Racismes lingüístics

Les llengües són consubstancials als éssers humans. No seríem sàpiens si no haguéssim desenvolupat la capacitat del llenguatge verbal. Aquesta idea, tan òbvia, sembla que no ho és fins que no la veiem escrita. Jesús Tuson, l’insigne lingüista, la té ben present al seu assaig Una imatge no val més que mil paraules, una obra que, malgrat els anys que han passat des de la seva publicació, és encara plenament vigent i recomanable. Fa pensar. Hi diu, per exemple, que tal i com passa amb els humans també les llengües són diverses, la qual cosa, a més de ser la cosa més natural del món, no es contradiu amb el fet que, en essència, totes són iguals. Com nosaltres, que ens caracteritzam per la diversitat de colors de pell, d’ulls, de creences, d’orientacions sexuals… Però tots, al cap i a la fi, som humans. Amb les llengües passa el mateix: totes al mateix nivell. Cap de millor (ni pitjor) que una altra. Per tant, així com no tenim cap dubte a dir que és un racista qui creu en la superioritat d’un determinat color de pell (generalment més claret) respecte d’un altre, no n’hauríem de tenir cap a considerar que, qui pensa que una llengua és millor que una altra, també és racista.

Egg-Racism

No hi ha cap element objectiu que ens pugui permetre d’afirmar l’existència de superioritats (i d’inferioritats) lingüístiques. Passa, però, en aquest camp, el racisme hi és ben present. Tant, que molts parlants el tenen assumit amb total «naturalitat» i ni se’l qüestionen. Com hem arribat a aquesta situació? La resposta és complexa, però cal implicar-hi directament els valors que els parlants atribueixen a les llengües. Tendim a valorar-les de manera positiva o negativa, moltes vegades de manera inconscient, i aquest fet condiciona la nostra actitud lingüística, ens predisposa a valorar una determinada varietat lingüística i els seus parlants, o determinats usos, de manera positiva (quan els acceptam) o negativa (quan els rebutjam). En la formació de l’actitud lingüística, hi intervé directament la interacció de l’individu i la societat, perquè els humans som, per damunt de tot, éssers socials. Els comportaments col·lectius influeixen, conscientment o no, els individuals, també en l’aspecte lingüístic, i ens condicionen les conductes socials respecte del nostre comportament lingüístic. De fet, quan no seguim la pauta social, el grup ho fa saber: som mal vistos.

El valor que els parlants donen a les llengües és determinant en contextos de minorització, aquelles situacions en què una llengua no s’empra en totes les situacions en què potencialment podria ser usada (en benefici d’una altra que li ha anat prenent aquests àmbits d’ús i, també, els parlants). De vegades, aquesta no presència s’explica per factors externs, com ha passat i passa en casos de prohibicions explícites (no cal recordar aquí alguna dictadura que ho ha fet). Però també, la minorització pot ésser deguda a causes internes, a la consciència dels parlants respecte del propi codi. És aquí on els valors i l’actitud lingüística entren en joc. A vegades no cal que ningú prohibeixi un ús de la llengua perquè el parlant no l’empri. És el que passa a l’hora de triar la llengua amb què ens adreçam a un desconegut, aquí mateix, al lloc on vivim i no triam la nostra; és el que passa quan canviam de llengua en una conversa perquè l’altre, que ens entén perfectament i que no ens demana res al respecte, empra un altre idioma.

Una actitud negativa del parlant respecte del seu propi codi pot acabar donant lloc als prejudicis lingüístics. Com el seu nom indica, un prejudici és un judici previ, no fonamentat, al qual s’hi arriba per ignorància o, també, per mala fe. En el fons, es basen en la creença que hi ha llengües que són superiors a altres (per lògica considerades inferiors). És a dir, els prejudicis lingüístics són racistes.

En situacions de normalitat lingüística, és a dir quan una llengua és emprada per tots els seus parlants potencials en totes les situacions possibles, l’actitud dels parlants és de lleialtat lingüística. Aquesta sol ésser inconscient, natural, neutra. Però en contextos amb llengües minoritzades, la lleialtat dels parlants sol degenerar en dos sentits. En primer lloc, en sentit positiu, cap al xovinisme, realitat que sol ser present sobretot en grans comunitats lingüístiques, moltes vegades monolingües, en què els parlants creuen que la seva llengua és millor que les altres. És un exemple de xovinisme el d’aquells turistes que es pensen que, en viatjar pel món, ha de ser atesos en la seva llengua perquè és «internacional». En segon lloc, en sentit negatiu, la lleialtat pot desembocar en l’autoodi, quan el parlant no s’identifica amb la seva llengua o la considera inferior respecte d’alguna altra. Autoodi i prejudicis lingüístics van agafats de la maneta.

D’exemples de prejudicis lingüístics en què, a més, s’exemplifica l’autoodi quan són assumides pels parlants de les llengües minoritzades, n’hi ha a cabassos. A Una imatge no val més que mil paraules, Tuson en cita d’evidents: pensar que hi ha llengües rares, exòtiques, que n’hi ha de més fàcils que d’altres, que n’hi ha de més útils (les que tenen més parlants), a les quals cal dedicar més hores a l’escola, que n’hi ha d’arcaiques, que n’hi ha que no serveixen per sortir de casa… I n’hi ha de més subtils. Per exemple, quan  es percep com a normal la manca de drets lingüístic de la pròpia comunitat lingüística. Considerar innocu que no hi hagi, al cinema, cap pel·lícula en català, o que s’assumeixi com a normal i natural que a l’exèrcit només s’empri una llengua vehicular, són exemples d’autoodi. Quan un grup musical decideix que cantarà en anglès perquè així arribaran a més gent, també. Quan una persona, catalanoparlant, escriu un text al diari en què diu el que llegireu, també demostra un profund autoodi (començant per la llengua que tria per a dir-ho): «el catalán, el gallego y el vasco no son más que lenguas de hablar por casa, en familia, con los amigos, como las zapatillas que nos ponemos cuando llegamos al hogar, para estar cómodos, pero que nos quitamos tan pronto queremos salir a la calle, al mundo exterior». L’exemple és real, per molt al·lucinant que pugui semblar.

Quan els prejudicis s’apliquen a nivell intern i afecten les varietats de la llengua, es pot arribar a caure en el secessionisme lingüístic. És l’actitud que vol promoure que una varietat geogràfica és una llengua diferent de la resta. N’hi ha exemples amb el romanès, l’occità, el serbocroat i, com no, amb el català (especialment amb els blavers valencians i els gonelles nostrats). El secessionisme sol embullar la troca en demanar l’ús d’una sola varietat funcional i geogràfica en tots els àmbits. És la dèria que mostren alguns amb la defensa de les «modalitats» en detriment de l’estàndard, quan totes ho són, modalitats pròpies. Ho és també la posada en qüestió de les formes normatives dels topònims. Evidentment, darrere d’aquestes actituds hi ha la mala intenció i criteris que són ideològics i, en cap cas, lingüístics. D’aquí l’al·lèrgia que demostren tenir al mot ‘català’, que a més d’un sentit geogràfic restringit és el nom de la nostra llengua, de tota.

Una via per acabar amb aquesta situació és que els estats s’impliquin a gestionar des de la igualtat la diversitat lingüística que tenen dins de les seves fronteres. Sense beneficiar cap llengua per damunt de les altres (perquè no hi hagi, en aquest sentit, ciutadans de primera i de segona classe). Com diu Tuson, «la solució, democràtica i igualitària, és francament senzilla; i només demana imaginació, mitjans i respecte: cada llengua al seu lloc, sense cap restricció, amb capacitat per assumir tantes funcions com demani el grup de parlants, sense pressions o interferències de fora. I caldrà afavorir els contactes entre els pobles promovent amb força i generositat coses tan naturals com la traducció, directa o en diferit, i l’aprenentatge lliure de llengües. Allà on convingui, és clar, perquè una part substancial de la humanitat hauria de poder viure còmodament (i hi té tot el dret) sense sortir de la seva llengua “local”: una situació perfectament natural i absolutament respectable. Excepte, potser, per a alguns espavilats que s’autoproclamen “ciutadans del món” i que, en el fons del fons, no són res més que provincians d’una altra província i parlants d’una altra llengua “local”.»

Malauradament, en aquest sentit, tenim mala peça al teler. Amb Espanya, des del moment en què es privilegia constitucionalment només una de les seves llengües (en detriment, per tant, de la resta), seguirem essent ciutadans de segona. I veient qui té, ara per ara, la paella pel mànec i qui s’albira com a hipotètica alternativa, ho serem per molts d’anys.

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    22 febrer, 2017

    El mal d’aquests prejudicis és que no es perceben. De fet, molts d’ells estan assumits amb tota la bonhomia del món, creient-nos açò de la bona educació, la convivència pacífica… És tan cruixidor ser a la banda dels que creim que la nostra llengua ha de ser normal, ni més ni menys que les altres, que a vegades, en moltes situacions, en desisteixes. Haver de discutir amb algú en moments en què del darrer que tens ganes és parlar sobre temes com aquest, en què es van repetint tòpics inflats i gastats, cansa molt.
    Moltes vegades em deman si les embestides que ara tornen a venir del secessionisme lingüístic (carregades d’ignorància i mala voluntat) les hem de combatre d’alguna altra manera que no sigui ignorant-les, com ara feim.

Els comentaris estan tancats.