Els mestres vivim molt bé

És ver, pel que diuen, que els mestres vivim molt bé i que tenim dos mesos de vacances a l’estiu. És tan ver que, com tothom ja sap, hi ha baralles per exercir aquesta professió. Enrere queden aquelles mostres de la saviesa popular que testimoniaven les dures condicions de vida dels docents («passar més gana que un mestres d’escola» n’és una frase mirífica). La situació ha canviat radicalment. La gent no vol ésser empresària i guanyar doblers a cabassos. Els fillets no somnien a ser futbolistes, cantants o cuiners. Ara ja no. A les enquestes, les immenses majories manifesten que la seva major aspiració en aquesta vida és la de ser mestres. Bàsicament per açò: perquè tenim dos mesos de vacances a l’estiu i, en general, vivim molt bé i no en fotem un brot.

Bé: fora bromes. El mes de setembre, en què els dies s’escurcen de mala manera i, antigament, plovia, és l’època de tornar a les rutines. El procés és complex, però hom torna a avesar-se a portar una vida molt més ordenada a tots els nivells. La tornada a les aules és la fita més clara d’aquest retorn a la normalitat. Enguany hem iniciat el segon curs després de l’era Bauçà, que ja va ser, de per sí, una època que en va tenir poc, de normal. Mirant enrere podem comprovar que vam arribar molt avall, en aquella època, que gairebé vam tocar fons quan Bosch, Camps, Estarellas i companyia van intentar desmantellar el sistema educatiu públic i, sobretot, en català. El mal que es va fer va ser enorme. Com enorme en va ser la reacció per part de tota la comunitat educativa. Aquest vint-i-nou de setembre ha fet dos anys de les grans manifestacions que tenyiren de verd els carrers de les Illes. Cal no oblidar-ho, perquè és des de la consciència del passat que s’ha d’acarar el futur, per evitar caure en errors ja coneguts.

Com passa el temps! I que difícil és reconstruir tant territori devastat. Ni el cavall d’Àtila va fer tant de destrossa. El context ha passat a ser favorable i es suposa que aquest segon curs després del TIL les millores s’han de percebre clarament. Sembla, però, que anam massa a poc a poc. De seguir a aquest ritme, s’acabarà la legislatura i no haurem avançat gaire. És ver que les expectatives eren grans, que potser érem un poc il·lusos de creure que el canvi seria radical, tot i que un dels grans problemes no depenia de l’àmbit autonòmic. Perquè la LOMCE ja és, per ella mateixa, un gran cavall de batalla. Enguany, potser, sobretot pel que respecta a les revàlides, de les quals poca cosa sabem a dia d’avui, amb el curs començat i amb tot el perjudici que aquest fet implica, sobretot per als alumnes.

La gran decepció, però, ve de l’àmbit de la comunitat autònoma (quin eufemisme, aquest adjectiu: autònoma respecte de què?). De Madrid no n’esperàvem res de bo. Ja sabíem quin era (i és) el pa que s’hi dóna. En canvi, aquí, amb les esperances que hi havia dipositades amb el nou equip de la Conselleria, amb el desig de canviar tantes coses que covava en la ment de tantes persones… Per ara, la gran diferència respecte de l’etapa anterior és que, als docents, ens han reduït la càrrega lectiva en una hora. Quina repercussió real ha tingut aquesta mesura en la millora de la qualitat de l’ensenyament? No crec, ni tan sols, que aquesta mesura hagi beneficiat els docents. Mentre les ràtios siguin tan elevades, per menys hores que un mestre faci dins de l’aula, la feina que hi podrà fer serà de mínims (quan hi arribi). A més de les ràtios, hi ha tota una sèrie d’aspectes en què no hi ha hagut tampoc canvis substancials. Per què, per exemple, encara es triga tant a cobrir les baixes laborals? O, per què no hi ha una postura clara de la conselleria respecte de la no-aplicació de la LOMQE?

La clau de volta és acabar amb la massificació des centres. Amb menys alumnes per aula es pot garantir l’atenció a la diversitat que, per sort, ens caracteritza. Possiblement calen més centres, o ampliar-ne els que ja hi ha. Planificar-ho millor. Perquè és una vergonya la realitat de les aules prefabricades. Com pot ser que la nostra sigui una de les comunitats autònomes amb més barracons de l’estat? Més de 2600 alumnes han de fer classes en algun dels 109 mòduls prefabricats que tenim als nostres centres, segons denunciaven fa poc els sindicats. A més, aquestes construccions temporals no són propietat de la comunitat, sinó que es lloguen a una (o unes, no ho sé) empresa privada. Quants doblers s’han despès en aquest àmbit al llarg dels anys? Surt a compte fer-ho? Perquè, clar, l’excusa davant d’aquest estat de les coses és que açò només es pot solucionar a base d’inversions fortes. I que, a les Illes, tenim la caixa buida. És ver. La dictadura de la Llei Montoro la coneixem tots. El que no quadra, però, és que a Extremadura, on també és vigent aquesta legislació econòmica, i segons explicaven els sindicats, no en tenguin cap, d’aula prefabricada. Com pot ser, açò?

Al final, sempre arribam allà mateix: el finançament. No vull semblar tòpic, no vull caure en la fàcil i relativament còmoda cançó de l’enfadós, però mentre existeixi l’espoli fiscal a què estem sotmesos (i la certesa que, ara per ara, açò no té solució perquè Espanya, ara per ara, tampoc no en té) poc marge hi haurà per a la millora. Amb el que acab de dir, però, que ningú no es pensi que estic descarregant de la seva responsabilitat les nostres institucions, especialment la nostra Conselleria d’Educació. Hi ha gestos, hi ha mesures senzilles de cost zero, que es podrien haver fet per marcar clarament un perfil, per constatar que es tenen les idees més clares. En canvi, ens trobam amb unes actituds, amb unes polítiques, que no deixen de ser decebedores. Més encara si tenim en compte que la millora del sistema educatiu va ser un punt fort (sinó el que més) del programa electoral dels que avui ens governen.

I, malgrat aquest panorama incert, he començat el curs amb tota la il·lusió del món, disposat a aportar el meu gra de sorra en el procés de formació de tantes persones, un any més, implicant-me a fons en el procés d’ensenyament i aprenentatge (que sempre és, per sort, bidireccional). Perquè, independentment que les coses es podrien i s’haurien de fer molt millor, a pesar que ser docent, malgrat el que molta gent pugui pensar, és una feina duríssima, m’encanta fer-la i no la canviaria per res del món.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0