El famós article…

A PROPÒSIT DE LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES ALS NOSTRES ESPECTACLES ACB
Guillem López Casasnovas

Aquest és un article que no pot escriure un polític menorquí en actiu o algú que aspiri ser-ho. Hi ha poca cosa personal a guanyar amb la reflexió d’estiu que vull participar amb el lector desapassionat que vulgui continuar llegint, en el benentès que probablement la complicitat mútua tampoc no canviarà previsiblement res per si mateix d’un dia per l’altre. Però com que crec que s’ha de dir el que vull dir (em consta que hi ha més gent que ho pensa i no ho diu), m’atreviré a fer-ho sense més embuts.

El que vull comentar té a veure amb ‘el que som’ i amb el que potser ‘pensam que som’ els menorquins, i la idea que vull recollir es reflecteix en concret en com hem inflat recentment alguns globus que identificaré amb ‘els nostres ACB’ i que ara comprometen algunes posicions més raonables. Ho diré en genèric, de manera que els noms i les referències vindran en minúscula i sovint a tall d’exemple. Em preocupa de tot el procés el fet de com hem anat bufant dia a dia amb les subvencions públiques els globus dels ‘nostres acbs’, i que reclamen ara com mai algunes d’aquelles entitats que conreen l’espectacle ACB: incloc aquí, a més del bàsquet i el volei, algunes espurnes de l’excel·lència operística i altres delicatessen de les que ens hem dotat també recentment a l’illa.

Concretaré els comentaris que segueixen en l’esport de més alta categoria (el bàsquet, tot i que en serà metàfora) a què ha accedit sorprenentment una petita comunitat com la nostra que just supera els vuitanta mil habitants, i que compta amb equip d’ACB. Que consti que a jo també m’agrada el bàsquet i l’òpera, tot i que, a la vista del preu que impera a alguns altres indrets en què habito, no hi vaig gaire. Em referiré amb els comentaris, en particular, a les elevades (elevadíssimes) subvencions que estan rebent els ‘nostres ACB’ per a mantenir inflat un globus que té un cost i unes necessitats de finançament que no es corresponen a la nostra realitat, del ‘que som’, i que si no hi posam més sensatesa, del que ens pot portar a pensar ‘el que no som’. Multiplicau, si no, per cent aquestes subvencions i cercau-ne referents a Catalunya, o per sis-cents si voleu un referent estatal, ja que és aquesta la proporció del que som en el conjunt de les comunitats, i veureu la importància de les xifres.

Efectivament, jugar avui a l’ACB (repeteixo que és sinònim per altres activitats també) és el resultat artificial d’una activitat subvencionadísima a partir dels doblers dels contribuents: una espècie de globus que hem inflat i que ha generat tanta il·lusió com frustració crearà quan rebenti. Mentrestant, la cara més professional d’una activitat mercenària de (grans) estrelles de l’espectacle, que cobren retribucions milionàries (i més encara en podrien cobrar si volem eliminar el parèntesi que els qualifica com als millors), en un entorn de negocis i directius, gerents, professionals, etc., que s’han acabat inscrivint, tàcitament, per la via de la subvenció, a la nòmina de les entitats públiques. Res a dir si el suport financer de tot el muntatge té base privada o si les subvencions públiques (no les nostres, sinó les estatals, principalment, que hauríem d’exigir sense pors) es limiten a compensar legítimament la insularitat (passatges, necessitats de pernoctació, premis i distincions a l’esport base i/o competitiu, altrament de nul·la significància). Però no sembla lògic que aquestes es generalitzin per a l’esport ‘espectacle’. Així, aprofitant el seu impacte popular, en el context electoral i les pretensions polítiques de ‘quedar bé’ des d’una certa irresponsabilitat financera, els ‘nostres ACB’ passen avui la safata indiscriminadament a totes les administracions (com si els diners no sortissin d’uns mateixos contribuents), en una dinàmica de veure qui subvenciona més, qui es seu a lloc preferent de la llotja o ‘palco’ de l’espectacle popular. Algunes subvencions avui són implícites: no cobrar per serveis prestats que es carreguen al pressupost públic, avals donats d’abaratiment de crèdit…; altres són explícites: les transferències corrents, l’assumpció dels costos financers del deute. No hi hauria com posar-les totes sobre la taula per a fer-ne un aprenentatge d’elecció social, de llibre, per a valorar el cost del que es fa respecte de les alternatives que es deixen de fer i es podrien fer a igual quanties. Algú en pot donar comptes, de tot plegat? Vet aquí un primer símptoma que no fa sinó alimentar greuges comparatius…

I és que poden acabar sobrevivint finalment només les entitats que aconsegueixin ‘jugar l’acb’ (categoria bronze inclosa?), tot i generant una pressió popular per a mantenir-se amb més i més finançament. És això el que volen les nostres administracions? Quin és el senyal donat a la resta d’entitats que lluiten amb la rutina de cada dia amb molt menys glamour?

Val a dir que alguns dels nostres ACB han unificat com ningú ho havia fet fins ara el sentiment menorquinista: la mobilització de l’ideal de ‘guanyar al Barça’ no té fronteres, tot i que ho haguem de fer sense cap menorquí a les nostres ‘esquadres’. Em preocupa aquí tant el què com el com de l’objectiu. És aquesta la il·lusió col·lectiva que ens ha de ‘fer país’? Quin ha de ser el paper de les administracions públiques en aquesta comesa? Entenc primàriament que hauria de ser subsidiari al de la iniciativa privada, proporcionat als seus mitjans i més orientat a objectius socials que són aquells que el mercat no contempla, que no en els crematístics. Aplicat al tema que ens ocupa, jo diria que s’hauria de centrar en l’esport de base o en la promoció de la cultura, i no a pagar nòmines d’esportistes d’elit.

Ja sé que el món funciona així a molts altres llocs i que algú ja pot pensar que estic posant plom a les ales. Sé d’administracions que fins i tot tenen els drets d’imatge d’esportistes (on ho deuen posar en els seus actius patrimonials?, on són els interventors públics quan així ho accepten?); altres administracions els subvencionen amb transferències corrents (contracte programa pel cost fix de funcionament) i de capital (per a les instal·lacions). I quin drama quan aquest cost no es reflecteix a vegades en el ‘panem et circense’ esperat, i davant d’un pavelló semi-buit han de quasi regalar les entrades per no quedar en evidència! Posseir, i així haver de mantenir conseqüentment un club de futbol, com fa algun ajuntament, no sembla que hagi de ser la missió d’una corporació pública igual que no ho és mantenir un sistema fiscal que ofereix un tractament privilegiat per a les rendes d’alguns esportistes multimilionaris, fent dumping internacional per a afavorir que els ronaldos, que cobren ‘net d’impostos’, no migrin. O és que ens hem begut l’enteniment?

El contraargument del que dic sol ser assegurar que això incentiva l’esport. Estem, però, segurs que es promou així l’esport? Si pots veure el Barça cada setmana, aniràs veure s’Atlètic de Villacarlos, fora que en siguis un gran seguidor local? Els fillets no han de fer l’esport de contemplar asseguts davant de la tele l’espectacle de n’Alonso –curses que ells no faran mai–, sinó l’exercici activitat per si mateixos, per humil que aquest sigui, tot i entenent que la competició és la prova de superació d’un mateix i no l’emulació d’algú que té uns mitjans, unes capacitats innates o genètiques que ell no tindrà mai.

Ja entenc que els ACBs en genèric mouen autobusos i gent que no hauria anat altrament a l’espectacle del bàsquet professional o de l’òpera, i que ara se’n confessa amant (és un exemple), i que això també té un impacte econòmic cert (tot i que obrir i tancar una tanca, com deia el vell Keynes, també té efecte multiplicador però amb escàs valor social). Està clar que sí: tota oferta crea la seva demanda, en particular si abolim el mecanisme del preu. De davall de les pedres en surten d’afeccionats (per què no?) a un preu que no arriba ni a una tercera part del cost ben comptat!

Aquesta és una aixeta, la de les subvencions, que quan s’obre és molt mala de tancar, en particular a una administració polititzada com la nostra. Què passaria si s’Atlètic de Ciutadella (són exemples) pugés a la segona B, i més encara, a l’A, que ja es sap que en el temps tot pot dependre de quants diners inicialment algú més llençat hi vol posar en el projecte! Inflar un globus i tocar la porta de les subvencions és molt temptador: amb quin criteri es pot després racionalitzar? En un món de recursos il·limitats res és un problema, ja que no cal prioritzar. Però si aquest no és el cas, s’han de cobrir amb impostos locals i generals les quantitats que es paguen als nostres herois particulars? Les opcions socials han de ser unes altres: no estem parlant de sobrefinançar un hospital (prou que alguns el vam recolzar tot i que per dimensió estricta no li ‘tocava’ a la població de Menorca) o l’atenció mental, o de millorar el capital humà d’uns joves amb inserció laboral molt pobra. Estem parlant de diners per a l’espectacle.

Està clar que sempre podrem trobar algun exemple que avali aquell malbaratament versus algun altre: ‘si tanmateix el que no ens subvencionen aquí s’ho gastaran allà’ o ‘amb informes que no serveixen per res, o en cotxes i viatges oficials’… De fet, a ses Illes hi podem afegir que ‘fins i tot s’ho poden acabar gastant en una casa de cites!’, o en partits de tennis, i d’una sola tacada! I que posats a gastar, millor aquí que a Mallorca o a Madrid.

Alerta, tanmateix, amb l’hiperrealisme que aquestes constatacions contenen, barallades com estan amb una ètica pública absent del debat, d’uns recursos que, en tant que públics, s’han de gastar millor que els propis, responent a l’esforç de tots i cadascun dels ciutadans contribuents. Un malbaratament, des d’aquesta perspectiva, mai en pot justificar un altre…

Per tant, i en resum, a jo ja m’agrada el bàsquet, l’òpera i moltes altres coses, que, a més, ajunten també les il·lusions d’una comunitat. Però crec que ha arribat el punt, si més no a futur –ja dèiem que aquestes coses no es canvien d’un dia per altre– que els contribuents demanem als polítics de les nostres administracions que no es deixin emportar per aquest pendent. Tenim una illa com la que tenim i sense necessitat d’ofertes artificials, per excel·lents que siguin, ens podem sentir prou orgullosos. Si ho estem de ver, més hauríem de lluitar encara per a la seva preservació. Ser com som té alguns inconvenients, però també alguns avantatges. Molts, al meu entendre. No confonguem, però, el que som –disfrutem-ho– amb el que alguns ens poden fer creure que som, ja que tard o d’hora ens posarà a tots, innecessàriament, en evidència.

(Diario Menorca, 10/08/2007)

Share Button

8 comentaris

  • Kintet

    20 desembre, 2007

    Inflam una bimbolla pública, i total, per patir tota sa vida… El Menorca Bàsquet hauria d’haver baixat aquella vegada que va estar a punt, o aquella altra… (qualsevol d’es dos finals de lliga).

  • Min

    6 desembre, 2007

    Vaig tenir la sort de poder-lo llegir el mateix dia que va sortir publicat. a la fi algú més, entre els pocs que som, que dóna un poc de llum.

    quan un globus puja molt en alçada, la pressió va disminuint, per tant per un principi físic molt senzill el volum ha d’augmentar. El que passa és que el volum no és infinit i les parets elàstiques del globus arriba que, peten.

    Globus romput, i tornam a la realitat, però amb una diferència, que estem a molta alçada i la caiguda serà més dura.

    H ha alguns equips que haurien de començar a descendir, …

    Ale

  • J. Podrit

    26 novembre, 2007

    Ale idò! Unes dècimes oftalmològiques de més…

    De raó, Fidel, no te’n falta. Tanmateix, trob difícil d’equilibrar aquests valors socials ben lloables amb la quantia de links de constructores i immobiliàries que es poden veure a la pàgina web del Menorca. Fins i tot, i aquesta seria bona, es podria fer una mena de consulta popular sobre el dic de Ciutadella, posem per cas, als assistentsd’ un partit, a veure què hi diuen (ale, Pau, ja tens feina quan hi vagis). No dubt que hi ha una identificació del poble amb l’equip, i viceversa, però els seus interessos, motivacions i finalitats no estan afinats per la simple i sortosa raó que un moviment col·lectiu sols s’esdevé atzarosament i efímera.

    Fins i tot, no sé fins a quin punt hi ha certa relació parasitària…

  • Fidel

    26 novembre, 2007

    Des de l’admiració a en Joan López,

    A vegades crec que l’auto odi ens ofega. Què hi ha de dolent en excel·lir en l’opera més enllà dels límits que imposa la insularitat? Què hi ha de dolent, si es troba un equilibri just pel que fa al pes del suport públic, en aconseguir que un esport faci de palanca per generar tot un seguit d’activitats socials i econòmiques al seu entorn, si aconseguim canalitzar aquest espectacle en un ben entès sentiment d’afirmació illenca, combinant jugadors de casa amb fitxatges?
    Els xalandriers, per què no criticau la gran empresa, també subvencionada, que es diu FCBarcelona? Per què ens emmirallam en el Barça i odiam el Menorca Bàsquet?
    Insistesc en la idea de l’equilibri, que el suport públic no esdevingui obligat o “a canvi de”, i que es faci en condicions. Públic i privat col·laboren en totes les administracions.
    Sempre hen reclamat tenir ressò, sortir dels límits que ens imposa l’illa. I no veig que l’esport (ben entès, insistesc) no pugui ser palanca per mostrar arreu els altres valors, des del calçat a la manera de ser, dels productes del camp a la gastronomia, del nostre esperit vital a l’època talaiòtica.
    I finalment, res no adquireix les etiquetes que la majoria no li vulguin donar. Guanyar al Barça no té perquè ser el gran objectiu si a les graderies es canvia la truita i se’n fa una gran festa de rivalitat sana.
    Dic jo.

  • Isma

    25 novembre, 2007

    En haver llegit aquest article s’entén, en certa manera, el motiu pel qual a ningú ni li interessava fer-se’n ressó: no només reben els de La Salle… n’hi ha per tothom, d’estopa, especialment els amants de l’òpera.
    Ara bé, tot i ésser un text estiuenc, fet de veres i corrents, l’autor hi diu moltes coses assenyades i no deixa d’ésser una llàstima el poc ressò que tingué, tot i que probablement devia remoure qualque consciència (per poc temps, però).

  • Àlex

    22 novembre, 2007

    Gràcies

  • Pau

    22 novembre, 2007

    Excel·lent!

  • Isma

    22 novembre, 2007

    És un poc llarg, però no té desperdici…

Els comentaris estan tancats.