Gitar mots com raors

Radio stations I question their blackness
    They call themselves black,
    but we’ll see if they’ll play this.
(Public Enemy)

El lector habitual d’aquests xalandrums, si és que n’hi ha algun, sap que tenc uns gustos musicals prou eclèctics. Tot i que hi ocupi un lloc discret, dins del meu equipatge sonor hi ha lloc per al rap. Hi vaig arribar indirectament, fa molts anys, arran del tema «Bring the noise», que Public Enemy havia enregistrat, en començar la dècada dels noranta del segle passat, amb els thrashers Anthrax. No eren els primers que mesclaven ous amb caragols: Aerosmith i Run DMC havien facturat uns anys abans una bomba de rellotgeria titulada «Rock this way». Un servidor, que escoltava sobretot música metàl·lica però que era d’esperit curiós, va obrir la porta als versos esmolats com a raors dels MC, i la discoteca particular va començar a acollir algunes obres del gènere, sense un criteri gaire lògic: NWA, Tone Loc i Fat Boys, entre molts d’altres, encara hi conviuen amb harmonia.

Valtonyc - Mallorca es ca nostra (Delantera) - www.hhgroups.com

Aquest gènere musical és l’expressió d’una cultura de base urbana. En escoltar-lo, automàticament el cervell associa imatges de gratacels en ciutats grises, murs plens de grafitis i vies de tren amb els marges plens de brossa. I el descontentament. Perquè el gènere neix als guetos de les grans urbs dels Estats Units i és l’altaveu mitjançant el qual els afroamericans diuen que ja n’hi ha prou de ser ciutadans de segona o de tercera, de viure oprimits i, sobretot, esdevé el canal des del qual afirmen orgullosament que són negres. I, d’aquí, acaba esdevenint un crit de queixa universal davant de les condicions pèssimes en què moltes persones han de viure, sobretot però no només en les grans àrees metropolitanes. Les lletres, després han ampliat els continguts fins arribar a tractar qualsevol tema i, com no podia ésser d’altra manera, una part del gènere ha caigut en mans del mainstream, que l’ha reconvertit en un producte de consum edulcorat i insípid, carn de radiofórmula (i vehicle d’expressió d’un món molt masclista, per cert). De tot hi ha d’haver a la vinya del Senyor, però el bon melòman no sol tenir problemes per distingir allò que és autèntic del frau.

El rap va associat a una actitud, a una imatge i a una cultura, l’anomenat hip hop, que té una manera de vestir, un ball específic (el breakdance) i una iconografia basada en els grafitis, entre d’altres elements configuradors. Però la clau de volta de tot és la música i els versos. Pel que fa la primera, és molt interessant la feinada d’arqueologia musical que hi ha darrere d’algunes de les bases que serveixen de suport perquè els rapers facin els seus frasejos. Al disc It takes a nation of millions to hold us black (1988), de Public Enemy, considerat una obra mestra de la música del segle XX, apareixen més d’un centenar de samples, retalls agafats de cançons alienes que, reelaborats es converteixen en material original. La tria d’aquests préstecs és simptomàtica. S’hi reivindica un bagatge que beu sobretot de la música negra dels anys setanta (n’és una icona el loop extret del «Funky Drummer» de James Brown, possiblement el més emprat en la música electrònica contemporània). Tot escoltant rap, he acabat viatjant fins al funk, el soul i el jazz d’artistes com Funkadelic, Isaac Hayes, The Temptations, Booker T & the MG’s, Barry White i tants d’altres, que he descobert de la mà de Tone Loc, Arrested Development o Sugarhill Gang, per citar-ne alguns exemples.

L’altre element fonamental del rap és el gust per la paraula i la rima. Aquest aspecte el lliga directament amb la poesia oral. Potser per açò m’és tan proper, avesat com estic a llegir i a escoltar versos. Perquè els rapers, com els poetes, no canten sinó que declamen uns textos que demanen molta tècnica respiratòria, domini del to de veu, del ritme i de les pauses. Són, quan ho fan bé, uns magnífics rapsodes. Kate Tempest, una artista britànica la proposta de la qual transita pels territoris compartits entre el rap i la poesia oral, n’és un exemple fantàstic, ja sigui quan escriu llibres o quan rapeja sobre unes bases electròniques minimalistes que potencien el missatge dels textos. El seu darrer treball discogràfic, Let them eat chaos (2016), excel·leix en aquest aspecte. A més, el fet de basar les composicions en la força del mot fa que les connexions del rap amb altres formes de la cultura que tenen la paraula versificada com a base apareguin de manera natural. Enguany hem comprovat, gràcies a l’IES Joan Ramis i a la Biblioteca Pública de Maó, que el rap fa molt bona parella amb la glosa. La trobada entre aquests dos mons, amb motiu de la celebració del dia de la poesia, va donar uns resultats que sorprengueren els assistents a l’activitat de maridatge.

Hi ha vegades en què els textos ens són críptics, especialment aquells que s’expressen en la llengua de Shakespeare i són formulats des dels registres col·loquials i l’argot (slang), fugint de la visió reduccionista de la llengua dels diccionaris. Aquells que, com jo, no dominam la llengua anglesa, ens perdem molts detalls pel camí. Qui vulgui, però, també pot escoltar rap en català. Se’n fa poc, però existeix una escena interessant que es mou pels marges d’un panorama en què el pop insubstancial de base indie i folk sembla l’única proposta als ulls dels mitjans de comunicació. I n’hi ha poc, també, perquè a les grans metròpolis catalanes el castellà ha estat i és vehicle d’expressió habitual (fet que sociolingüísticament diu moltes coses dels nostres països). Els primers temes de rap  autòcton que vaig escoltar rimaven en llengua castellana (Solo los solo, 7 notas 7 colores). Però, un bon dia, apareguda com un bolet en un disc recopilatori, vaig escoltar una peça d’un raper, El Disop, titulada «Jo sóc català», que em demostrava que les rimes també es podien fer, amb solvència, en la meva llengua. Després, a poc a poc i en bones, he pogut aprofundir mínimament en una escena en què destaquen At Versaris però en la qual hi ha una bona nòmina de grups, especialment del País Valencià i que, a l’illa del costat té un exponent prou conegut que respon al nom de Valtònyc. Tots ells fan un rap combatiu, molt compromès ideològicament, d’expressió popular i esperit crític. Evidentment, açò el converteix en perillós per a les orelles exquisides i les pells més fines, perquè s’encarreguen de mostrar la cara B del món que ens envolta. No ens ha d’estranyar que el rap i la censura siguin, amb massa freqüència, una parella de ball forçada, fins i tot en ple segle XXI.

No conec Valtònyc. La seva proposta musical era, per a mi, totalment desconeguda. Només he pogut escoltar unes poques vegades el disc Mallorca és ca nostra (2012), per la qual cosa en tenc una visió esbiaixada. La proposta musical (no sé si l’etiqueta rap rural és gaire encertada per a definir-la) és correcta i, els textos, contundents, violents fins i tot. Jo no els hauria escrit. Els continguts, a més, no els subscric en la gran majoria de casos. I entenc que puguin molestar alguna gent (tot i que molts dels seus missatges empal·lideixin al costat dels que vomiten alguns grups punks). Però davant d’aquest fet, la solució és fàcil: no escoltar-los. Ara, és terrible que se’l condemni per haver expressat, musicalment, les seves idees, embolcallades en els patrons del llenguatge literari, amb tot el que açò suposa d’ús de figures retòriques, com les metàfores, les hipèrboles, etc. És un avís per a navegants. Ara és Valtonyc, però demà la víctima del totalitarisme ideològic pot ser qualsevol que obri la boca per dir, només, allò que pensa.

Share Button