Equator

Mai no he acabat d’escatir quina és la pronuciació correcta del nom d’aquest grup, Uriah Heep. Aquest detall, en un text escrit, no té gaire importància. Més en tindria si l’hagués de pronunciar en alguna botiga anglòfona de discos, tot i que per ara no n’ha estat el cas.

Portada del disc
Portada del disc

Tenc una relació molt especial amb un disc d’aquesta banda. N’hi ha uns quants que em ben agraden (Very ‘ard, very ‘umble, Abominog, Into the wild…), però amb Equator el cas és especial. Va arribar a les meves mans de manera circumstancial, de xiripa, a les acaballes de la dècada dels vuitanta del segle passat, durant el viatge de final de curs d’EGB, que ens va passejar amb autobús per la Catalunya Vella (Besalú, Castellfollit de la Roca, Ripoll…), amb destinació final a Andorra. En una gasolinera perduda en la geografia pirinenca, en què aturàrem a buidar la bufeta, vaig comprar-lo en format cassette. Coneixia el logotip de la banda perquè l’havia vist en una revista del Circulo de Lectores (hi oferien el Live in Moscow) i trobar-me’l allà, en un expositor al costat d’humoristes com Arévalo o Marianico el Corto i un seguit d’estrelles de la cançó espanyola, no només em va xocar sinó que em vaig sentir obligat a endur-me’l.
El vaig escoltar dins l’autobús, mentre pujàvem algun interminable port de muntanya, en un walkman que em va fer més passador les llargues tirades quilomètriques. El disc, em va caure de les mans. L’experiència va ser força decebedora. Hi ajudà el fet que, en aquell moment, estava immers plenament en la descoberta dels sons més radicals de la música metàl·lica i, al costat de gent com Metallica, Slayer, Metal Church o Testament, em van semblar molt tous. Poques vegades més, en aquella època, hi vaig tornar. Si ho feia, sobretot, em quedava amb la primera cançó de la cara A del disc, “Rockarama”, l’única que em feia un poc el pes. El cassette era allà, al prestatge, amb els altres, però duia una vida de recolliment. Gairebé mai va sortir de l’estoig.
No va ser fins molts anys després que van girar les tornes, gràcies en aquest cas a internet. A mitjan primera dècada del segle XXI vaig decidir fer-me amb una còpia privada de tots els meus cassettes, un format que havia quedat totalment desfasat davant del CD i, sobretot, el fred i comprimit MP3 (tot i que preferesc l’OGG). Va ser així com va tornar a aparèixer aquest disc que, a poc a poc, s’ha acabat convertint en un dels meus clàssics, un treball que, a dia d’avui, no me cans d’escoltar, ja sigui des del reproductor d’MP3 o amb el disc compacte, que he adquirit enguany, sonant a l’equip d’alta fidelitat.
Ara bé, el que no podré fer és un elogi raonat dels continguts del disc. M’agrada molt, però les virtuts objectives d’aquest treball són mínimes. El que m’hi vincula és emocional i va lligat a l’experiència. Rockarama és un treball correcte de rok dur de tall americà típic de la dècada dels vuitanta (va aparèixer al 1985), amb una producció molt de l’època, que abusa sobretot dels teclats i que sona totalment desfasada a dia d’avui. A qualcú li podrà recordar, de molt enfora, els primers discos de Bon Jovi, però més edulcorats. Darrerament, però, aquest so vintage, el trob entranyable. El disc, a més, està masteritzat a un volum baix, amb la qual cosa no és gens estrident, tot i que, per escoltar-lo òptimament, cal apujar el volum del reproductor.
El més surrealista, però, són els textos. En el seu moment, en què no sabia gens d’anglès, no m’hi vaig ni fixar. Ara, però, veig que els compositors dels temes del disc no passaran a la història de la literatura. Hi ha tots els tòpics del moment (especialment sexe, i rock and roll; de drogues, per escrit, no hi ha cap traça). El millor, però, és com els tracten. No crec que hi hagi gaire gent que es pugui resistir a una comparació com aquesta, “light me up, just like a Christmas tree”, al costat de la tòpica frase “give me rock and roll” que trobam al primer tema, homònim, del disc. En el segon, “Bad Blood”, una anàfora, “Desperate man, desperate times, desperate heart”, ens presenta una història d’amor fallida, amb un amant desmoralitzat (“the more I give, the less I get”) per culpa d’una femme fatale, no podia ser d’altra manera, amb mala sang que “runs through her veins”. No cal seguir amb l’anàlisi: ja podeu veure per on van els tirs.
Tampoc no es tracta ara que escolteu aquest disc per comprovar l’exactitud de tot açò que us acab d’explicar. Déu me’n guard. Però heu d’entendre que en parlàs. M’agrada. Fins i tot la portada, tan geomètrica, té per a mi alguna cosa que la fa única.

Share Button