Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

El premi Sant Jordi de 1960

A gairebé tots els actes a què he pogut assistir de l’Any Fuster s’ha incidit en el fet que l’humanot de Sueca—per dir-ho emprant la forma proposada per l’enyorat Joan López Casasnovas— era, entre d’altres moltes coses, un gran lector. No cal anar gaire enfora per a comprovar-ho: la Literatura Catalana Contemporània que va publicar a Curial el 1971 no deixa d’estar fonamentada en les notes de lectura que Fuster va elaborar mentre donava compte de gairebé tot el que es va publicar en català del Modernisme, és a dir, de 1890 ençà. L’obra, que no s’ha de llegir com un producte acadèmic, ens mostra la gran intuïció de qualcú que anava més enllà de la lectura convencional. Ara bé, segurament l’exemple més significatiu i conegut alhora en aquest àmbit té relació amb el paper crucial que el suecà va jugar a l’hora de promoure la publicació de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Continua llegint

Share Button

Carta a n’Abril

Hola, polida,

Ta mare, enguany, ha armat el costum d’escriure’t una carta —a mà, en paper— cada setmana. Té una bona excusa per a fer-ho i la constància necessària per a enllestir, cada dilluns, el sobre amb les lletres que t’envia i que pots llegir, més o menys, una setmana després: és el temps que solen estar a arribar a la seva destinació. Aquesta regularitat és molt meritòria. Per part meva, però, no cal que t’ho digui, les coses són ben diferents. Hi ha qui troba que escriure em costa poc, però no sempre és fàcil fer-ho. A més del temps que es necessita per a fer-ho, hi ha altres factors que influeixen en el procés. Sobretot quan es tracta de parlar de segons què. Ho sé: som un desastre. Com també ho deu ser la idea d’escriure’t la primera carta d’aquest curs aquí, al blog, públicament. És un risc que assumesc plenament.

Continua llegint

Share Button

Joan Fuster, de Menorca estant

També ha arribat a la nostra illa la commemoració de l’any Joan Fuster. Avui mateix, en la segona entrega d’una jornada maratoniana —és a dir, feta a la manera menorquina: a base de parlaments encadenats, en torns que posen a prova la capacitat humana de mantenir la concentració davant de temes que li són d’interès—, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis seguirem coneixent-lo des d’una mirada illenca. Ahir capvespre ja en vam treure profit, amb una sèrie de ponències. Emili Pons, ens fixà el marc històric en què va actuar l’autor de Sueca. Després, Carles Carreras dedicà una «xerrameca» a situar la seva figura en funció de tres perspectives: el País Valencià, la llengua catalana i la literatura occidental. Joel Bagur se centrà en la conceptualització fusteriana del terme Països Catalans —reptes de present i llançament de guant inclosos. Finalment, tancà un capvespre tan intens com productiu Gustau Muñoz, que va assenyalar què hi ha del nostre autor que el fa plenament actual.

Continua llegint

Share Button

Un món esfèric

Ahir, a primera hora del matí, mig adormit encara, vaig engegar la ràdio per intentar deixondir-me amb les notícies. L’actualitat ens ha ofert, aquests darrers dies, diferents temes d’interès: les eleccions al Brasil, la guerra d’Ucraïna, la pujada dels tipus d’interès bancari, els homes que segueixen matant les dones, la confecció dels pressupostos autonòmics o, en clau illenca, les xifres d’aturats que, després d’un estiu prodigiós, ens fan pensar en un hivern que serà mal de passar. Ahir, com cada dia, esperava amb atenció escoltar la notícia amb què obririen l’informatiu de les set: què destacarien els mitjans d’informació? Després d’un «bon dia» rutinari i apàtic, Laura Rosel va fer saber urbi et orbi que un futbolista molt conegut es retirava. Va venir de no res que no em caigués malament el berenar. Aquesta era la novetat més destacada d’entre totes les possibles? Val. Però, parafrasejant l’acudit d’Eugenio, segur que no n’hi havia cap més?

Continua llegint

Share Button

Temps de bunyols

Ahir vam celebrar, a l’institut on faig feina, la primera de les diades de centre del curs. Amb la bunyolada de Tots Sants, a més de recaptar doblers perquè els alumnes de quart d’ESO puguin anar-se’n de viatge, es van aturar les classes durant una hora amb la intenció que, al pati, al·lots i al·lotes i una part del claustre de professors —sempre n’hi ha d’avesats a no predicar amb l’exemple—, poguessin treballar sobretot dues de les vuit competències clau que estableix el nou marc legal educatiu. D’una banda, la social i cívica i, de l’altra, la competència en consciència i expressions culturals.

Continua llegint

Share Button

Risc

Són gairebé les onze i mitja del vespre de divendres quan començ a escriure aquestes ratlles. Hi manquen, per tant, un poc més de set hores perquè apareguin publicades. Podria dir que no m’hi he pogut posar fins ara per una sèrie de motius, més que justificats, però no deixen de ser excuses de mal pagador. La setmana ha estat molt atapeïda de feina. Massa: a més dels matins, he tingut tots els capvespre ocupats. Trobar una estona per a posar-m’hi ha estat gairebé impossible. Així tot, també som conscient que, amb una millor planificació, no hauria arribat a aquest extrem. M’agrada fer feina sota pressió, però entre poc i massa la mesura passa i potser és molt arriscat deixar les coses per a darrera hora.

Continua llegint

Share Button

Els vells rockers no moren mai?

«Molt bon repertori. Més de dues hores de concert. El so, però, va ser infame (la sala no dona per més). N’Armando de Castro transmetia molta energia. El seu germà semblava amargat i, quan li tocava cantar, en passava un fum. Bateria correcta. El baixista semblava un iaio de geriàtric animat. Molta nostàlgia entre el públic. En tenc gairebé cinquanta i era dels més joves allà dins. Així i tot, hi havia quatre o cinc al·lots que no arribaven als 18, tot s’ha de dir. Una bona manera de passar una vetllada de dissabte.»

Continua llegint

Share Button

Efa de Ferrater (i de Florit)

A Menorca també hem commemorat l’Any Ferrater. A la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, el passat dijous, es va organitzar una conversa «entre dos poetes i estudiosos» —ambdues afirmacions són més que discutibles— al voltant de l’autor homenatjat. Un d’ells era jo. Ep: que ningú no s’esperi, en les ratlles que segueixen, un exercici d’autobombo. Al contrari. A més de no ser el que en podríem dir un ferraterià, el meu paper en aquest acte va ser circumstancial. En el moment d’organitzar-lo, des de la Secció de Llengua i Literatura, vam tenir molt clar que hi havia de participar, sí o sí, Jordi Florit i que qualcú l’havia d’acompanyar. En acabar l’acte, crec que tothom hauria convingut que aquesta decisió va ser totalment encertada.

Continua llegint

Share Button

Exposició de motius

L’estiu de 2016, si no vaig errat, vaig llegir La resistència íntima, un assaig filosòfic de Josep Maria Esquirol. Ho vaig fer, bàsicament, perquè se n’havia parlat molt — i bé—, del llibre, i no vaig poder evitar la temptació d’abordar-lo. Sabia el risc a què m’exposava. Altres vegades, una maniobra d’aquest tipus, segurament dissenyada mil·limètricament en algun departament de publicitat i destinada a fer bullir les xarxes a favor d’un determinat producte, havia acabat amb decepcions de les grosses. Un cas que em ve a la memòria és el d’un títol, del qual tothom en deia meravelles —La inutilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine—, que, un cop llegit, em va decebre profundament. Enllà de l’enèsima cançó de l’enfadós de qui, des d’una concepció elitista de la cultura, veia com el seu món era fagocitat pel pas del temps, no hi vaig saber veure gaire cosa de profit.

Continua llegint

Share Button

Webinars

L’entrada de préstecs lingüístics provinents de l’anglès és abassegadora. Moltes de les paraules noves que apareixen al món, sobretot les relacionades amb les tecnologies, ho fan de la mà de la llengua de Shakespeare. I, adaptar-les, no sempre és fàcil. Sembla que els recursos de la nostra llengua no donen a l’abast. Tot i açò, com passa amb qualsevol idioma, els mecanismes d’adquisició lèxica hi són, també en català. Posar-los en marxa, però, sol ser una qüestió de temps. I a la velocitat que va el planeta, sembla que no tenim prou paciència perquè açò passi i tendim a deixar els mots en la forma original. Un exemple d’açò que dic és el del mot webinar, que ha esdevingut familiar per a més d’un en els darrers anys. He hagut de participar en una d’aquestes reunions virtuals per descobrir que el TERMCAT —el centre de terminologia de la llengua catalana— proposa com a fórmula genuïna seminari web per a referir-s’hi. Com que no tenia clar en què m’havien embolicat, vaig haver de cercar-ho. Per ara, però, tothom fa servir l’anglicisme, a pèl.

Continua llegint

Share Button