Navega per l'autor

Maria

Manifestacions

Companys, avui m’ha impressionat llegir alguns blogs relatant el què s’ha viscut aquests dies a Barcelona amb el desallotjament a la UB, però com sempre passa, les imatges també han estat prou dures!!! Adjunt un parell d’enllaços.
La veritat és que en moments he estat pensant que els estudiants arriba un punt que no saben aturar, però també és cert, que la provocació va ser constant en les manifestacions d’ahir per part dels mossos, queda prou reflectit que tenien ganes de bresca, que feia estona que no surtien de les seves gàbies i volien atacar tot el que es borinés…La imatge del segon enllaç l’he vista de refiló en les notícies i aquí es pot veure realment com queda el pobre periodista després…Impressionant. Res més.

http://blip.tv/file/1893943

http://acn.cat/webACN/historicVideosPortada.do?prevision=1&id=26380

Share Button

Feina i Canvis

Fa dies que pens en escriure aquesta entrada. En aquests darrers dies l’enfocament ha anat canviant, volia parlar del que és per noltros “sa feina”,  una activitat que li dedicam tantes hores al llarg de l’any, i sembla que hagi passat desapercebuda per als xalandriers des que vam inaugurar aquest blog. Encara no hem fet masses mencions de les nostres feines i arrel dels nous esdeveniments que m’estan passant, aprofitaré per xerrar-ne una estona…

Durant més de dos anys he disfrutat molt de fer feina amb adolescents i formant adults per a una millor inserció socio-laboral. Hem passat moments de tot, aquí he conegut sa meva parella, he fet amistats jo crec que per tota sa vida, però també he topat amb gent de la qui he après que no vull ser mai així (s’ha d’aprendre de tot i de tothom), però el que he après més aquests anys és que fer una bona feina mai depèn només de si tu ho fas bé o malament, de si tens un millor o pitjor company de feina, de tenir pocs o més  recursos, el que he après és que sense un bon equip directiu, sense un cap vàlid, tot allò altre positiu que et rodeja no funciona. Se que no dic res que no estigui escrit i estudiat i posat damunt moltes taules rodones, però quan ho vius de primera mà, t’adones de quant important és. A vegades segur que ens hem plantejat quin tipus de líder ens estimam més: un líder molt directiu, que interfereix en totes les decisions que vas prenent, un líder que et deixa fer bastant, però que es passa de laisser fair, aquell que va de col·lega, però després quan t’ha de donar una ordre no hi ha amic que valgui…és un paper difiicil, no dic que no, però sabem que és clau per un millor ambient de feina…

Jo ara m’en vaig a fer feina a cas es “germà ric” i la clau  que m’ha fet decidir aquest canvi ha estat la direcció d’aquest departament, no ens enganyem, el tipus de contracte també ha ajudat eh, però ha estat un aspecte molt important a tenir en compte. Jo també hauré de fer de “líder” de l’equip del qual seré responsable,……només esper saber-ne prou….o aprendre’n més…..o …..

Share Button

Els anys que venen de Joan Barril

M’agradaria Fidel que em permetessis adjuntar un escrit que Joan Barril fa al El Periódico de Catalunya referint-se al Llibre “Conviure amb  la depressió”. Crec  que resumeix d’una manera acurada les emocions i els sentiments que desprèn un llibre tan humà com rigorós. La presentació a Barcelona del llibre va fer arribar a molta gent el treball que has aconseguit amb tanta cura i que és el motor de tot: poder arribar a la gent que ha patit aquesta malaltia i als seus familiars. Donar-los un fil d’esperança en aquesta lluita.

 Joan Barril ho descriu així:

“El vaig conèixer quan era més jove del que és ara. Fidel Masreal, un home de Maó, en aquella illa creuada pels vents de la llibertat. Vam treballar junts a la cadena SER i ara el veig presentant un llibre de tapes blanques com els llençols de l’insomni: Conviure amb la depressió. A vegades, algunes vegades, fins i tot els llibres estan ben escrits. Però escolto Fidel Masreal i em quedo captivat per com explica de bé oralment les seves pròpies reflexions. La depressió és una malaltia que no sabem com arriba. Però també és una emoció imprevista que afecta aquells que conviuen amb persones que pateixen depressió. Aquest llibre és el resultat d’una experiència personal de l’autor amb la seva mare. Es necessita un estímul potent per introduir-se en l’ànima humana de les persones que més estimem. I Fidel Masreal és com Beatriu guiant-nos als inferns del silenci, de la desmemòria i de l’elevació de grans murs entre les persones.La lectura del llibre de Masreal no s’ha d’escometre com un llibre d’autoajuda. En realitat l’autor ens proposa un manual d’instruccions, però també una reflexió des de la humilitat de ser sovint joguines d’uns processos que venen a robar- nos la nostra voluntat de ser. Ningú està lliure de la depressió. Som miralls que es miren al mirall. No sabem el que reflectim, però fins i tot els que van sobrats d’autoestima poden caure en l’atonia i en la tristesa sense que res especial s’hagi produït. L’important del llibre de Fidel Masreal és entendre que, davant de la malaltia, fan falta acompanyants lúcids, pacients i esperançats. Algú ens va dir que la vida seria un llarg riu tranquil i de sobte ens trobem sacsejats pels ràpids. Del que es tracta és de tenir sempre un peu a la riba, encara que només sigui per recuperar forces. Si alguna vegada una persona estimada estigués en coma durant molt dies connectada a una màquina, ¿que potser no aniríem a veure-la cada dia per explicar-li la nostra vida sabent que no ens respondria mai? Conviure amb la depressió implica aquesta duríssima capacitat de mantenir l’afecte en el mateix pla que la raó. Passarem de la llàgrima a la constància, de la companyia a la glopada d’aire per poder resistir. Els dies valdran la meitat: meitat per a les atencions al malalt i l’altra meitat per recuperar energia, meitat per recordar allò que algun dia va ser i meitat per mantenir l’esperança del que algun dia tornarà a ser. El llibre de Masreal ens fa millors persones. Perquè sabem on som i ens adverteix d’on podrem arribar a estar. És un llibre que acompanya els que fan companyia i els que algun dia potser la necessitarem. Aquest és, al cap i a la fi, l’element que cohesiona la part més noble de l’espècie humana”.

Share Button

Teràpia Familiar Sistèmica

Fa uns tres anys estic realitzant un curs de Formació en Teràpia Familiar Sistèmica. Aquesta formació la duim a terme diferents professionals de l’administració local de Menorca i m’agradaria donar-vos a conèixer quatre pinzellades d’aquestes tècniques d’intervenció en famílies.

Amb aquests darrers anys m’he adonat de la importància de treballar amb les famílies quan algun fillet o adolescent presenta problemàtiques conductuals, o altres símptomes dificils de treballar de manera individual amb la persona i prou. No és que hagi descobert la panacea, ni que abans no en fos conscient d’aquesta importància de la família, però he après que poc podrem fer per treballar,per exemple, un cas de psicosis, transtorns conductuals, o anorèxia, sense conèixer a fons la família i treballar el sistema que produix aquest símptoma.

La intervenció sistèmica planteja el pas de l’individu al sistema, de l’intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu “malalt” sinó les maneres d’organizació del sistema en el què un individu demana atenció. La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com element de traball i comunicació. És així que no atén el “perquè?” un individu reacciona de determinada manera sinó en el “com?” ho fa.

Una tècnica que destacaria de les que utilitzam i que ara faig servir a l’hora de treballar amb els meus alumnes, i que per tant remarc que no només és exclusiu de les teràpies i la psicologia, és el genograma familiar. Vull puntualitzar la gran informació que aquest ens pot donar, ens permet tenir una vista de la història d’una família i els seus avantpassats. Una tècnica que és capaç de desvetllar possibles conflictes i/o coalicions que poden estar incidint en l’actual problemàtica familiar. El context i els diferents sistemes familiars ens porporciona una gran base per fer unes primeres hipòtesis en el diagnòstic de la problemàtica que ens presenta la família.

Amb açò vull enlleçar amb l’article d’en Santi que parlava de la problemàtica del sistema educatiu i amb els comentaris que han anat sortint sobre la dificultat d’atendre aules tant massificades i professorat poc format, jo afegiria que una de les coses que més té abandonades el sistema educatiu és l’atenció i el treball amb les famílies dels alumnes; i ara aquí em surtiran els mestres amb les urpes que açò és impossible amb la quantitat d’alumnes que tenim i el poc temps del que disposam. Sí, és ver, jo som la primera que s’em fa molt dificil atendre a totes les families que tenim, però potser, de les poques vegades que podem treballar amb elles hi treballessim a consciència, des del no-jutjar, des del coneixement contextual on es mou la família, des de la recerca constant d’idees perquè la intervenció amb elles sigui més fàcil i accessible, etc, pot ser llavors, algunes problemàtiques que se’ns presenten entre el nostre alumnat seria solucionable, o si més no, reconduït al no fracàs, i no només em referesc a l’escolar.

Share Button