La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Alguna vegada m’he demanat d’on pot haver sorgit aquest interès meu per les festes de Ciutadella. Em consider, modestament, un santjoaner convençut. I espuri, evidentment. Per açò m’atrevesc a parlar-ne. Som d’aquells que han comès animalades injustificables per poder assistir a la festa (especialment en l’època universitària). I, malgrat que, darrerament, se’m fa molt costa amunt d’anar-hi, perquè la geografia humana de Sant Joan ha canviat tant i, sobretot, perquè algunes absències hi són massa punyents, el pensament se m’hi envà amb facilitat, cap al ponent de l’illa. Hi deu tenir molt a veure l’època de l’any en què cau la festa. Potser la presència d’algun element tel·lúric al darrere ho justifica. Açò darrer no és cap disbarat ni surt del no-res. La lectura que he fet enguany, fa tot just uns dies, del llibre de poemes Caragol dels jorns (2014), de Joan Francesc López Casasnovas, en té part de culpa. No és la primera vegada que el poeta ciutadellenc tracta les festes de Sant Joan. Ho havia fet al llunyà Galops i Glops (1980), signat amb el pseudònim Pere Xerxa. Que torni a abordar-hi la mateixa temàtica, trenta-quatre anys després, i que ho faci des del punt de vista de l’ortònim, a cara descoberta, no pot ser casual.

morleansAquest llibre és una petita joia que ha passat massa desapercebuda. La seva publicació ha jugat amb molts de factors en contra. Per començar, és una autoedició (molt ben feta,  seguint un format que recorda massa els Quaderns Xibau de poesia, fins i tot en l’ús de la tipografia Garamond) en què els poemes van acompanyats d’unes magnífiques il·lustracions de Mercè Orleans. Aquest objecte tan ben imprès, però, per la seva naturalesa, no deu haver gaudit d’una bona xarxa de distribució, fins i tot a Menorca, amb la qual cosa ens trobam amb un llibre que dona la raó a aquells que opinen que la literatura menorquina té poc recorregut i encara menys transcendència fora de les fronteres naturals del país. I és una llàstima, perquè Caragol dels jorns és una lectura més que recomanable.

Un altre element que pot dificultar que el llibre viatgi més enllà de l’illa potser és la temàtica aparent dels versos. El subtítol de l’obra ens parla de «poemes santjoaners». I aquesta festa, malgrat les immenses masses de visitants (que la viuen, moltes vegades, de manera totalment superficial), no deixa de ser un món conceptual molt delimitat a nivell geogràfic. Hi ha trenta mil entesos en la festa, però viuen gairebé tots al terme municipal del ponent menorquí. L’autor, al pròleg, n’és conscient i avisa: «no crec que sigui necessari conèixer el codi de la festa ciutadellenca per entendre el missatge que m’agradaria transmetre al lector». En aquest llibre, els elements santjoaners són l’excusa per abordar una sèrie de temes totalment universals, coneguts i clàssics (el mot no és casual), vinculats als efectes devastadors del pas del temps i en oposició al ritual que, a base de repetir-se cíclicament, esdevé etern i transcendeix, per tant, la finitud de les hores. Les voltes del caragol són les voltes dels dies, dels jorns: el pas del temps i les repeticions rituals que el fixen. El títol va per aquí. Que el lector no conegui el protocol de la festa no hauria d’impedir, per tant, que tragués profit de la lectura. Ara bé, si en sabés cinc cèntims, de tot plegat, el gaudi seria molt major.

El pas del temps provoca canvis en el jo, no només a nivell individual sinó també en el col·lectiu, dualitat que aborden els versos de Joan Francesc López Casasnovas. I els canvis són pèrdues. A nivell personal, dels amics que ja no hi són (i que formaven part del paisatge santjoaner), per començar; del cos (i de l’estimera que en deriva), també, justament quan el ritual de la festa traspua, mitjançant els ritus ancestrals en què es fonamenta, un cant a la vida, a la llum i a l’amor més hedonista. La presència del substrat tel·lúric és constant en el llibre (són les flors i les plantes, la Terra i la Mar, la nit i el dia, la ciutat de Parella, la figura simbòlica i potent del cavall, el foc o les avellanes, les darreres amb una hipotètica connexió interessantíssima amb les bruixes) i ens remet a l’època en què, abans de la reforma del calendari gregorià, el solstici d’estiu coincidia amb la diada de Sant Joan, i a més enrere encara en el temps, abans del cristianisme. Hi ha un tot de ritus pagans que sustenten la festa ciutadellenca, per molt que el vessant religiós els hagi assimilat i incorporat al seu cerimonial tot amagant-ne l’origen.

L’altre vessant des del qual s’aborda el pas del temps és el col·lectiu. Amb els anys, la festa ha canviat. Qualsevol que n’hagi viscut més d’una edició pot comprovar-ho. Ens els darrers vint-i-cinc anys, els que puc testimoniar en primera persona, hi ha hagut canvis molt significatius: d’una banda, la supressió dels focs el dia de Sant Joan i la reincorporació progressiva, tot i que fora dels dies centrals de la celebració, del protagonisme dels festers tradicionals que, després de la guerra civil, havien passat a l’ostracisme; de l’altra, la tendència a la massificació, amb tot el que ha significat, paradoxalment, de popularització de la festa. Aquest aspecte en concret, el del retorn progressiu de la festa al poble, és més que interessant. El llibre en parla, tot diferenciant l’antic «anar a veure fer el caragol» de l’actual «anar a fer el caragol»: la festa, centrada en cerimonials molt tancats, d’ordre, amb el públic que hi participava com a espectador, ha evolucionat fins al descontrol actual, a la disbauxa en què, per a molta gent, els cavalls no deixen de ser secundaris i el que importa és fer festa i participar-hi activament. Trob que ho he dit en alguna altra banda: els sociòlegs tenen aquí molta feina a fer (i me consta que alguns ja hi han fet alguna aportació) i m’agradaria poder-ne llegir literatura específica.

Els versos de López Casasnovas ens acosten a aquestes reflexions des del moment en què remeten als orígens d’una festa (pagans i tel·lúrics, com hem dit) que compartim amb altres indrets de cultura catalana. Una celebració que era i hauria de ser del poble, perquè una festa no pot ser popular i pròpia si encara representa i significa, a nivell social, la claudicació de les classes populars davant dels qui manen (els cavallers subordinats al senyor i a l’església: és àntològic, en aquest sentit, el poema «Missa de caixers», quan s’afirma que «els diuen l’amo, però no van voler ser-ne / de llur propi destí» ). Però hi ha una altra claudicació a tenir en compte, la cultural, que plana sobre Sant Joan i que al llibre exemplifiquen els crits de joia aliens amb què alguns celebren els bots dels cavalls («Per quins set sous / olé i olé els criden, mentre vola / al cel se veu, se sent…?»). El pas dels anys ha deixat marca en la col·lectivitat perquè la festa és un dels elements que ens defineix com a poble: uns costums compartits i una llengua que els vehicula: «Del Caragol des Born / al darrer a Santa Clara / la vida bull, diversa, // sorprenent de colors, / de veus agermanades / compartint la vivència // de ser ciutadellencs / —nats aquí o nouvinguts—, / parlant la nostra llengua, // oberts al món sencer / amb ressons de molt lluny, / amb ferm coratge sempre!». La festa és un mirall on es reflecteixen els canvis socials de manera clara i és bo mirar-s’hi amb regularitat.

Cal destacar que, a l’hora d’arrodonir la lectura de Caragol dels jorns, hi ajuden molt els diferents paratextos que complementen els poemes que, a més de mostrar-nos l’erudició de qui els ha escrit, ens faciliten la tasca de transitar pel bosc de símbols que planteja el llibre. El lector que s’hi endinsi, millor si ho fa durant aquests dies previs al solstici, podrà preparar les festes de Sant Joan d’enguany des d’una sèrie de matisos que, sense entrar en contradicció amb cap dels múltiples caires que presenta la festa, l’ajudaran a eixamplar les possibilitats des de les quals acarar els jorns adiats de Ciutadella.

Share Button