Navega per la categoria

General

És estiu i l’illa vessa (IV): Gloriós Sant Jaume!

Una de les maneres més efectives de combatre la inacabable onada de calor que ens ha visitat les darreres setmanes ha estat ignorar-la i fer com si res d’extraordinari no passés. Així hem celebrat, després de dos anys sense fer-ho, les festes patronals des Castell: com si la normalitat fos absoluta. Les altes temperatures no han pogut impedir les ganes de la gent de tornar a fer bulla col·lectiva, de prendre el carrer per unes hores i fer-lo del poble. És a dir, de col·lectivitzar-lo. De capgirar-ho tot per un moment i fer, de la celebració, una vàlvula d’escapament a través de la qual descarregar gran part de la tensió social acumulada durant massa temps.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (III): una compra de darrera hora

Aprofitant una anada a Maó, diumenge matí, vam fer-ne un primer intent, infructuós. En aquell moment, no érem conscients que ja havíem entrat en el període apoteòsic de la temporada: del quinze de juliol al quinze d’agost la maquinària turística va a les totes. Devia incidir, sense cap mena de dubte, en l’avortament de la maniobra. Durant els trenta dies centrals de l’estiu, posam l’illa al límit de la seva capacitat. Hi hem de sumar, enguany, l’onada de calor que estem patint. Que sigui l’estiu més fresquet dels que ens queden per viure hauria de ser un consol, però trob que no ajuda a fer-lo més passador. De la suma d’aquests factors, en resulta que la més mínima maniobra empresa pot acabar convertint-se en una heroïcitat. I, els herois, per variar, sempre són els altres.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (II): quan el sol es pon

Per als romàntics, que van viure a cavall del segles XVIII i XIX, la contemplació de la natura era considerada una experiència transcendental. Entre d’altres aspectes perquè se la considerava transmissora de misteri, la qual cosa implicava que, al darrere, hi havia d’haver alguna realitat superior, de caràcter diví. Era una manera de constatar-ho i de connectar-hi. Contemplar-la podia proporcionar pau, assossec, coneixement, però també, pel seu caràcter indòmit i impotent, feia que l’ésser humà es sentís dominat i hipnotitzat, empetitit, que reconegués les seves limitacions en oposició a allò que era infinit. És el que es suposa que devia sentir el monjo que protagonitza el famós quadre de Caspar David Friedrich. També explica, aquesta visió de la natura, la quantitat ingent de poemes protagonitzats, a l’època, per boscos obscurs i indomables, per tempestes desfermades i, entre d’altres, per la contemplació de la lluna plena.

Continua llegint

Share Button

Redescobrir Hernàndez i Mora

Dissabte passat es va celebrar una nova Jornada d’Estudi i d’Homenatge, en aquest cas dedicada al maonès Joan Hernàndez i Mora. Calia parlar-ne, entre d’altres coses perquè no crec que els nostres mitjans de comunicació, els illencs, li dediquin l’atenció que es mereix. En calent, però, a la correguda, no era qüestió de posar-s’hi, entre d’altres coses, perquè vam acabar tard i mentalment cruixits. Després de deixar passar el cap de setmana, amb més calma, redact aquestes notes, mentalment, i les compartesc amb els lectors del blog, amb tot allò que crec que va donar de si el que hi vam viure. Si me deix alguna cosa –segurament–, la part dels comentaris queda a la disposició de qui la vulgui fer servir.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (I): nou quilòmetres

Voldria encetar la sèrie de cròniques al voltant d’aquesta illa que —manllevant les paraules de Guillem Alfocea— en arribar l’estiu vessa, tot centrant-me en un tram aleatori de la xarxa viària nostrada: els nou mil metres de via asfaltada que separen Maó d’Alcalfar, una de les múltiples urbanitzacions que es troben a l’encimentada costa santlluïsera. Una fita blava, situada a prop de l’ermita que hi ha a l’entrada d’aquest llogaret, marca el quilòmetre nou. Desconec on comença, però, el recompte de les distàncies, tot i que supòs que ha de ser en algun lloc proper a la seu del Consell Insular de Menorca, l’organisme que té la titularitat de gran part de les carreteres de l’illa.

Continua llegint

Share Button

El món tan gran

Fa un parell d’anys, enmig de la pandèmia, va néixer la idea de compilar una sèrie de relats de caire festiu publicats en aquest blog (i fer-ne un llibre). Abans que es convertissin en el volum Dies assenyalats, els textos van tenir una sèrie de lectors que van valorar la viabilitat del projecte. Un d’ells, Joan Francesc López Casasnovas, va concloure la seva revisió amb una pregunta molt adient, la resposta de la qual, encara ara, em té capficat perquè no només afecta aquell recull sinó, sobretot, molt del que escric en aquest espai virtual: «en capirà tota la dimensió un lector no avesat en l’hermenèutica “menorquina”?»

Continua llegint

Share Button

Ressaca d’un Sant Joan massificat?

Hem tornat a celebrar Sant Joan després d’un temps d’incertesa que, a alguns, se’ns ha fet massa llarg. L’edició d’enguany, però, ja ha passat. Hem (re)tornat a la celebració i, una vegada més, toca passar-ne la ressaca. No em referesc a la que provoca l’alcohol, sinó a aquella que fa bullir el cervell a base de records de tot allò que s’ha viscut al llarg de la festa de les festes, de la intensitat d’unes hores en què han passat moltes coses. Tantes, que no totes es poden processar en el moment en què ocorren. Caldrà pair-les. Algunes esdevindran moments memorables, és a dir que, amb el temps, s’acabaran fixant dins la memòria mítica de cadascú. No crec que en formi part una que es va produir just abans de començar els dies centrals de la festa: el desembarcament massiu de joves a Son Blanc.

Continua llegint

Share Button

Llegir no fa perdre l’escriure

En la nostra paremiologia, hi ha una sèrie de dites que fan referència al fet que algú «per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra més important o convenient», segons explica Josep Pons Lluch en referència a «massa llegir fa perdre s’escriure», una de les dinou variants (amb quaranta-una ocurrències) recollides al portal PPPD. Si agafam l’enunciat en sentit literal, però, les coses van d’una altra manera: la lectura és potser la millor manera de millorar l’expressió escrita —i també l’oral— de la gent. La relació hi és directa. A escriure, per cert, se n’aprèn a base de pràctica, de posar-s’hi. No hi ha cap altra recepta.

Continua llegint

Share Button

Acubat

El mes de juny sol arribar acompanyat de dies en què es mesclen la calor que anuncia l’estiu i els cels tapats —de plom, en dirien els poetes flacs—, és a dir, carregats de pols del desert africà. No acaba de ploure i, quan ho fa, no arriba a banyar, perquè el que cau gairebé no és aigua. El més habitual és que un tel de terra ho acabi embrutint tot. És una època en què sembla que el temps, també el cronològic, esdevé tangible. Ho fa pensar que l’aire esdevé feixuc, irrespirable. Pesa, literalment. La sensació d’ofec ens acompanya, amarada de suor. La gent roman acubada i, així, és molt complicat poder anar fent. Malgrat tot, però, hi ha coses molt més males de dur que la xafogor.

Continua llegint

Share Button

Concerneix l’individu

Diria que va ser en Cice qui, un dia, va explicar a les xarxes —no record a quina— què li havia passat mentre treballava a un restaurant menorquí. A l’hora de treure el fems, bàsicament plàstic i cartró, sense separar, el volum generat en aquell local durant la jornada era tal que, en un dia, tiraven la mateixa quantitat de residus que els que ell, a ca seva, trigava un any a produir. Deixant de banda que, a més, ell s’encarregava curosament de fer-ne la recollida selectiva, la desproporció era enorme.

Continua llegint

Share Button