Navega per l'autor

Pau Obrador

Un any de cinema: Les pel·lícules del 2016

M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema.

images

El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.

De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant  tan ben filmada,  Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle.  De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.

Continua llegint

Share Button

L’aprenentatge de la soledat de David Vilaseva

Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.

david-vilaseca

La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.

Continua llegint

Share Button

Brèxit

Anècdotes i reflexions sobre el brèxit publicades al Diario Menorca dia 8 de Novembre 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

i160623c-1024x697

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

Continua llegint

Share Button

I ara què? a voltes amb el 20D

EL 20D ens he deixat un resultat molt difícil de gestionar. S’ha acabat el bipartidisme i amb ell tota l’arquitectura institucional de la transició que garantia l’estabilitat. Sense cultura de pacte, Espanya es veu abocada a un període d’inestabilitat sense precedents que no agradarà gens ni a Europa ni a l’IBEX 35. La ingovernabilitat d’Espanya es veu agreujada per l’extraordinària fluïdesa de l’electorat que ha deixat de banda les fidelitats d’antany. Una dada, gairebé dos de cada tres electors d’En Comú podem no van donar supoart a Catalunya sí que es pot. Com es possible que en 3 mesos una mateixa candidatura guanyi i perdi tants electors? El 20 D ja ha passat. Ara comença el més difícil el 21 de desembre

Continua llegint

Share Button

Tornar a votar per Sant Joan? a voltes amb el 20D

Primeres impressions de les eleccions espanyoles (article per EL IRIS)

EL dia 20 de desembre feia mesos que estava marcat en vermell a les principals cancelleries europees. Si a Grècia Europa havia agafat un bon refredat, a Espanya corria el perill d’agafar una forta pulmonia, amb un còctel explosiu de deute, populisme, sobiranisme i una classe dirigent incapaç i corrupte. El 20 de desembre no ha defraudat les expectatives. S’ha fet miques el sistema bipartidista espanyol, el d’Aznar i Felipe – el de tanto monta y monta tanto- sempre ben regat amb la generositat de l’IBEX 35. Ha fet aigües tota l’arquitectura de la transició, el gran invent polític perquè tot canviés sense que canviés res. El nou parlament és més populista, amb lideratges molt més verticals. Esteim davant un escenari insòlit, més obert però també més ingovernable. Espanya s’Italianitza però sense la seva tradició pactista. Després d’una de les campanyes més nefastes que es recorden el Dragon Kahn s’ha instal·lat definitivament a Madrid. La fi del bipartidisme implica la impossibilitat de formar cap govern.

Mirem els resultats. El PP és encara la primera força però ha perdut prop de quatre milions de vots en bona part pel menyspreu més absolut amb què ha tractat les classes mitjanes. La seva victòria té però un gust amarg i no li permetrà formar un govern estable. Rajoy ja hauria d’anar pensant en la seva jubilació. El PSOE ha perdut 1,5 milions de vots i pot haver entrat en una fase terminal. S’aguanta al sud però cau i molt a la resta. Pedro Sànchez ha estat possiblement el pitjor líder que han tingut el socialisme espanyol i ja té un peu més fora que dins. Tot i el desmesurat suport que han rebut dels grans mitjans de comunicació, Ciutadans s’ha quedat amb un pam de nas, lluny de les expectatives creades. Eren l’esperança blanca dels poders fàctics, que imploraven un Podemos de dretes. La gran esperança taronja s’ha quedat amb fum de formatjades. El gran guanyador és sens dubte Podemos, i molt especialment les seves candidatures associades que han tret un resultat magnífic a Catalunya, València i Galícia. També al País Basc i les Illes Balears. Han guanyat el vot urbà i obrer però els hi ha costat més al sud i a la zones rurals. S’han quedat a les portes de la segona posició. IU s’ha quedat sense espai amb 2 únics diputats a Madrid. El sobiranisme, amagat ignorat durant la campanya, ha passat l’examen satisfactòriament i – ironies de la vida – ara té la clau de la governabilitat d’Espanya.

Les Illes Balear amb un resultat gairebé idèntic al d’Espanya, no s’han quedat al marge del terratrèmol. La gran dada és que hem passat de 2 a 4 partits amb representació a les corts espanyoles. EL PP ha perdut 80.000 vots passant del 49% al 29%. Podemos ha crescut en força superant el PSOE que s’ha quedat amb un magre 18%. Ciutadans ha aconseguit una acta de diputat però ha quedat més lluny de la resta. Més manté el resultat de fa quatre anys i es queda una altra vegada a les portes de les corts espanyoles. El resultat de les Illes s’ha de llegir en clau exclusivament espanyola. Ara bé deixa un poc tocat al govern Balear, ja que només 2 dels 8 diputats participen del l’actual govern. Poques coses hi ha que afegir en el cas de Menorca. Victòria encara més ajustada del PP seguida molt d’aprop de Podemos, desastre del PSOE sense pal·liatius i resultat més aviat discret de Ciudadanos. La senadora continuarà sent Juana Francis Pons Vila. Ara bé si hagués fructificat la candidatura unitària el resultat molt possiblement hauria estat un altre. La suma de Som i Podem superava amb molta claredat al PP. Una dada més, El 20D consolida la feminització de la política menorquina. Tots els representants menorquins a Madrid són dones.

Ara comença el més difícil, gestionar el resultat més complicat de la democràcia. En aquests moments el més probable és que tornem a votar per Sant Joan.

Share Button

Una nit que durarà anys

Primera crònica d’una nit inoblidable on vam aprendre a somiar i guanyar

Per primera vegada en la meva vida els «meus» han guanyat unes eleccions (o gairebé). Tres dones a qui admir especialment Joana gomila, Conxa Juanola i Maite Salord són les heroines d’aquesta primavera menorquina. M’ho he mirat des de lluny amb més nirvis que mai. De l’emoció he dormit molt poc. Sort que avui al Regne Unit es festa. Molt orgullós de la tasca que ha fet la meva germana, com sempre incansable. Una nit que durarà anys.

Abans d’analitzar res crec que cal destacar que la sorpresa és relativa. Fa un parell o tres de mesos que s’entreveia que Més trauria un 17% -19% de vots. Ho havíem comentat varies vegades amb companys de Més. L’enquesta del Menorca deia clarament que totes les candidatures d’unitat popular estaven clarament per damunt del 20% de vots. No era difícil d’intuir que si la cosa anava tan bé als municipis, hauria d’anar bé per força també al Consell. Ens van fer creure (igual que al País Valencià) que Més anava de capa caiguda quan estaven lluitant per la presidència. Els mitjans i les seves enquestes han perdut la poca credibilitat que tenien. Calen dimissions aquí també.

Continua llegint

Share Button

Benvinguts al 1992. Crònica d’urgència d’una nit electoral dura pels qui no vivim a Escòcia

Ha estat una nit dura pels qui vivim a llocs com Newcastle i treballam a la Universitat. Tot el meu entorn desitjava una victòria laborista a ser possible amb el suport de l’SNP i dels verds. Milliband havia fet una bona campanya. Però no ha estat possible tindrem cinc anys més de govern conservador. Aquí acaba l’estat de benestar (1945 – 2015). El 2020 amb un poc de sort només hi quedarà la sanitat, massa estimada per desfer-la, i els menjadors socials per allò de que ningú es mori de fam al mig del carrer. La gent ha legitimat a les urnes una programa social durísim que no afectarà als escocesos. L’autonomia és un sistema de protecció social que el nord d’Anglaterra no disposa

Hem tornat a l’any 1992 quan contra tot pronòstic Neil Kinnock va perdre les eleccions (per cert el seu fill casat amb la primera ministra danesa ha estat elegit diputat per gal·les). Igual que va passar llavors un líder laborista decent i honest ha perdut miserablement, un primer ministre tory mediocre ha guanyat espectacularment. Comença una legislatura dominada pel referèndum Europeu que dividirà de ben segur la dreta. M’hauria de treure la nacionalitat britànica per si de cas? Potser sí.

Es molt difícil resumir el que ha passat en unes quantes línies. És l’economia cert, però també ha estat sobretot la qüestió nacional. EL laborisme ha quedat atrapat entre el nacionalisme escocès i l’anglès. La re-invenció del laborisme de la mà de Jim Murphy com una força ultra unionista més aviat centrista ha estat letal. Han perdut 40 dels 41 diputats. Igual que el PSC a Catalunya s’ho han fet tots solets. La qüestió escocesa ha fet molt de mal també south of the border. Els tories han sabut explotar molt bé la por anglesa a un govern britànic controlat per l’SNP. La premsa ha reptit una vegada i una altra que votar pel laborisme era un vot per l’SNP. Una situació no massa diferent a la d’Espanya on el suport català et fa perdre les eleccions a Espanya. Ho sap molt bé Pablo Iglesias.

En les properes hores assistirem segurament a la dimissió d’ED Milliband. Se l’acusarà de ser massa d’esquerres. Però alerta el problema laborista no és de líders. Segurament ell és el líder més interessant i competent que ha tingut el laborisme en molt de temps. El problema és més profund. És la seva incapacitat per fer front a la qüestió nacional. Es pensaven que la revolta escocesa era una pura qüestió social quan és molt més que això. Us sona? El problema és també la seu distanciament creixement amb la “White working class” molt temerosa de la immigració. No han estat capaços de fer una coalició d’interessos prou àmplia que doni resposta a un país tan complexe. Els hi anat bé al centre de les ciutats multiculturals però no a la perifèria obrera. Si Milliband no ha estat capaç de reinventar la socialdemocràcia Europa no veig qui ho pot fer. Pedro Sánchez segur que no.

La victòria dels conservadors és contundent i clara. Però alerta és més precària del que sembla. El nou govern tindrà 30 diputats menys que li donen suport. Els conservadors han estat molt hàbils. La seva estratègia principal ha estat no perdre diputats davant els laboristes i impedir així el seu creixement. La coalició CON- DEM ha condemnat als liberals a l’ostracisme L’eròtica del poder els ha matat. Cap sorpresa. Han perdut una cinquantena de diputats. El problema ara és a dins el partit conservador. La dreta conservadora farà la vida impossible a David Cameron sobretot pel que fa a Europa i Escòcia. En els propers dos anys s’ha de discutir la integració europea i la unitat del regne. Hi ha interessos i visions molt divergents. Han guanyat però ara no ho tindran fàcil de gestionar.

Les lliçons polítiques són moltes i difícils de pair. La clau crec de tot plegat és l’articulació de la qüestió social i nacional a Escòcia i també a Angalterra.

Un dia trist a Anglaterra, alegre a Escòcia

Share Button

Un Regne Desunit

Crònica de les eleccions britàniques publicada al diari Menorca el 27 d’abril de 2015

El dijous dia 7 de maig hi ha eleccions al parlament britànic. Ja m’ha arribat la propaganda electoral de tres dels cinc candidats que es presenten a la meva circumscripció – Gateshead Central. El fulletó de color vermell és de l’actual diputat laborista Ian Mears que demana el vot per defensar els serveis públics, molt especialment la sanitat. El fulletó del color blau és del jove conservador Thomas Smith que ens avisa que votar laborista és apostar per una coalició del caos amb més deute, més impostos i menys feina. El fulletó morat, el que fa més por, és de John Tennant del UKIP. “Believe in Britain, working for Gateshead” és el seu eslògan. Falten per arribar els fulletons dels liberals i els verds.

_80481656_finaldebatescomposite

La nit electoral a Gateshead no tindrà gaire emoció. Us puc avançar que Ian Mears serà reelegit diputat. Els Tories són una espècie en perill d’extinció a les zones urbanes post-industrials del nord d’Anglaterra, feus inexpugnables de l’esquerra. Al meu municipi els Toris aquí no hi tenen ni un sol regidor. El cas de Gateshead és extrem. Fa prop de 100 anys que l’escó és en mans dels laboristes. Si presentessin un moble guanyarien igualment. Ian Mears és proper als sindicats i se’l situa per tant a l’esquerra del laborisme. És dels pocs diputats d’origen obrer que queden al parlament. Em va alegrar que donés suport a una moció dels nacionalistes gal·lesos a favor del referèndum Català. Ara bé la veritat és que no ha destacat massa com a diputat, tampoc li feia falta.

Continua llegint

Share Button

La primavera Menorquina

Article publicat a Diario Menorca dia 13 d’Abril de 2015

Quan vius al nord d’Europa hi ha poques coses tan agraïdes com tornar a Menorca per primavera. Després de mesos instal·lats en la foscor, aterrar a Menorca és com una injecció d’energia, amb aquella llum Mediterrània i aquella verdor irlandesa, amb una temperatura gairebé perfecte i la tranquil·litat fràgil d’una illa que ja es prepara per un estiu frenètic. Aquest any Menorca m’ha rebut amb uns dies de primavera realment espectaculars que transmeten optimisme. Un optimisme que no només trobem al paisatge sinó també en la seva gent.

Després de tres anys de tenebres en què hem vist com ens trepitjaven la llengua, el país i la seva gent s’albira una nova primavera. Es nota en les cues per signar els avals de l’agrupació d’electors Ara Maó i en les gairebé 400 persones que van participar en les seves primàries. Es nota en els 200 menorquins que han caminant una vegada més de Maó a Alaior per dir al general que no som la seva tropa. Es nota en els joves menorquins organitzant saraus pel territori. Es nota en el compromís de tanta gent que no s’havia mullat mai. Tanta energia no pot acabar malament mai.

Continua llegint

Share Button

Rotondes Prozac

Carta publicada al Diario Menorca dia 2 de Març de 2015. M’he permès la llibertat d’il·lustrar aquesta entrada del blog amb un fotomuntatge que roda per internet . Voldria donar les gràcies als seus autors, que no sé qui són.

Els seus defensor diuen que ha salvat a milions de persones. Els seus crítics, en canvi, qüestionen els seus principis científics. El que és inqüestionable és la creixent popularitat dels antidepressius arreu del món. Es calcula que un de cada 10 europeus en pren. L’antidepressiu més popular es comercialitza amb el nom de Prozac. Vint-i-cinc anys després de la seva invenció més de 40 milions de persones en prenen. I el seu ús no para de créixer. El Prozac s’ha convertit en tot un símbol de la nostra societat depressiva.

El general Alejandre fa cosa d’un parell de setmanes va desafiar a les empreses farmacèutiques amb un nou antidepressiu. En un reportatge del Telenotícies migdia de TV3 va declarar que les rotondes de doble nivell es feien per combatre la depressió mental. La seva declaració ofereix una nova perspectiva a tota la polèmica viària de Menorca. Ara ja no es tracta d’una qüestió paisatgística i viària sinó psicosomàtica. Les rotondes es fan per estimular una societat depressiva. Estic molt interessant de veure quins són els principis científics que donen suport a la seva tesi.

rotondax Continua llegint

Share Button