València 2.0

A la plaça del Negret sembla que els anys no han passat ençà de la darrera i llunyana visita. Hi he badat i, als prestatges del Negrito, continua havent-hi una imponent col·lecció de roms i, amagat a un racó, un bòtil de Xoriguer ens confirma que no sempre es compleix el que va dir Heràclit, allò que no ens banyam mai en el mateix riu: res no canvia i tot roman, com a mínim al barri del Carme valencià. Han baratat les taules i les cadires del bar, les de la terrassa, però aquests detalls no en varien la configuració general. De Natàlio, ni rastre; potser perquè a aquella hora del capvespre lliura. Tres rètols informen que no està permesa la venda ambulant, que no es pot pagar amb tarja de crèdit i que els lavabos són d’ús exclusiu de la clientela del local. Un poc més avall, la botiga, sòbria antany, de serveis funeraris ha deixat pas a un solar buit que alguns privilegiats empren d’aparcament. Aquest tros de món segueix desprenent una imatge urbana decadent que l’agermana -no podia ser d’altra manera- amb els barris gòtics de Palma i de Barcelona. Només en varia el disseny de la retolació urbana.

He passat, també, un poc abans, per davant del Johnny Maracas, i un lleu somriure amb regust de mojito se m’ha dibuixat a la cara. A les cinc del capvespre el local roman tancat, tot i que la fauna que circula per aquests carrers no varia en funció de l’horari i la varietat és impressionant. Fins i tot, i per acabar-ho de reblar, un pidolaire m’ha demanat tabac –amb un sol que cremava!-, fet que s’ha d’atribuir als costums locals o a una deliciosa casualitat.

La pausa i el cafè han estat gentilesa del Lisboa, un local que conserva el seu encant de sempre. La seva selecció de premsa és única, tot i que, per motius aliens a l’empresa, ja no s’hi pot llegir l’Avui. La retolació segueix essent tota en català (fins i tot en els sobres de sucre), un petit oasi al mig de territori comanxe. Tot sol, però, i sense la companyia dels bons amics, la beguda m’ha semblat aigualida i he trobat que el lloc, a pesar de no tenir gairebé cap taula sense gent, estava buit, buit de paraules. No som persona a qui li agradi viure en i del record. Així i tot, és inevitable, de vegades, fer qualque excepció, tot i que no cal parlar específicament de nostàlgia sinó de ganes d’un present que voldria complet, com la pàtria que anhelava Pere Quart. Açò de fer de flâneur, a València, no és el meu estil i em costa imaginar com toca un paisatge que vaig conèixer amb unes figures concretes i en el qual hi han mancat, per damunt de tot, les converses.

Share Button

2 comentaris

  • àlex

    7 octubre, 2010

    Quins 400 euros de passatges més ben invertits!
    Gràcies.

  • Pau

    6 octubre, 2010

    Quin plaer que estiguies d’excedència

Els comentaris estan tancats.