Navega per la categoria

General

Els ocells, les papallones i el canvi climàtic

climate-change-2063240_640

De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.

Continua llegint

Share Button

L’omnipresència cultural de la Bíblia

frye

Aquests dies estic llegint, molt a poc i en bones, perquè els continguts de l’obra són especialment densos (tant com interessants alhora), el llibre El gran código, de Northrop Frye, que porta per subtítol «Una lectura mitológica y literaria de la Bíblia». Finalment, hauré resolt un deute que tenia pendent des de fa massa anys: abordar aquesta obra que, ja fa una raig de cursos acadèmics, em va recomanar Miquel Àngel Maria (i que, com tantes altres que m’ha donat a conèixer, he anat llegint i gaudint: senyal que els títols triats tenien al darrere un molt bon criteri). De fet, estic passant per un període en què la cultura bíblica forma part de la meva quotidianitat. No és la primera vegada que em passa i, de fet, ja n’he parlat aquí mateix. Potser aquest interès pot sorprendre la gent que sol associar el llibre de llibres a un àmbit molt restringit, relacionat concretament amb la pràctica de la religió catòlica (ni tan sols la cristiana en general). L’ús que faig del material bíblic, però, no té res a veure amb el vessant confessional i sí amb el professional.

Continua llegint

Share Button

La batalla dels relats

Cargas-Sardenya-Diputacio-Ramon-Llull_EDIIMA20171001_0193_19

Què és la realitat? La pregunta és més complexa del que sembla. Massa. I no seré jo qui intenti escatir en unes poques línies un concepte al qual fa anys que se li intenta donar una definició satisfactòria. Fins a quin punt la podem copsar, la realitat? Vet aquí una altra qüestió que ha fet esprémer neurones a lloure i vessar pàgines i pàgines de textos filosòfics. Sigui com sigui, al món que ens envolta han passat i passen coses. Les sabem i les coneixem, gairebé sempre, a través de tercers, mediatitzada, en forma de relat. Fins i tot, en aquells casos en què parlam d’experiències que hem viscut en primera persona, també ens les explicam a traves de narracions. Tot molt literari, per cert. I les sabem, les coses, després d’haver-les percebut a través d’uns mecanismes (els sentits, la consciència) que no sabem fins a quin punt són o no distorsionadors i, per tant, fiables. Perquè, entre d’altres coses, copsar la realitat és un fenomen totalment subjectiu. Es suposa que és objectiva, tot i que des del moment que hi estem implicats d’una manera o altra, la percepció sempre la fa encaixar en la subjectivitat del nostre sistema de valors. I, aquests, són variats i diversos. Gairebé podríem dir que n’hi ha tants com persones i que, com és normal, un mateix fet pot acabar conformant relats diversos, fins i tot oposats. com la realitat: a la pràctica, n’hi ha tantes com individus. No hem d’oblidar que la manera com la percebem té una conseqüència moral, ètica, que ens empeny a actuar d’una manera o d’una altra, a ser en el món en funció del sistema de valors que ens aixopluga.

Continua llegint

Share Button

Gràcies

trxv9u65xz1vt5acbsdt

Tenir un llibre publicat, amb el meu nom a la portada, és una satisfacció enorme. Difícilment es pot descriure amb paraules. És, evidentment, una victòria del narcisisme, el triomf d’un ego que, d’una manera o d’una altra, tots acollim dins nostre i que un servidor ha tingut la sort de poder treure per aquesta via, la literària. Ara bé, cal ésser conscient, per evitar la temptació de fer arribar l’autoestima més amunt del que és saludable, que la publicació de qualsevol llibre no és possible sense la participació, directa o indirecta, de moltes persones, a les quals cal estar, per tant, profundament agraït. Voldria aprofitar l’avinentesa per a fer-los el reconeixement públic que es mereixen. Des del moment que el llibre és part d’una cadena, cal tenir ben clar que sense l’existència de totes les baules que la formen, res no hauria estat possible. I jo, només en som una més.

Continua llegint

Share Button

Les musiquetes de l’estiu

1426804677000_1123489

A l’hora d’explicar què ha significat passar les vacances d’estiu en una caseta a la vora de la mar, tot són elogis i avantatges. Però hi ha una excepció en aquest panorama idíl·lic (que en confirma la norma, açò sí): escoltar música. Les infraestructures necessàries per a fer-ho en condicions han estat deficitàries. No hi ha hagut ni rastre d’un bon aparell d’alta fidelitat, amb el qual garantir la qualitat del so reproduït. De fet, la realitat ha estat gairebé la contrària: el màxim a què hem pogut aspirar, per no complicar-nos la vida, ha estat un equipet (com el de la imatge que encapçala aquest text) amb el reproductor de discos compactes espatllat, sense antena de ràdio i amb un lector USB que entén les coses a la seva manera i que disposa els discos i les cançons en un ordre la lògica del qual encara no he arribat a entendre. Sort de l’entrada auxiliar, que ha permès d’escoltar amb un poquet de dignitat la música de l’ordinador portàtil. Ara bé, malgrat tots aquests impediments, enguany hem salvat els mobles a nivell musical.

Continua llegint

Share Button

Les pàgines de l’estiu

EPSON scanner image

Amb l’arribada de setembre, s’acaba l’estiu. Les maoneses festes de Gràcia i l’inici del curs acadèmic posen en marxa el calendari vital de moltes persones, no només les que es dediquen a la docència. En una primera impressió, la perspectiva de l’avenir no és gaire agraïda: haver de tornar a la feina, sotmetre’s a les rutines del dia a dia i viure una altra vegada sota la dictadura del despertador (en el país de la diversitat d’horaris familiars, tan mals de quadrar en la majoria de casos) es preveu complicat i feixuc. Si hi afegim que els dies s’escurcen i s’ha acabat l’estada a Alcalfar, o que la meteorologia no sempre garanteix les calamullades al caló Fondo o a altres indrets menorquins que han deixat enrere la massificació turística (per molt que sigui el moment en què la temperatura de l’aigua és la millor de la temporada), la cosa encara sembla pitjor. Tot i així, setembre és el millor mes de l’any. Sense cap mena de discussió. D’arguments per afirmar-ho, n’hi ha per donar i per vendre.

Continua llegint

Share Button

Setembre 2018

Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.

Share Button

Les imposicions: fins a on arriba el cinisme

Publicat al Diari Menorca dia 24 d’agost

El cinisme el trobam en plantejaments que pretenen desestabilitzar dogmes de fe, i açò és bo per a l’evolució del coneixement i la història del pensament. Ara bé, tenint en compte l’origen d’aquest corrent, que es basa en la fugida del plantejament polític de la societat, també és normal que s’apoderi de sectors que són qualsevol cosa menys democràticament compromesos. Així, la fauna de cínics que trobam avui dia aclapara l’actualitat: franquistes que diuen defensar la democràcia i la monarquia elegida per un dictador en nom d’una constitució; gent que demana, en nom dels valors de la ciutadania i la cultura (espanyola, clar), una política immigratòria de mà dura; reis que ploren les morts d’un atemptat terrorista mentre negocien la venda d’armament als països que donen cobertura a aquestes matances; o els que parlen de la imposició d’una llengua que és la que té menys cobertura legal.

Tot i el suc que donen tots aquests temes per se, és en el darrer que em vull centrar. L’altre dia vaig anar a les oficines d’Hisenda per realitzar-hi un tràmit. Em van demanar que els parlés en castellà. Segur que no hi havia cap mala intenció. Però no vaig poder fer servir el meu dret a parlar en la meva llengua (la pròpia del país) a un lloc públic. Tots aquells que parlen de la imposició del català a Menorca, mai s’han trobat amb aquesta situació al revés: que a qualcú se li demani parlar en català i no pugui fer servir, per tant, el seu dret a parlar el castellà. Però situacions com les que vaig viure la setmana passada, m’han succeït a dojo. Si un ajuntament, com el de Maó, aprova un reglament que atorga a la llengua catalana l’estatus de llengua pròpia i, per tant, preferent en les seves comunicacions, sense que ningú sigui discriminat per raons lingüístiques i pugui fer servir sempre la llengua que vulgui, llavors els sectors més reaccionaris diuen que és anticonstitucional, que crea ciutadans de primera i de segona, i tota la cantarella. Però mai s’han alçat una cella per situacions tan comunes com la que, simplement, he exemplificat. Açò és cinisme.

No ens enganem: el que hi ha davall de tot és aquell plantejament, més o menys reconegut, que, efectivament, les dues llengües no són iguals ni mereixen el mateix. Ha costat moltes generacions, vexacions, persecucions i atacs. I açò, per força, queda marcat en el subconscient col·lectiu. Però si la dignitat persisteix, no podem girar l’esquena a aquells mecanismes que la democràcia pot oferir per retornar el respecte a una llengua i a una cultura com la nostra.

Share Button

Veure el turisme amb perspectiva

Captura de pantalla de 2018-08-24 08-51-12

Del 15 al 15. De mitjan juliol a mitjan agost. Aquests solen ésser els dies més intensos de la vida menorquina, quan la pressió que pateix l’illa arriba al seu màxim anual. I tot, gràcies al turisme, el principal i gairebé únic motor econòmic d’aquest racó de món. Ara que ja hem passat aquestes quatre setmanes concretes de les vacances d’estiu, començam a recuperar, a poc a poc i en bones, la «normalitat» que ens ha de dur als dies, potser massa tranquils i tot, de l’hivern. Però, un any més, no hem sortit indemnes de la travessa canicular. Els efectes no desapareixen de cop amb les primeres tempestes d’agost: ni de conya, tot i que és ver que la cosa comença a anar a la baixa. Encara és prest, però, per a fer-ne un balanç com toca, per poder afirmar si la temporada ha estat bona o no, per molt que aquest hagi estat un dels culebrots amb què ens ha bombardejat el principal partit de l’oposició menorquina –el diari Menorca– i les formacions polítiques de la seva corda (cal recordar que les eleccions són d’aquí a no res?). Així i tot, potser sí que ara és un bon moment per parlar d’alguns aspectes relacionats amb el turisme.

Continua llegint

Share Button

Un món viu i càlid: Alcalfar

WhatsApp Image 2018-08-17 at 11.05.32
Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat
(Michel Bourret)

Fa un parell d’estius vaig llegir un assaig del qual s’ha parlat molt: La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol. Ell llibre, després d’una primera lectura, no em va deixar indiferent. Vaig trobar ben interessants i encertades alhora les reflexions que l’autor hi plantejava. Dit d’una manera excessivament esquemàtica, s’hi defensava la idea que, per a no deixar-se endur per l’embat d’un món que tendeix a anul·lar les persones («davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos»), cal resistir des de la proximitat de les petites coses, de la quotidianitat compartida amb la gent que ens envolta i les rutines senzilles. Amb el temps he anat matisant aquestes idees i gràcies a autors com Marina Garcés trob que, més que la resistència davant d’un món agressiu i inhumà que es presenta, a més, sota una aparença monolítica i invariable, cal passar a l’atac, a l’acció, per tal de transformar-lo. Ara bé, ambdues actituds són perfectament complementàries: l’una no es contradiu amb l’altra. No és, però, la intenció d’aquest text entrar a contrastar les diferents postures ideològiques que cada autor defensa. Sigui com sigui, allà on volia arribar és al fet que hi ha indrets que conviden a aplicar el model que proposa Esquirol i, d’entre tots, no puc deixar d’identificar Alcalfar com a espai ideal des del qual exercir la resistència íntima.

Continua llegint

Share Button