El derrotisme és d’esquerres?

D’acord amb el que estableix el pacte entre les forces polítiques que governen al Consell Insular, Susana Mora relleva Maite Salord en la presidència de la primera institució menorquina. Som, per tant, nel mezzo del camin de la legislatura, un moment idoni per a fer balanç del que ha passat, en aquests dos anys, en el camp de la política institucional, no només a nivell insular sinó també en els àmbits municipal i autonòmic. Cal partir, però, de la base que fer-ne una valoració de conjunt és molt complicat i que, a l’hora de posar-s’hi, s’ha de tenir ben present, tot i que no ha de servir com a excusa per a baixar el nivell d’exigència de l’anàlisi, d’on veníem (seria un exercici interessant retrocedir fins a l’equador de la passada legislatura per tenir-ne la perspectiva adequada) i veure que, sigui quin sigui el resultat actual, (gairebé) sempre ens trobarem millor que quan érem al mig d’aquell desert funest, de la mà de Bauzà, Alejandre, Reynés, Baíllo i companyia.

Açò no vol dir que ara tot sigui de color de rosa. Ni molt manco. Com que les expectatives que els votants progressistes vam depositar en les noves dinàmiques institucionals (als ajuntaments de Maó i Ciutadella, per exemple; al Consell Insular i al Govern de les Illes Balears i Pitiüses, també) s’han assolit molt parcialment i no sempre de manera satisfactòria, la sensació de decepció hi és. No sempre per demèrits de qui governa sinó perquè en alguna ocasió els marges de maniobra dels polítics són mínims. No hi ajuda el fet que l’administració sigui feixuga i lenta com un mastodont a l’hora de funcionar o que, pitjor, gran part de la tasca feta hagi estat, en primer lloc, la de reconstruir infraestructures bàsiques i mínimes que havien quedat desmantellades en l’etapa anterior, la qual cosa, per ara, no ha permès de fer suficients polítiques noves, de construcció (i no de reconstrucció). Malgrat tots aquests elements, que a mitja legislatura són preocupants però no definitius, sembla que s’ha imposat la sensació de derrotisme entre la gent d’esquerres. No ho puc entendre.

Potser on és justificat aquest estat d’ànim és al Govern de la nostra incomoditat autònoma, on les coses s’han fet amb els peus des del principi, amb un repartiment infame de càrrecs (un intercanvi de cromos on va pesar més la militància partidista que no pas la preparació de les persones, en el qual es van haver de satisfer les quotes inevitables de gent amb carnet), en què les diferents conselleries es convertiren en guetos des d’on cada partit s’ha dedicat a fer la guerra pel seu compte i a fotre, sempre que ha pogut, els seus aliats. Als menorquins, ara fora del govern, els va tocar la conselleria maleïda: una institució ubicada al Palma Arena no pot anar bé mai de la vida. Sense estabilitat, resulta difícil que les coses funcionin. D’altra banda, la Conselleria d’Educació ha decebut, i molt, amb mesures que en tost de contrarestar la LOMCE sembla que l’hagi amplificat (ni hem baixat ràtios, ni hores directes de docència, ni un cap de llamp!). També, Biel Barceló ha dut a terme polítiques tèbies pel que fa a la relació amb el lobby més influent de la política illenca, l’hoteler. L’esperit de l’ecotaxa també ha decebut: taxa sí, però eco gairebé gens (quan el nom sí que hauria de fer la cosa). I Podemos que, tot i no ésser força de govern, li dona un suport directe, ens ha ofert un seguit de lluites intestines en què ha sobresortit l’esperpent Huertas i Seijas, encara no acabat de resoldre. Tot junt, evidentment, no ofereix cap imatge afalagadora. Fins i tot, diuen les males veus, les forces de progrés ja ho donen tot per perdut i treballen amb la idea que la pròxima legislatura la viuran a l’oposició. No ho entenc. És ver que he fet la llista de despropòsits, però també cal reconèixer que s’han fet coses ben fetes: la llei de protecció de la posidònia o la feina que l’institut Illenc fa per afavorir les mobilitats d’artistes i escriptors entre illes en són exemples tangibles.

A nivell insular, les sensacions són més bones, malgrat que encara hi ha molta feina a fer (i malgrat que no tot serà possible en dos anys). El projecte de l’antiga carretera-autopista del general Rotonda s’ha aturat, cosa que és digna d’ésser celebrada. Així i tot, molt a poc a poc i en bones, sembla que es comença a revertir la situació, amb algunes pífies memorables, com no podia ésser d’altra manera (tant costa de fer conviure un alzinar amb una ampliació viària?). Amb una mica de sort, es faran les reformes que la carretera necessita dins dels marges assenyats que escauen a una illa que fa bandera, a l’hora d’establir les seves línies estratègiques, de la declaració de Reserva de Biosfera. En un altre sentit, a nivell cultural, s’està fent una feinada. Es partia gairebé del no-res, perquè el departament havia quedat arrasat durant l’anterior legislatura, en què, més enllà d’il·luminar monuments i vendre llibres a preu de saldo, poca cosa s’havia fet. Avui, el dinamisme hi és evident. Potser és que tenc una visió molt parcial de la realitat, però no veig per enlloc motius de pessimisme derrotista. I hi és. Potser el problema és d’expectatives.

A nivell municipal, he de confessar que estic profundament decebut amb la gestió que s’ha fet de la normalització del topònim maonès. La legislació hi obliga, però la corporació municipal sembla que té, literalment, por de posar-s’hi. Una por sense fonaments. És ver que la caverna pot treure a passejar els mantres de sempre, amplificats pels altaveus de sempre, però quan al darrere d’una decisió hi ha la raó filològica (i el fet de deixar de ser la l’únic municipi de les Illes que viu aquesta situació vergonyosa) no hi hauria d’haver cap tipus de vacil·lació. Malauradament, la llengua catalana segueix essent emprada com a arma política, precisament per aquells que no li desitgen cap bé.

Idò bé, malgrat la meva gran decepció toponímica a nivell municipal, s’ha de reconèixer que l’ajuntament de Maó fa coses molt ben fetes en àrees com l’educativa i la social, d’acord amb allò que es preveia al programa electoral. També, cal remarca la bona feina que s’ha fet en l’elaboració dels pressupostos participatius, que han estat un èxit, amb la qual cosa la gestió municipal s’ha acostat un poc més als ciutadans, que hi han respost favorablement. Amb açò vull dir que, malgrat els disgustos (que sempre n’hi ha d’haver), cal tenir visions de conjunt per no caure en valoracions injustes.

El votant d’esquerres, davant d’aquest panorama, en què tot avança molt a poc a poc i en què les expectatives poques vegades es confirmen, es mostra molt crític i exigent. Hi deu ajudar el fet que és molt difícil fer arribar als ciutadans, des de les institucions, una informació prou clara i neutra de la feina que es fa. Per l’altre costat, pel flanc de la dreta, no hi ajuda la feina de desgast que du a terme l’oposició (l’única de veritat que hi ha a l’illa: el Diario Menorca), que condiciona l’opinió pública i ens pinta un panorama illenc desolador: platges saturades, carreteres insegures, estancament econòmic, polítics que no duen corbata (sic.! la mare dels ous de tots els arguments!)… Sembla que l’apocalipsi és a tocar, sobretot ara que ja ha passat Sant Joan i el pamflet torna a semblar més una versió casolana d’El Caso que no pas una altra cosa. Tothom hauria de saber, o recordar, però, que la capçalera menorquina no és, ni ho ha estat mai, per molt que se’n faci dir, el diari de tots els menorquins. Açò, i que té tot el dret a ser com és, de la mateixa manera que ningú no està obligat a comprar-lo.

El votant progressista, com hem dit, és exigent, molt crític. Aquesta actitud és bona. I necessària: recorda constantment, als governants, al servei de qui estan fent feina. Demostra una actitud activa respecte de la gestió de la cosa pública, tan útil per evitar el menfotisme que deixa les mans lliures a qui aprofita el poder públic per fer anar i venir sobres amb doblers negre, per mirar cap a una altra banda quan es cometen abusos urbanístics, per afavorir els interessos d’uns pocs en detriment de la majoria. Comportar-se com un ramat només beneficia els llops.

Per tant, cal ésser conscients que, malgrat les decepcions lògiques (jo mateix en tenc algunes, en plural, que me fan molt de mal), no ens podem permetre el luxe de caure en el derrotisme pessimista del «com que no han fet allò o allò altre, ja no els tornaré a votar». En primer lloc, perquè, com hem dit, aquesta és una postura que no està justificada: abans de caure en les simplificacions a què ens aboquen les valoracions categòriques, cal fer un exercici de perspectiva, de contrast entre allò que ens agradaria que es fes i allò que realment es pot fer. En segon lloc, perquè ja sabem en què consisteix l’alternativa a què ens aboca pensar així. No crec que ningú vulgui tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, per enèsima vegada. Finalment, cal tenir present el factor temps. Som a meitat de la legislatura per la qual cosa encara queden dos anys per acabar d’arrodonir l’anàlisi, per confirmar o rebatre aquest pessimisme que sembla formar part de l’adn dels votants progressistes. Tot pot canviar, i molt, cap a millor o, esperem que no sigui el cas, cap a pitjor. Com diu la saviesa popular, d’una banda, hi ha temps per matar un ase a pessics; de l’altra, si vivim coses veurem.

Visits: 0