Crònica d’un (petit) malson

Gràcies a la màgia d’un volcà islandès (i la total desorganització aèria d’Europa) una escala tècnica a Singapore que havia de durar un hora es va transformar en una estada de 6 dies. La setmana ha estat intensa, caòtica i molt estressant. Un petit malson.

Tot va començar a les 11 del vespre del dijous quan, a punt d’embarcar cap a París, ens diuen que l’avió no sortirà i que ens busquem la vida. Per sort els pares de na jane feien 2 dies a Singapore i vam poder allotjar-nos amb ells. Vam dormir poc més de 3 hores. El divendres ens el vam passar tot sencer a l’aeroport que si surt que no surt. El dijous ens havien dit que l’avió potser sortiria a l’endemà i era qüestió de no perdre’l. Finalment no va sortir. A les 10 del vespre van tornar a l’hotel on s’allotjaven els pares. Va ser el dia més caòtic de tots. Gent per tot, gent emprenyada i molta desinformació. Ningú sabia res, ningú et deia res.

El dissabte va ser el torn dels pares de na Jane que tampoc es van poder embarcar cap a Dubai i després Manchester. Nosaltres també vam anar a l’aeroport per veure que passava. Aquell dia vam agafar un hotel a “little India”, el barri indi de Singapore. Dissabte vam tenir clar que ens hi estaríem uns quants dies. La desinformació era total. El diumenge i el dilluns van ser el dies més plàcids de tots. Vam anar a l’aeroport els dos dies però almanco vam tenir temps de veure Singapore, Raffels, Chinatown, Clark Quay. Mentrestant a l’aeroport ens diuen que si volem tornar hem de fer una nova reserva i que per això cal telefonar a un número que no agafen mai el telèfon. Que no ens telefonaran tal com ens havien promès el dia anterior. El dilluns vaig fer de traductor per Air France (gratuïtament) a un grup de jubilats espanyols (Viajes el Corte Inglés) que venien d’un creure de somni per l’oceà índic. No sabien anglès i els allotjaven al “Red Light District”.

El dia més dur de tots va ser dimarts. Sabíem que els avions tornaven a volar i no volíem perdre l’oportunitat. Enlloc d’anar a l’aeroport aquell dia vam anar a l’oficina que Air France-KLM al centre de la ciutat. Hi havia molta gent. A l’oficina ens van dir que la nostra reserva havia desaparegut i que calia fer-ne una reserva nova. A nosaltres ens vam donar un bitllet per dia 4 de maig. Ens van dir també que tal vegada seria possible tornar abans en “stand by”. Quan ens ho vam dir ens va caure la moral a terra. Dia 4 de maig volia dir que havíem de fer un total de 3 setmanes a Singapore! Quan li vam dir a la persona que ens va atendre que això no era possible, ens va recomanar que anéssim a Malàisia a fer uns dies que és més barat, que segur que no sortiríem almanco fins la setmana que ve. No ens ho podíem creure: Air France ens enviava a Malàisia! Per arrodonir el dia, a la tarda l’hotel ens va comunicar que estaven plens i que havíem de buscar-nos-en un altre… i les úniques habitacions disponibles eren al “Red Light District”. Finalment ho vam poder arreglar i ens vam quedar a l’hotel.

El dimecres vam començar la rutina diària que ens havíem imposat el dimarts. Al matí telefonar a Air France i al capvespre anar a l’aeroport a veure què. Després de 4 hores d’intentar-ho vam veure que era impossible comunicar-nos telefònicament amb Air France. Així que vaig tornar a l’oficina i la mateixa persona que ens va recomenar Malàsia el dia anterior ens va posar en llista d’espera pel vol del vespre. Es veu que hi havia hagut moltes cancel·lacions i que tothom que havia fet standby el dia anterior havia pujat a l’avió. I dit i fet, 5 hores més tard erem dins un avió. Quan t’ho mires des el sofà de ca teva penses que potser no n’hi havia per tant…. que en definitiva només són 6 dies que per sort no ens han arruïnat. Però quan ets enmig del merder assegut al llit de l’hotel broadway i et diuen que hi has d’estar 3 setmanes no penses el mateix.

Singapore ha estat l’escenari d’aquest petit malson. No la vam escollir ni tampoc la vam poder gaudir. Quina és la meva impressió d’aquesta ciutat estat? Que és una ciutat ridículament neta (tirar un paper en terra està multat en més de 100 Euros), ultra moderna (gratacels i mega aeroports amb tocs propis de Dubai) i on fa molta però que molta calor (35 graus de màxima, 1000% de xafogor). No és una ciutat on hi viuria. Em va semblar un pel estranya, plena de centres comercials amb aire condicionat i de botigues de marca; de menjars xinesos sovint plastificats. Una ciutat molt eficient i dinàmica, una mena de suïssa del sud-est Asiàtic, plena de bancs i diners d’origen incert. Tot i això em va semblar una ciutat ben interessant. El 70% de la població és d’origen xinès, el15% és ètnicament de mailaisia i un 10% és indi Majoritàriment tamil. Això vol dir que la ciutat es compartida per musulmans, Hindus, Budistes i cristians. Em va agradar especialment Little Índia, i Chinatown, sobretot el primer. És el centre de la comunitat índia de Singapore, ple de temples i restaurants indis. És una ciutat on es menja bé i barat que conta amb una universitat entre les 30 millors del món (La primera universitat de l’estat espanyol la trobem a la posició 171 i és la de Barcelona, la UAB ocupa a la posició 211, la UAM la posició 215 i la Complutense la posició 252). No fa falta saber-ne massa d’economia per veure que aquestes són les ciutats que dominaran el futur.

Visits: 0