Dissabte, 7 de juny de 2014
Nit
He sortit a sopar a la quina hora, sense gana. Ha aprofitat que a Alacant hi ha força cabines per telefonar a casa. La gent es sorprèn quan els explic que no duc mòbil a l’hora de viatjar. Fins ara no l’he necessitat, tot i que en aquesta ocasió concreta he tingut l’ordinador portàtil a mà, conscientment, com a eina de comunicació. Després de donar la bona nit als de casa, he acabat sopant un panet al banc de la parada de Tram que hi ha al costat de l’hotel. He intentat fugir, així, de l’ambient eufòric de la zona marítima de la ciutat, que s’assembla a qualsevol gran urbanització de la costa en època de vacances. M’hi sentia totalment desubicat.
M’he colgat a dormir més prest que ahir. Ningú no m’ha interromput el son. Potser la parella en va tenir prou amb la sessió d’ahir. Potser ja no hi són. Potser avui he dormit tan bé que ni els he escoltat. El sexe als hotels. Segur que n’hi ha per escriure molts llibres. El sexe. Sempre he estat totalment partidari de fer l’amor i no la guerra, però més enllà del tòpic, és ben cert que la meva generació va tenir una mala formació en aquest aspecte. La dels pares i avis va ser pitjor, és ben cert. Però la nostra tampoc no va arribar als mínims. Encara hi ha massa tabús al darrere de la sexualitat, una part de la naturalesa humana que hauríem de poder viure amb major naturalitat. I no ho hem fet, no ho fem i no sé si ho farem. És ver que hi ha d’haver una part del sexe que ha de basar-se en la descoberta, solitària o compartida, però sempre des d’uns mínims. El que no vam tenir nosaltres, un poc per culpa de tothom i de ningú alhora, són aquests mínims. Començant pel fet que no tenc gens clar a qui correspon transmetre’ls. Vam partir no de zero, però sí des d’alguna base fonamentada més en el tòpic que en la realitat. Açò pot provocar un inici traumàtic en la matèria. I el trauma pot condicionar el futur. Per no saber, molts no sabíem de les possibilitats dels nostres cossos i les de l’altre. Avui, encara ens en defugen moltes potencialitats. I el temps passa i arribarà un moment en què no podrem ni plànyer allò que hauríem pogut fer i vam perdre’ns per ignorància. Possiblement, ni en serem conscients. Ara bé, que m’hagi decidit a parlar-ne, ni que sigui passavolant, i sobretot la penada que m’ha suposat trobar-ne el to en què fer-ho són una prova clara de les mancances que citava abans.
Tot açò ho he pensat al matí del dia següent, mentre berenava un bol de cereals amb iogurt. Quan ja tenia clar que volia deixar constància per escrit d’aquest viatge.
Visits: 0