Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.

El Senat necessita profunds canvis si es vol legitimar, la despesa que ocasiona no val el que fa actualment. I és que, a més, l’altra gran funció que representa aquesta cambra, que és la de representació territorial, ha quedat completament sepultada. Cap de les demandes de Menorca, el territori amb representació directa al senat, han acabat sent escoltades, i els mateixos senadors anteriors han reconegut que els seus mateixos no entenen ni escolten, des d’una perspectiva central i centralista, les necessitats d’una terra com la nostra. Aquest és un fet cert, de la mateixa manera, per acabar-ho d’arrodonir, que ho és el fet que la submissió al partit que han representat fins ara els senadors ha estat més fort que l’interès del petit país que representaven. Açò, fins i tot, ha impedit que el meu representant anterior al Senat (perquè va anar coaligat en diferents partits entre els quals el PSM, per tant era també meu) votés en contra de la voluntat del PPSOE de canviar la Constitució per aconseguir més domini recentralitzador en l’àmbit del finançament autonòmic.

El PSM havia mostrat reticències a l’estructura del senat, i a les darreres eleccions, de 2008, ja partia de la necessitat que calien canvis profunds. Advocava per la necessitat de fer del senat una cambra de representació territorial, que fos de primera lectura en els temes autonòmics, o que fos una cambra de deliberació prèvia. Però també és cert que s’ha de ser valents i replicar amb contundència si el camí ha de ser més radical, i arribar a parlar, per què no, de la supressió de la cambra si no s’assoleixen aquests objectius, i n’hem d’estar disposats a parlar. Jo, almanco, ho faré. Dins el partit, algunes veus amb autoritat, com Nel Martí, no ha tingut por de parlar d’aquesta possibilitat.

Cal parlar sense pors, per dir que aquesta organització de l’Estat no ens convenç, i que el nostre finançament com a país és completament injust. Que hem d’apostar perquè se’ns escolti i que puguem aplicar la justícia social en les nostres polítiques. Ara és l’hora.

En tot cas, estic content de fer la meva intervenció pública per escrit com a candidat en aquest blog, Xalandria, no gens sospitós de sectarisme ni de pertinença a cap partit ni organització, i amant dels debats sòlids.

Vull agrair públicament la gent que m’ha donat suport en aquests moments, i també a aquells que, tot i no votar-me, creguin en una societat més justa i oberta.

Share Button

7 comentaris

  • Joan Carles

    9 novembre, 2011

    Per cert, qualcú me pot llevar sa foto aquesta horrorosa, que jo no he pujat mai, que surt cada vegada que faig un comentari?

  • Joan Carles

    9 novembre, 2011

    I tant que s’havia de dir, Isma. El fet no és si hi hagi gent del PSM que es plantegi partir d’Espanya (que n’hi ha, començant per en Pau, que s’ha manifestat, i un servidor, que també ho ha fet en altres espais), sinó en quin moment del debat estem i com el feim evolucionar. A la Catalunya estricta fa molts anys que es parla d’aquest tema, però no amb tanta embranzida com ara. Què ho ha fet, supòs que molts de factors, començant per l’aventura i el desenllaç de l’Estatut. Però el nivell de maduresa no ve donat només per la capacitat d’empènyer dels partits, sinó com aquests i molts altres factors aconsegueixen dur el debat en l’àmbit públic. Aquí encara ens feim carabassades per intentar visualitzar un tema essencial com el del finançament, i per molt que t’hi escarransis i hi dediquis esforços a explicar, no és un tema en què ningú fora de nosaltres s’hi hagi ficat i sigui d’interès públic. El mateix passa amb la sobirania política, un pas encara més enfora. Aquest n’ha de ser l’objectiu que faci caminar, però a la vegada hem de veure com.

    I enmig de tota aquesta voràgine independentista, jo reconec que no estic exempt de certa preocupació contradictòria. Que es xerri de la independència tan obertament ja va bé, és un senyal de maduresa i n’estic content. A la vegada, també fa por. Què farem, sense ells? Què ens passarà quan la comunitat autònoma de Catalunya s’independitzi? N’Àlex ja donava en el clau, ara farà cosa d’un any i mig, amb aquest mateix plantejament. Hi haurem de pensar, i no penseu que no me preocupi.

  • Joel

    1 novembre, 2011

    Des d’aquí el meu suport més sincer a la teva aposta personal i a la teva candidatura al Senat. Cal sanar el Senat. I anar acomiadant-nos d’Espanya amb serenitat i audàcia.

  • àlex

    30 octubre, 2011

    Posats a aprofitar la infraestructura, dia 20, al senat voetm #ÉsMaó

  • Pau Obrador

    30 octubre, 2011

    Isma jo sí que m’ho planteig i no sóc l’únic. Jo tampoc crec que hi hagi cap marge de maniobra. I potser sí que s’haurien de dir les coses amb més claredat. Estic segur que en Joan ho farà. La qüestió aquí no és el què sinó el com. Tenim pressa, molta pressa, però no tenc cap fal·lera per fer de Cid Campeador i embastar-me contra una pared amb la bandera a la mà.En aquest sentit és molt interessant el debat que s’està duent a terme a escòcia. Es plantegen com aconseguir l’objectiu de la manera més acceptable possible per a una població que no està disposada a aventures (en diuen independencelittle or devolutiomax). A Ca nostra hi trob a faltar un debat similar. Parlam del què però no del com. Mentrestant tenc molt clar que el millor servei que es pot fer és picar pedra, ser-hi cada dia, sumar, obrir horitzons. Malauradament esteim condenmats a no entrar-hi en la primera tongada.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    30 octubre, 2011

    Joan, qualcú, dins el PSM, s’ha plantejat que, posats a somiar truites, potser és més fàcil i, sobretot, digne, passar olímpicament d’Espanya? Qualcú amb dos dits de front creu que hi ha marge de maniobra, a Madrid?
    Perdona, però ho havia de dir.

  • Pau Obrador

    22 octubre, 2011

    Estic molt content que haguis acceptat el repte. I és que el futur pertany a gent valenta com tu. Mai com ara havia tingut tant de valor fer una passa endavant.

Els comentaris estan tancats.