa difícil pensar que algun dia una fotografia centrada en algun indret menorquí en serà la protagonista. Açò, però, no vol dir que, qui ho desitgi, no pugui tenir accés a imatges en què es fa evident la petja humana, irreversible moltes vegades, en el territori insular. En aquest cas, les eines per a fer-ho ens les proporcionen l’Observatori Socioambiental de Menorca (l’OBSAM), vinculat a l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), i la Infraestructura de Dades Espacials (IDE) de Menorca, un organisme que depèn del Consell Insular de Menorca. Qui ho desitgi, pel seu compte, pot cercar imatges d’interès tot accedint al visualitzador de l’IDE Menorca i jugant, per exemple, amb les ortofotos de 1956, 1984, 2007 i 2015. Podrà comprovar de manera fefaent com han canviat la costa illenca, els nuclis urbans o les diferents infraestructures menorquines. És molt millor que recórrer als mapes de Google, perquè tenen l’inconvenient que l’historial d’imatges de què disposa el gegant informàtic és massa curt.

Captura de pantalla de 2018-03-09 19-26-41 En una notícia recent, la premsa s’ha fet ressò de l’actualització del mapa de cobertes i usos del sòl menorquí. Qui hi vulgui aprofundir només s’ha d’endinsar en les cent seixanta-una pàgines del document Cartografia Digital de l’Ocupació del Territori de Menorca: Actualització 2015 i comparativa 2002-2007-2015, el darrer informe elaborat en el marc d’aquest projecte de l’OBSAM-IME. A més d’aportar una bona quantitat de dades rigoroses, adjunta una sèrie de fotografies que conviden a la reflexió i que poc tenen a envejar al projecte Overview. Especialment, és als annexos finals on trobarà abundant material gràfic, fotografies aèries que ens mostren l’abans i el després de molts indrets illencs. Hi ha prou casos punyents d’impactes de l’activitat humana en el paisatge. Per exemple, l’aparició del dic del port de Ciutadella, la urbanització dels encontorns del maonès carrer de Francesc de Borja Moll, o la creació del parc solar de Son Salamó. Les imatges plantegen un debat força interessant al respecte de la incidència paisatgística d’aquestes construccions. Perquè, per posar l’àmbit que potser ara mateix és al centre de moltes reflexions, la transició energètica obligarà a la construcció d’infraestructures que entraran en conflicte amb la consciència que a l’illa es té del paisatge (com ja passa a la zona de Punta Nati). Per a l’ecologisme, però no només, la necessitat imperiosa de superar la dependència del consum de combustibles fòssils implica posar damunt la taula tota una sèrie de debats nous. La situació global, a nivell planetari, com hem dit al començament d’aquest text, és tan greu que convé replantejar-se moltes coses, fins i tot aquelles que es consideraven plenament assumides.

biniancolla En aquesta cruïlla en què ens trobam, sobta, però, que encara hi hagi qui es dediqui a agredir el territori de manera gratuïta, afavorit per jocs d’interessos que no són aigua clara. A la pàgina 137 de l’informe de l’OBSAM-IME, als annexos, el següent peu de fotografia acompanya una sèrie de tres imatges: «Ampliació i densificació progressiva de la urbanització laxa (1.1.2.A) del nucli turístic de Biniancolla (Sant Lluís). Anys 2002, 2007 i 2015». En la darrera imatge es poden veure els moviments de terra, just devora l’hotel Sur Menorca, que es van convertir en un parc aquàtic que, com s’acaba de fer públic fa poc, es va fer sense complir la legalitat vigent, una ferida en la pell de l’illa que, probablement, no cicatritzarà perquè els danys poden ser irreversibles. La fotografia és tant o més impactant que qualsevol de les que publica, diàriament, el projecte Overview, entre d’altres coses perquè evidencia que els desastres els tenim, també, a ca nostra.

Share Button