Les Eleccions Britàniques

Divendres matí, si tot va com es previst, o bé en Nick Clegg o bé en David Cameron o bé en Gordon Brown entrarà per la porta més famosa d’Anglaterra amb l’encàrrec reial de formar govern. Ja en són unes quantes les persones que desorientades amb tanta informació m’han demanat que en faci cinc cèntims. Realment no en tenc ni idea de qui guanyarà. El favorit és en Cameron, tanmateix el resultat d’aquestes eleccions és incert. Des de fa tres setmanes la majoria de les enquestes situen els tres partits entre el 28% i el 34% dels vots. És perfectament possible que els laboristes quedin tercers en percentatge de vot i primers en número d’escons. No és fàcil dir res d’original i més quan la política britànica és la més visible de totes des de l’Estat Espanyol. Tanmateix ho intentaré fer-ne un resum de com jo ho veig.
no-10-downing-street

D’entrada diria que esteim assistint a la descomposició electoral del laborisme. Les perspectives són realment dolentes. Seria una sorpresa que dijous el laborisme superés el 30% de vots. Els motius són múltiples. Es parla de la manca de carisma de Gordon Brown, del cansament de la població a 13 anys de laborisme, d’Iraq i Afganistan. Ara bé com diria Clinton “It’s The economy Stupid”. La forta crisi econòmica ha fet miques la solvència econòmica del nou laborisme i molt especialment d’en Gordon Brown, el ministre d’economia durant més de 10 anys. L’estabilitat econòmica ha estat sempre la base del New Labour – que no tenia cap problema amb els que es feien “filthy rich”. Durant 13 anys van deixar fer i desfer als bancs, van presidir una bombolla immobiliària i financera i no van fer res per aturar la desindustrialització del país. Es veritat que la nacionalització dels bancs va ser valenta i fins i tot exemplar, però això no treu que ells siguin als ulls de molts els responsables del desastre.

En un context tan complicat com aquest, els Tories haurien d’estar assaborint els fruits de la victòria. Durant molt temps la victòria d’en Cameron semblava cantada. Els Tories havien treballat de valent per “descontaminar” la seva marca tot ressituant-la al centre de la societat britànica amb un missatge jove i positiu. Tothom ho donava per fet. Les enquestes van arribar a donar-los un 20% d’avantatge. Tanmateix en els darrers mesos l’avantatge dels Toris s’ha esfumant i avui pocs confien en un victòria dels Tories amb majoria absoluta. Els problemes han aparegut quan han començat a posar lletra a la música. La música parla de canvi, compassió i moderació, tanmateix la lletra petita de les polítiques que proposen és realment molt dura. La gent està realment preocupada pels retalls pressupostaris que volen introduir. El problema és de filosofia econòmica. La seva única obsessió és el dèficit públic (i la retallada d’impostos) quan el problema és també de model econòmic i de manca de creixement. El mateix passa amb la política social i educativa. Canten la igualtat d’oportunitats i després parlen de disciplina a les escoles, retallada de prestacions socials, el reconeixement del matrimoni en el sistema impositiu (oblidant les mares solteres). Perquè funcioni el màrketing ha d’anar acompanyat per un canvi real d’estratègia política. A diferència d’en Blair en Cameron no ha aconseguit canviar el seu partit.

Aquestes eleccions no són cosa de dos sinó de tres. El tercer home en discòrdia es diu Nick Clegg i el seu partit és el Liberal Demòcrata (un partit molt antic que va treure un 20% de vots a les darreres eleccions). Les perspectives inicials no eren massa bones. Amb un poc de sort es preveia que conservessin els 60 diputats que tenen tot guanyant-ne algun a costa del laborisme. Tanmateix el primer debat – que no vaig veure – ho va canviar tot. El debat va situar en Clegg a la mateixa altura que els altres i això va retornar els Lib-Dem al centre del camp de joc. Des de llavors les enquestes els han situat sistemàticament en 2na posició per davant dels laboristes amb un percentatge de vot proper al 30%. Tot i que ho pugui semblar, el seu creixement no és cap casualitat. Tot i que és un partit nominalment centrista, ja fa estona que els Lib-Dem han superat al laborisme per l’esquerra, molt especialment en política econòmica. El seu ministre d’economia- en Vince Cable- va ser la veu més lúcida durant la crisi bancària, l’única que va ser capaç de preveure -la, explicar-la i criticar-la. És un partit amb contradiccions importants però que ha defensat amb honestedat causes com la reforma electoral, la millora de l’educació alhora que ha criticat intensament la invasió d’Iraq i la privatització de la sanitat. Als ulls de molts – sobretot les classes mitges i la població més jove – són la veu real del canvi.

És difícil resumir en 500 paraules la situació política britànica. Segur que m’he deixat moltes coses sense explicar, per exemple el Joc brut dels mitjans de comunicació d’en Murdoch, les disputes sobre immigració o les relliscades en micròfon obert. Una cosa és clara aquestes són unes eleccions obertes com poques on poc passar qualsevol cosa.

Share Button

2 comentaris

  • Pau

    3 maig, 2010

    Les darreres enquestes apunten a la consolidació d’en Cameron. És cert que se’l veu més somrient que dies anteriors però jo dels diaris britànics no me’n fii un pel. En els darrers dies tothom garna cap a ca seva.

    La veritat és que Escòcia cau enfora d’Anglaterra. No s’en parla massa. Aquesta és una de les grans diferències del nacionalisme espanyol i anglès. La identitat nacional d’Anglaterra no depèn d’Escòcia de la manera com la identitat espanyola sí que depèn de la catalana i la basca. Els enemics aquí són a fora.

    La meva impressió d’Escòcia és que la independència està encara molt però molt enfora. L’actual sistema satisfà la majoria de la població escocesa. A més la crisi irlandesa i islandesa ha fet molt de mal, ja que aquest era el mirall on s’inspirava l’SNP.. I els bancs escocesos quasi arruïnen tot. Tanmateix és probable que l’SNP jugui un paper important ja que es molt probable que els vots poden siguin decisius per en Cameron. Segurament faran el paper de CIU, peix al cove, és a dir et deix fer el que vulguis a canvi que no em retallis el pressupost.

  • àlex

    2 maig, 2010

    Seguesc la campanya britànica a la distància i gràcies al meu teacher d’anglès, casat amb una argentina i que no duu gaire bé això de viure al tercer món, tot i que sigui amb privilegis d’europeu, fent-se passar per nord americà per evitar situacions no massa agradables amb excombatents de Malvinas.
    L’home diu que si hi pensa i no troba massa gent, dijous passarà per l’ambaixada a votar Cameron tot i que em confia la seva por a que no n’hi hagi prou i acabin pactant Brown i Clegg. Les converses són prou interessants, sobretot per contrastar la seva visió de Southener respecte a galesos i escocesos per exemple o als Notheners en general. L’equivalent, salvant les distàncies a un madrileny del PP, amb la diferència que si bé no pot veure a n’Alex Salmond, m’admet amb tota la naturalitat del món que el dia que Escòcia voti sí, serà un estat independent.
    I per cert Pau, què n’has de dir del vot en clau escocesa? són rellevants les eleccions per l’SNP? I tu: ja tens dret de vot?

Els comentaris estan tancats.