La nova casa no té, encara, projecte (ni se l’espera)

Casa_derruida_en_El_MuyoLa nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).

A Nabí, Josep Carner es fa seva la història de Jonàs, el profeta a qui Déu va encomanar d’anar a Nínive a explicar-hi que, si els habitants d’aquella important població de l’antiguitat no canviaven d’estil de vida, patirien el càstig diví. Ara bé, Jonàs no va fer cas de l’encàrrec i va fugir de Déu, que l’interceptà en plena travessa marítima i, gràcies a una tempesta, va fer que el profeta acabàs dins el ventre d’una balena, on passà tres dies reflexionant (en el llibre, aquest episodi forma el fantàstic cant IV). Quan es va haver renovat espiritualment, l’animal el deixà a una platja. Si el lector troba, en aquesta història, semblances amb el conte infantil Pinotxo, no va errat: les connexions hi són. Si, a més, el fet també li recorda la cançó «Pride», d’U2, concretament on Bono canta allò de «One man washed on an empty beach», ja té dos exemples clars de com la Bíblia ha influenciat la cultura universal de tots els temps (posteriors a la seva redacció, evidentment). Des d’un punt de vista profètic, s’ha llegit aquest episodi com l’anunci de l’arribada del messies, el qual, després d’una mort relativa de tres dies, va ressuscitar. Però aquest no és el camí que vull seguir en la meva argumentació.

Retornem, idò, allí on ho havíem deixat: de la platja, Jonàs se’n va anar a Nínive, convençut finalment de la seva missió, on predicà l’encàrrec diví. Sorprenentment, els habitants d’aquesta població van fer cas de les paraules del nabí (mot hebreu que es pot traduir per profeta o intèrpret), la qual cosa deixà Jonàs descol·locat. D’acord amb el déu que apareix a l’Antic Testament, més semblant a un cabdill militar que a cap altra cosa, el profeta esperava una venjança divina de caràcter apocalíptic, amb morts per donar i vendre (com quan va destruir els murs de Jericó o quan matà a tots els primogènits d’Egipte). No hi va haver morts, la qual cosa també portà Jonàs a la reflexió. Així, en acabar l’obra, el profeta acaba assumint que «Déu és perdó» i que «Ell abraça el llop i l’ovella». Parlar, el 1941, de perdó i d’acceptació de tots els bàndols, just després d’acabar la guerra, no era casual. La lectura civil de l’obra hi era volguda.

Molt semblant és el missatge que trobam a Antígona i a La pell de brau, de Salvador Espriu. A l’obra teatral, es recrea el mite clàssic per veure com de la lluita entre germans en ve el desastre i que la decisió de Creont, el nou governant, d’honorar només un dels dos bàndols en conflicte i d’imposar un règim autoritari («Cal que dicti cruels lleis / per mantenir en silenci els llavis dels vençut») contradiu el desig de solució dialogada i de respecte cap a les dues parts en conflicte que proposen les dones de l’obra (els mascles, curiosament, són més d’arranjar les coses amb la violència). Als anys cinquanta i seixanta, els lectors i espectadors de l’obra no podien evitar d’identificar Creont amb Franco, perquè el context empenyia a fer-ho. El missatge que convidava al respecte i a l’entesa també era prou clar.

Semblant era la lectura que es podia fer de dos dels poemes més emblemàtics de La pell de Brau, per exemple d’aquell arxiconegut text que comença dient que «a vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble / però mai no ha de morir tot un poble per un home sol». L’home que va morir pel poble era Jesús; el segon, per exemple, un dictador espanyol del segle XX que, en paraules de Joan Brossa al poema «Personatge», tenia «L’ardidesa del Cid / L’autoritarisme de Felip II / La voluntat d’imperi de Carles V / I el cul i la veu d’Isabel la Catòlica». Les referències a la guerra són clares, però sobretot és mirífic el missatge amb la recepta per a la convivència pacífica entre tots els pobles que habiten Sepharad, la península Ibèrica: «comprendre i estimar / les raons i les parles diverses», «el diàleg» i «la llibertat». Aquestes idees es repeteixen en el poema següent. Per la seva brevetat, el citarem sencer:

En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.

La imatge és clara, tot i que la coment de manera esquemàtica: cal edificar un temple, un lloc de convivència comunitària, a poc a poc (perquè les coses ben fetes no es fan d’un dia per l’altra), en llibertat (aquest és el solar on situar la construcció), tot emprant uns materials de construcció molt determinats: diàleg en igualtat de condicions per arribar a pactes amb què construir un marc legal vàlid per a tothom. El llibre és de 1960. Ara bé, és innegable que el missatge és totalment actual. No es pot conviure si no és des de la igualtat. Perquè les imposicions sempre acaben esclatant per una banda o per una altra. I practicar la igualtat no és fàcil, al contrari. En aquest invent que anomenen Espanya, per exemple, i des del punt de vista lingüístic, hi ha clarament ciutadans de primera i ciutadans de segona categoria. Perquè davant de la llei, en què es suposa que tots els ciutadans són iguals, hi ha una llengua, la castellana, que és oficial de tot l’estat (fins i tot en aquells territoris que no formen part del seu ecosistema lingüístic) i que cal conèixer obligatòriament, mentre que les altres, només gaudeixen d’una oficialitat parcial i compartida (si tot va bé), en part dels seus territoris. A més, en aquest cas, conèixer-les només és un dret. D’allò de comprendre i estimar les «parles diverses», idò, res de res. Podríem seguir citant exemples, però no acabaríem mai.

Seguint amb la imatge espriuana, per tant, som molt lluny de construir aquesta nova casa. El solar sembla, ara per ara, impracticable. He sentit a dir que, a l’Espanya castellana, la que s’imposa a la resta, les persones que creien en aquesta convivència construïda des de la igualtat van morir, totes, entre 1936 i 1939. Tot i l’exageració, aquesta idea té fonament. Potser encara trobaríem qualcú, per l’altiplà peninsular, que creu possible fer-ho. Si observam, però, com es trasllada aquesta visió a les diferents opcions polítiques estatals, es veu clarament que la situació és incorregible i que podem esperar asseguts. Per açò, no és gens estrany que una part d’aquests ciutadans de segona, farts de la situació, hagin decidit segregar una part del solar per fer-se una casa no adossada, més petita, on la convivència sigui possible. N’hauríem de prendre nota.

Share Button