Carta des de newcastle Publicad aa Diario Menorca dia 29 de Setembre de 2014
El cap de setmana passat es va celebrar una fira britànica a Maó. El programa incloïa una recreació històrica de la cerimònia de traspàs de Menorca als espanyols, una exhibició dels Red Arrows i com és habitual mercats medievals amb pernils ibèrics (!!) , cercaviles musicals i la ja tradicional repicada de campanes de Santa Maria. Sóc un maonès que fa una pila d’anys que viu al Regne Unit i no em puc estar de dir que l’Anglaterra que els maonesos van poder tastar en aquesta fira no la reconec per enlloc. Aquesta era una Anglaterra imperial i militarista sense classe obrera ni diversitat ètnica. És l’Anglaterra d’aquell himne que tant em desagrada “Rule, Britannia! rule the waves: Britons never will be slaves”
Britannia són les desfilades miliars de l’11 de Novembre, són els castells de Harry Potter, són les agulles d’Oxford, els canals de Cambridge, són els al·lots uniformats que van escola, és el canvi de la guardia davant de palau, és Buckingham Palace, és la torre de Londres amb els seus falcons, és la Navy reconquerint les Malvines, és la gespa perfectament tallada dels seus jardins, és el Yorkshire Tea (que per cert és cultiva a Sri Lanka) i el UKIP de Nigel Farage. Certament Anglaterra és açò però no només açò. Em sembla terriblement injust reduir un país tan divers a un visió tan estereotipada i carrinclona, més pròpia de Gibraltar que de Newcastle, des d’on escric.
El Regne Unit no és només anglosaxó i protestant és també Celta i catòlic. La dimensió celta ens la trobem en els misteriosos paisatges del Nord, a l’illa sagrada de Lindirsfarne, el bressol del cristianisme a les Illes britàniques; ens la trobem sobretot a la música folk que envaeix cada dimecres al Cumberland Arms – el millor pub de Newcastle. Són les dolces melodies de la gal·lesa Gerogia Ruth i dels amics d’Another Penny i d’Horizontal Sunday. Tal com va dir David Cameron després del Referèndum aquest és un país format per quatre nacions (tres d’elles celtes). Una va partir fa prop de 100 anys i l’altra ja té un peu més fora que dins. La incapacitat del Regne Unit de crear un imaginari comú en té part de culpa
La Gran Bretanya que jo reconec no és pot entendre sense la revolució industrial. Britannia són els trens de vapor, són els ponts de ferro, són les mines de carbó, són les fàbriques de cotó de Lancashire, són les obres d’enginyeria d’Isambard Brunel, són les magnífiques estacions de tren que semblen catedrals. I aquesta revolució la van fer els obrers, els quals han marcat profundament la cultura d’aquest país. Britannia també és el moviment laborista, és la sanitat pública, són els miners amb les seves bandes de música, són els socialistes utòpics de Lanarkshire, són les cooperatives de Manchester, son les Suffragettes, són les marxes de l’ SND. Aquesta és una Anglaterra que, com diu l’himne extraoficial anglès, no pararà fins construir una nova Jerusalem
I will not cease from Mental Fight,
Nor shall my Sword sleep in my hand:
Till we have built Jerusalem,
In England’s green & pleasant Land
L’Anglaterra que jo reconec és diversa i multi ètnica. Són les cases de Curry i el Chicken Tikka Massala – que s’ha convertit en el plat nacional britànic; és el carnaval jamaicà de Notting Hill; és l’street food dels mercats de Londres and delícies d’arreu del món, és la diversitat religiosa del meu barri on hi conviuen sinagogues, mesquites, esglésies protestants, catòliques i metodistes; són els supermercats polonesos, les botigues de vestits hindús i la cafeteria dels kurds. El carrer que millor representa aquesta és Brick Lane, a tocar dels falcons de la torre de Londres. Aquí s’hi van instal·lar al segle XVII els Huguenots que fugien de la persecució catòlica a França, més tard hi van arribar-hi els jueus i més recentment els bengalis que avui són majoria. Brick lane – l’epicentre del món hipster – ens recorda que Britannia no ha estat mai un país homogeni, aquest és un país mesclat marcat pel conflicte
La fira britànica ha estat una oportunitat perduda per mostrar una Anglaterra moderna i innovadora, l’Anglaterra post colonial, complexa i sovint conflictiva que tan bé va retratar Danny Boyle en la inauguració dels jocs olímpics. No hi he trobat, per exemple, cap rastre de l’excel·lent cinema que s’hi fa. Tan difícil era organitzar una mostra de cinema britànic? No s’ha fet cap esforç per mostrar l’extraordinària riquesa musical anglesa. El Pop, el Rock, el Punk, el Northern Soul, el UK Garage són tantes les melodies que tenen un accent britànic. Paradoxes de la vida el Regne Unit es podia haver trencat el mateix dia que començava la fira sense que açò fos motiu suficient per organitzar un debat públic sobre el seu futur. El que m’ha fet més mal però és com s’ha tractat el passat britànic de Menorca, com s’ha amagat el segle menorquí de la literatura catalana, com s’han britanitzat tradicions nostres que no tenen res d’escocès com es Ball des Còssil.
Aquesta fira diu molt més de la nostra ciutat que del país que m’acull. Aquí l’únic que importa és vendre pernils, militaritzar la història i fer política de pa i circ.
Twitter: @pauobrador
Visits: 0
Tens molta raó, Pau. Sobretot en el final, que és el que compta: banalitzar la història i la cultura en mor d’un suposat turisme, però amb molt mal gust. La resta que dius, sobre la diversistat anglesa, està bé, però també és cert que per fer una fira necessites recollir alguns tòpics i cercar alguna espècie d'”essència” britànica.